HISPANITATS, HISTÒRIA RECREATIVA, FOLKLORE I ASCENSORS COBEJATS

Aquesta fotografia l'he manllevat d'una web on ens indiquen els deu monuments imprescindibles de Barcelona,  car ja sabeu que hi ha molta afició a dir-nos tot allò que hem de veure, llegir o visitar abans de morir. La molt lletja, pel meu gust, estàtua, mal orientada pel que fa a assenyalar-nos el continent americà, es troba aquí envaïda pels coloms, aus que juntament amb les gavines tenen molt poc respecte pels herois i les grandeses. Els coloms i les gavines  contemplats de lluny i de forma individual o en petit grup són bonics, romàntics i simbòlics. En massa i de prop resulten animals molestos i inquietants, passa com amb les persones.

Colom o Colón pateix i ha patit un excés d'història oficial, a favor i en contra, fins i tot el seu origen i la seva vida són motiu de moltes controvèrsies, així són els relats sobre el passat, serveixen per a tot. Ahir hi havia qui es  queixava d'això de celebrar un genocidi o es felicitava de ser català i no haver-hi participat, però la realitat és molt decebedora. 

Fins i tot en el cas que aquest senyor de l'estàtua no fos català, com voldrien alguns, els catalans podríem evocar les massacres de Roger de Flor, tot i que hi ha il·luminats que m'asseguren que tots els almogàvers eren aragonesos, o l'estossinada de musulmans perpetrada per Jaume. Per no parlar dels abusos esclavistes  dels indians catalans, que no tan sols el Marquès de Comillas feia negoci amb el tema. Per cert, les fires dels indians tenen tan èxit com la resta de fires temàtiques, així és el món. I ja no entro en les guerres carlistes o en d'altres fets més propers. Qui sigui lliure de pecats i d'incoherències que tiri la primera pedra, vaja.

Cada cosa s'ha de situar en el seu context històric i no hi ha res més difícil que comprendre mentalitats llunyanes. El pitjor és que el present utilitza la història com li convé a segons qui mana o qui voldria manar. Vegis tot això del 1714, reconvertit en mitologia patriòtica, que per això serveixen els centenaris. El monument a Colom és molt lleig però l'he vist sempre i no voldria que el fessin fora, com van fer amb la pobra caravel·la kitsch del port de Barcelona que tant m'agradava i que va acabar no se sap ben bé on, condemnada políticament per la gent nostrada a patir tota mena de greuges, després d'haver servit de bonic decorat per a una pel·lícula històrica de postguerra.  

A l'escola ens l'havien passat alguna vegada i recordo que quan un dels Pinzones, els quals, per cert, hi ha qui també ha catalanitzat, albirava la costa, totes les nenes aplaudíem a cor què vols i picàvem de peus davant la mirada tolerant de les monges franciscanes reprimides i unionistes. Per cert,  el lloc del monument es diu Portal de la Pau i aquesta pau fa referència a la fi de la segona guerra carlista, propiciada pel Marqués del Duero, titular del Paral·lel/Paralelo fins fa quatre dies, amb alguna intermitència a favor de Francesc Layret. Va ser una pau que va deixar ferides importants, encara hi va haver una tercera guerra carlista, prou viva en els contextos familiars quan jo era petita i moltes coses de després tenen com a precedent aquells fets mal estudiats i fins i tot amagats a posta.

El monument es va bastir en una època hispanofílica del país, va anar lligada a l'Exposició de la Ciutadella i a les celebracions del quart centenari del descobriment o com en vulguem dir, que el nom no fa la cosa. Fins i tot el nostre Verdaguer va cantar sobre el tema, ens agradi o no, i el poeta va  viure sota el mecenatge de Comillas tot i que van acabar malament per motius força menys mítics i progres dels que s'expliquen. També Gaudí va comptar amb mecenatge esclavista i per tant tot va lligat i si condemnem una cosa i estirem del fil hem d'acabar per condemnar gairebé tot un passat humà i universal que té més ombres que no pas llums. Al capdavall els asteques tampoc no eren uns angelets amb els veïns, abans no els descobrissin.

El problema no és el passat, sinó el present i en el present hem de fixar les nostres dèries i aspiracions i si no volem celebrar festes incòmodes, molt bé, però sense inferir-ne pureses estranyes car fins i tot el catorze de juliol francès va donar lloc a massacres diverses de tota mena i ben bé que encara ho celebren, llevat de Brassens, el qual en tal dia, segons explicava en una cançó, es quedava al llit a clapar. 

