EL VELL CANCELLER QUE SEMPRE FUMAVA

Polítics i periodistes comparteixen el trist destí d'haver de parlar avui de coses que fins demà no comprendran del tot (Helmut Schmidt).

Ha mort una altra de les grans figures polítiques del nostre temps, Helmut Schmidt. Avui que l'Europa ideal es troba en hores baixes recordar i evocar aquests personatges vinculats a un passat en el qual s'obrien moltes esperances pot resultar imprescindible. És clar que per tal que s'encetessin esperances s'havia hagut de passar per moltes tragèdies col·lectives, no ho oblidem tampoc. Repassar les biografies d'aquests polítics, ni que sigui amb motiu de la seva mort, ens evoca tot un gavadal de fets que havíem oblidat o que ens pensàvem que havíem oblidat.

 

Schmidt ha mort als noranta-sis anys, Va estar feliçment casat durant seixanta-vuit anys amb el seu amor de joventut, Hannelore 'Loki' Glaser, però sembla que també li va fer el salt en alguna ocasió, la vida és molt llarga i la carn, feble. Schmidt fins i tot va tenir temps de tornar-se a enamorar i a casar amb una seva col·laboradora, tres anys després de la mort de la seva dona, qui va traspassar (bonica paraula) el 2010. La primera i admirable dona de Schmidt va morir també a una edat avançada, noranta anys.

El vell polític i la seva primera dona eren, tots dos, uns fumadors empedreïts i fins i tot potser hi ha qui insisteixi en el paper del tabac en les seves morts tot i que considerant l'edat i l'estat de conservació semblaria una constatació ben irònica. Són casos d'aquells que s'escapen de totes les condemnes, estadístiques i dogmes, vaja. 

Schmidt no anava a cap entrevista si no el deixaven fumar i fa cinc anys hi va haver un cert soroll quan se li va permetre fer-ho en un plató de televisió del seu país i les lligues dels purs van protestar a fons. Avui estem immergits en un món on la ciència mèdica sembla ocupar el lloc dels antics dogmes religiosos i gairebé et fan creure que no moriràs si fas el que et diuen ells,  tot i que això no està gens comprovat científicament, això de no morir-te, ni tan sols no està comprovat que si fas el que toca tinguis allò que en diuen una bona mort, ràpida, tranquil·la, indolora.

La biografia del vell canceller es pot trobar per la xarxa, així que no hi entraré a fons. Alemanya és un país que, com tots, ha produït coses bones i dolentes, potser la eficàcia que se li reconeix fa que hagin pogut excel·lir en el bo i en el dolent, no ho sé. No voldria recorrer als tòpics caracterials lligats a pàtries i orígens, sempre són relatius, com ho són els dogmes mèdics. Però per comprovar aquesta mena d'evidències cal tenir una certa edat, de jove t'ho creus tot, segons qui t'ho diu, és clar. 

Després comproves per l'experiència, una facultat avui molt devaluada, que hi ha viciosos que arriben a vells i joves saníssims físicament i moral que no passen de la maduresa i relativitzes la vida i els seus valors. En el temps dels meus pares i avis també corrien dites com ara allò de tal faràs, tal trobaràs, que la realitat desmentia sovint,  car molts malparits han tingut sort i molta bona gent les ha passat molt magres.

Abans es creia que el món era una vall de llàgrimes però el patiment tenia una recompensa en el més enllà, avui el més enllà s'ha tornat improbable i el més aquí està sobrevalorat, em temo. Que cap als vuitanta anys et comencin a obligar a bandejar vicis diversos em sembla una crueltat gratuïta i fins i tot perillosa. Sempre hi ha d'haver qui ens vol salvar, vet-ho aquí. I una altra constatació, en tot plegat els més temibles són sempre els conversos.