RICS I POBRES D'ARA I D'ABANS

Tinc debilitat per les biografies tot i que en el gènere et trobes de tot, com en tots els gèneres, per altra banda. La biografia és un gènere que sovint ve motivat per encàrrecs, en l'actualitat, ja que requereix una inversió en temps i contactes que per afició i voluntariat coratjós no és fàcil d'assolir. Jordi Amat ha publicat darrerament la de Vilaseca Marcet, interessant per molts conceptes, no tan sols per la figura del biografiat sinó perquè ens passeja per la història del país i ens dona moltes pistes per començar a entendre un munt de coses. Les biografies expliquen la història des de la individualitat del personatge i no des d'una suposada objectivitat de manual. 

M'adono amb aquests llibres de les moltes coses que s'esdevenien sense que jo me n'adonés i de com molts fets i circumstàncies et passen per alt quan vius i ets jove i s'escolen lluny del teu ambient proper. Encara estic a mitges i el protagonista tot just es troba fent el tomb als ideals democràtics que el portarien a ser un d'aquells personatges del país a l'ombra que evoca el títol.

En aquests darrers temps s'estan publicant molts llibres que ens acosten a fets i personatges diversos que van viure en els anys de la postguerra, del post-franquisme, de la Transició. Hi ha gent de la qual mai no s'escriurà una biografia, és clar. La importància de cadascú depèn de com se'l coneix en la posteritat, no hi ha dubte de què hi ha persones més influents que d'altres i que les classes altes han tingut, en general, més oportunitats de ficar cullerada en el desenvolupament social, cultural i polític. 

Hi ha personatges aparentment grisos i silenciosos, com és el cas de Vilaseca, però que han fet molta feina i han intentat ser honrats i conseqüents. També hi ha personatges brillants, atractius per molts conceptes però que em semblen més tèrbols, gent lligada al món de la poesia, de l'art, de la universitat. Em fa una certa gràcia quan es parla del comunisme de gent com Gil de Biedma, la veritat, per exemple, tinc una certa mania personal a tot allò que s'identifica amb aquella gauche divina tan mitificada. En tot cas, una gran majoria de personatges coneguts, de tota mena, van viure de la Diagonal en amunt perquè encara la ciutat es llegeix socialment en sentit vertical i fins i tot les estadístiques sobre expectatives d'anys de vida mostren diferències evidents.

Fa temps vaig llegir els comentaris d'algú que rellegia Pedrolo comentant que li estranyava que alguns dels seus personatges anessin tant a missa. La primera part d'Un país a l'ombra sorprèn pel fet que hi retrobem tot el pes feixuc de l'església d'aleshores. Congregacions Marianes, Opus Dei, monjos de Montserrat, capellans diversos. L'emoció del protagonista en veure el Papa Pius XII sembla fins i tot còmica però m'ha fet recordar una senyora de la meva escala, ben situada per l'època i el barri, que va fer un privilegiat viatge a Roma i també el va visitar en una audiència. Les seves emocions, que ens explicava pel celobert quan jo era petita, eren més o menys les mateixes, se sentia realment trasbalsada, com si hagués vist un sant vivent, que era com es considerava, en general, el Sant Pare aleshores. Avui la figura de Pius XII ens resulta freda, ombrívola i controvertida però tot ha canviat i no val jutjar el passat des del present, és clar. Considerant que per a segons qui contemplar la mòmia de Lenin també tenia un efecte catàrtic realment la nostra espècie resulta una mica preocupant. Hi ha qui també experimenta un sentiment inefable i patriòtic quan contempla, per exemple, les ruïnes del Born.

Ahir mateix fullejava unes revistes que es publicaven a la meva escola de monges del Poble-sec i aquell món immergit en el catolicisme vigent avui sembla impossible d'entendre. Per sort, quan vius les coses amb una certa ingenuïtat no et semblen estranyes si tothom, al menys en aparença, les comparteix. De totes aquelles esglésies, ciris, rosaris i reunions diverses, en van sorgir tota mena de coses i de compromisos polítics de signe divers. De fet les parròquies van ser l'aixopluc de qualsevol reunió o activitat amb cara i ulls, eren centres juvenils alternatius que es podien complementar amb d'altres. Al llibre hi ha aspectes que passen com anecdòtics però que em semblen significatius, com quan el protagonista recrimina a un col·laborador l'afició al ball i a les noies. 

Conec gent gran, dones sobretot, que al llarg dels anys s'ha sentit ben estafades ja que van passar una joventut reprimida i arnada, sempre amb allò  de la puresa planant per damunt de les circumstàncies, per adonar-se, massa tard, que no pagava la pena tanta castedat militant. Per a les noies va ser tot plegat molt pitjor, fins i tot per a les de classe alta, a les quals sovint no se les feia estudiar a la universitat o, si ho feien, deixaven la professió per dedicar-se als fills, ni que fos amb ajuda del servei i la mainadera, una fillada que acostumava a ser nombrosa, nombrosíssima. Costa d'entendre que homes intel·ligents no s'adonessin de tot plegat i acceptessin aquella situació sense fer autocrítica. Escriptors com Tostoi, Maragall, músics importants, van tenir dones que es van passar la vida criant i parint i encara moltes vegades van fer bullir l'olla quan calia. 