Per tal d'escapar-me del parany de les celebracions i anticelebracions ahir me'n vaig anar al cinema ja que feia temps que no hi podia anar i vaig recuperar una peli sense aparents pretensions, la de l'Àtic sense ascensor, que encara es pot veure fins dijous al meu estimat Mélies i no sé si a algun altre cinema alternatiu. La història és senzilla, més aviat gairebé no hi ha ni història i com segurament sabreu explica com una parella de vellets de bon veure, formada per Morgan Freeman i Diane Keaton, que estan molt més sobris i moderats que de costum, s'adona de les dificultats de pujar escales, amb els anys i les xacres, i decideix canviar de pis amb l'ajuda insistent d'una neboda que treballa en el negoci immobiliari. 

El problema de la manca d'ascensor no és gens banal i l'he viscut a fons, un avi i una tieta-àvia que vivien amb nosaltres es van veure condemnats a l'ensopiment per aquest motiu i també li va passar als meus pares més endavant. Els meus pares tenien pagat l'ascensor però les obres es van endarrerir, no és senzill el tema en les finques antigues i cap de tots dos no va arribar a veure el cobejat vehicle. La instal·lació d'ascensor ha propiciat moltes discussions veïnals, tot és car avui dia, conec comunitats de veïns que han acabat enfrontades i barallades i cases on alguns veïns tenen clau de l'ascensor i l'utilitzen mentre que aquells que no han pagat han de pujar a peu. 

A casa dels meus pares hi havia reticències per part dels veïns dels pisos baixos, els dels principals, ja se sap que abans els principals eren els millors pisos i fins i tot en escales modestes com aquella el mosaic de marbre arribava fins aquest pis. Al final va funcionar l'emulació, per no dir-ne l'enveja, quan les escales de la rodalia van començar a instal·lar ascensors l'opinió en contra va variar aviat. Per sort l'estri hi va cabre, no sempre és així a les finques velles. Recordo un antic text, crec que de Castanys, publicat a Destino, on s'ironitzava com la importància del veí del principal havia passat, en èpoques modernes i d'ascensors, al veí de l'àtic.

De la mateixa manera que hi ha un gènere fílmic juvenil o infantil n'hi ha un de senil, encara que això no soni bé ja que avui això de ser vell és una vulgaritat. En aquest gènere hi ha de tot, millor, pitjor, mediocre, sublim. Històries de matrimonis que envelleixen junts, d'amors tardans de vidus tristos, de iaies que recorden passats complexos i en l'actualitat el tema s'ha ampliat a les parelles homosexuals de la tercera edat. També hi caben solitaris, tietes conques, xacres de l'edat i uns dels temes estrella són l'alzheimer i l'eutanàsia. Les relacions familiars poden ser bones o dolentes i així trobem un ventall divers de fills, filles, nebots, nebodes, néts i nétes. Una variant és la dels avis perversos, amb rerefons i passat tèrbol o amb aspiracions assassines, variant que té el seu equivalent infantil en l'apartat de criatures inquietants i malvades.

La família és un gran doll d'inspiració i l'envelliment de la població fa que aquests temes tinguin un públic específic tot i que també els joves poden entendrir-se, tot i que sense tanta empatia, davant d'aquesta problemàtica indefugible. En el cas de la pel·lícula que menciono el tema de ser una parella formada per negre i blanca és menor, encara que alguns flaixos del passat, breus i puntuals, ens acosten als problemes viscuts pel matrimoni durant la seva joventut. També tenen una gosseta que es vella i té problemes, per afegir alguna anècdota més a una història simpàtica i breu, adient per a contemplar en un dia com el d'ahir, tan ple de grandiloqüència multi-ideològica.

El nom de Pilar havia estat molt popular a casa nostra però avui també va de baixa per raons polítiques. A mi m'agrada el nom i la petita Mare de Déu aragonesa  i les jotes de per allà, algunes de les quals ingènuament patriòtico-hispàniques i aquella església exagerada que es reflecteix a l'Ebre i en la qual es pot llegir i veure pintada la història d'un miracle singular, el d'un home al qual van tallar un cama, la van enterrar i després, gràcies a la seva devoció mariana, li va ser restablerta, miracle certificat fins i tot per un notari, poca broma. 

La Mare de Déu del Pilar també té història catalana i la podeu llegir aquí. Una altra peli que ens feien al cole era la de l'Agustina d'Aragó i també aplaudíem quan els espanyols guanyaven els francesos i Aurora Bautista disparava canonades a dojo. Aquella coratjosa Agustina, per cert, era catalana, de Reus, com el general Prim, un altre unionista retrospectiu. I és que la història té coses molt rares i ni explica el present ni tan aconsegueix que no en repetim els disbarats i les ensopegades, què hi farem.

COLOM (L'ATLÀNTIDA, Jacint Verdaguer) A les paraules del solitari, sent lo genovès nàixer un nou món en sa fantasia. Lo bon ancià li dóna ales amb ses avinentes raons. Oferiments de Colom a Gènova, Venècia i Portugal. Lo somni d’Isabel. De la vàlua de les joies de la reina, ell ne compra naus. Lo vell, des del promontori, lo veu volar a la més gran de les empreses, i s’extasia davant l’esdevenidora grandesa de la pàtria. Fineix als llavis del bon vell la història, i, com dormint lo somni de la glòria, l’inspirat mariner no li respon, es que, envolt amb la boira del misteri, amb celísties i llum d’altre hemisferi, dintre sa pensa rodolava un món. Darrera aqueixa Atlàntida enfonsada, la verge de son cor ell ha obirada, com, part d’allà d’un pont, gentil ciutat; com darrera d’eix cel, cels més hermosos; com, darrera eixos astres lluminosos, lo tabernacle d’or de l’Increat. De cara al sol, que es pon entre porprada boirina, com fugint de sa mirada, sembla haver-lo sorprès en son camí, i cridar-li, fent ales de sos braços: «Espera’m, astre; tot seguint-te els passos, Fiat! vull dir al caos ponentí». I en èxtasis exclama: —D’estelada giravolta la terra coronada; demà veurem renàixer el sol ponent; si amb son carro de llum, que el cor enyora, no daura altre país fins a l’aurora, doncs, què hi va a fer, digueu, a l’Occident? La mar que a vostres peus dorm i somnia, no us porta d’altres platges l’harmonia? ¿l’aire no us duu perfums de paradís, ni planyívols sospirs d’una sirena, que busca d’altres braços la cadena, morint d’amor son cor enyoradís?— Llavors lo savi, amb màgiques paraules, les veritats esbrina que, entre faules, en rònecs pergamins ha espigolat; a Plini i a Estrabóª fa aurífics plagis, retrau de nostre Sènecaª els presagis, i els somnis i records del temps passat. Conta haver vist, de l’Oceà entre roques, de pins desconeguts superbes soques, i entre els esqueis de l’illa de les Florsª haver deixat l’onada riberenca dos cadavres de cara vermellenca, d’algun secret del mar reveladors. I abraçant-lo, afegeix: —¿Tu lligaries, gegant de les darreres profecies, de la terra els extrems com d’un mantell? Missatger de l’Altíssim, vés; de l’ona, qui, per traure’t a port, un pal te dóna, per traure-hi un món bé et donarà un vaixell. —Si, me’l darà —respon-li—, i per haver-la dels palaus de Neptú la millor perla, jo tornaré l’Atlàntic a pontar. Desperta, humanitat; mira ta Eva que d’un tàlem de flors flairosa es lleva; Adam dels continents, vés-la a abraçar!— I, com un astre empès per mà divina, a Gènova l’hermosa s’encamina, de l’Edèn de la terra a dur la clau; mes ella, com galera desarbrada, no gosa obrir ses ales a l’airada que l’alçaria més amunt d’on cau. Veent que li tanca Gènova la porta, gira els ulls a Venècia, encara forta per carregar a sa espatlla un continent; mes, feta al terratrèmol de la guerra, ou lo projecte d’eixamplar la terra com paraules de llengua que no entén. Ai! de sos Duxs no és ja la mar esposa, puix d’altra mà més pura i més hermosa espera rebre el nupcial anell. —A Ibèria torno! —el Genovès exclama, i entra en Lisboa quan n’eixia Gama a Líbia a dar lo tomb, com a un vaixell. A Joan segon oferta en fa il·lusória, que prova, ingrat, de pendre-li la glòria; i, veent-se en terra el mariner perdut, dels seus somnis pel cel busca una estrella, i et veu a tu, Isabel la de Castella, la reina de les reines que hi ha hagut. Tu sospesares, sola tu, sa pensa; tu midares d’un colp sa ullada immensa, i al teu prengué la flama de son front quan a tes plantes deia: —Gran senyora: dau-me, si us plau, navilis, i a bona hora los tornaré tot remolcant un món.—