Una vegada escoltava el periodista Àngel Casas comentant que li havia pesat molt més la moralina de l'època que no pas la repressió política i crec que per a molta gent va ser així. En unes memòries de Fabià Estapé aquest explica com en casar-se i començar a tenir fills no va gosar accedir a un control de natalitat modern, aleshores centrat en metges joves, com Santiago Dexeus, perquè un germà d'aquest, també metge, els va dir que aquelles pràctiques eren moralment condemnables. Vilaseca o Estapé eren gent de classe alta, amb molts mitjans i lectures a l'abast, però la seva joventut i fins i tot una part de la seva vida adulta, professionalment ja molt seriosa, va estar condicionada per tot allò. 

Hi ha qui no vol admetre que les coses no eren com semblaven perquè no és fàcil acceptar que anàvem errats, tinc amigues que volen creure que aquell món era bonic i romàntic i que ara és pitjor, amb tant de llibertinatge i sexe per tot arreu. No ho sé, en tot cas la llibertat de consciència, amb tots els seus perills i riscos, sempre em semblarà millor que no pas la repressió mental i física encara que s'hagués acceptat amb el convenciment de què es feia allò que calia fer. En la mateixa època hi havia gent disbauxada, és clar, i que es passava per alt les normes i pecava per darrera l'església. 

Al programa que Jordi Évole va dedicar a l'escola del Pilar alguns dels entrevistats admetien haver estat uns privilegiats i també admetien que allò de tenir xofer i minyones els semblava normal. A Un país a l'ombra la dona del protagonista que, en molts aspectes, em sembla més interessant que no pas ell mateix, té un cert trasbals moral davant del testimoni d'una noia obrera, en unes trobades amb rerefons religiós a França. Ser pobre és molt trist però ser ric amb mala consciència deu ser ben fotut. Hi havia qui reaccionava de forma radical, en un programa sobre el Somorrostro que van emetre per la televisió s'explicava el cas d'un jovent burgès que es va dedicar a treballar per aquells desfavorits a fons, a un dels xicots més compromesos li va costar la vida ja que es va encomanar una tuberculosi que no va aconseguir guarir.

També hi havia qui, com el senyor Vilaseca, intentava canviar les coses a través dels possibles canvis polítics i socials  a l'abast. Juan Marsé té un llibre dels menys valorats que es va dur al cinema de forma maldestra, La oscura historia de la prima Montse. La pobre Montse intenta ser conseqüent però la realitat de la vida acaba amb la seva. Més enllà de la història central, la novel·la inclou unes pàgines impagables que expliquen uns exercicis espirituals de l'època, amb atenció contundent a la moral sexual, és clar. 

La Barcelona d'aquells anys era classista a fons, fins i tot en la meva modesta escola de barri hi havia una gran discriminació que dividia les alumnes per estaments ben definits, el més lamentable era l'existència d'una mena d'aula unitària on anaven les que pagaven poquet, vestides amb una bateta blanca i que feien fins i tot un horari diferent. Les de batxillerat eren mitja dotzena, molt ben tractades i algunes de les quals feien fins i tot... piano. Les normaletes, les del mig, fèiem comerç. Tot allò va acabar amb el concili i els nous aires religiosos, a principis dels seixanta, més o menys, quan també el protagonista d'Un país a l'ombra fa un tomb ideològic tot i que resti lligat encara a tot allò dels valors cristians.

Aquell pes de la moral, en especial de la moral sexual, avui fa riure molt el jovent quan els expliques les batalletes de l'època o els llegeixes textos doctrinaris d'aleshores. Però passa amb tot, avui també fa riure el llibre roig de Mao, per exemple. Hem perdut seguretats però hem guanyat en llibertat, en general, car sempre hi ha dogmes diversos que ens encalcen i grups de gent dedicada a defensar-los i a viure de forma conseqüent amb les seves idees. 

La permeabilitat social és més habitual però encara hi ha classes i de vegades tens la impressió de què, amb poques excepcions, sempre manen els mateixos i no tan sols en el camp  de la  política. Al menys ara i aquí podem viure amb un sentiment d'igualtat assolit, més o menys, i no amb el convenciment de què algun déu ens ha posat on som per alguna cosa i, per tant, ens hi hem de conformar. Avui no és fàcil admetre qui som o d'on venim i a quina classe pertanyem, com es va veure en el darrer programa del senyor Évole, periodista que millora amb el temps i que cada dia m'agrada més, la veritat. I és que molts que es creuen de classe mitjana són poca cosa més que treballadors precaris però alguns que es creuen que no són de classe alta o que no diuen que ho són perquè no queda bé, ho són i ho seran per més d'esquerra radical que es manifestin verbalment.

La crisi ha trasbalsat moltes coses i ha palesat l'evidència constatada pel protagonista de La foguera de les vanitats quan les coses van mal dades, que una cosa és el pastís i l'altra, les engrunes del pastís, per més abundants i suculentes que aquestes arribin a ser en temps de bonança. Aquell llibre, extraordinari, va patir el greuge d'una pel·lícula mediocre que no en va saber copsar el rerefons amb grapa. En tot cas això de la riquesa i la pobresa és relatiu i sempre depèn de amb qui et comparis, una dama extraordinària, la senyora Aceituno, un poètic i entranyable testimoni del barraquisme més lamentable i gràcies a la qual s'ha endegat el tema de recordar amb plaques i fotografies els indrets més miserables del passat barceloní, estava contenta del seu present pel fet que havia tingut el seu premi, al capdavall, un piset petit, assolellat i amb floretes al minúscul balcó. I tot va relacionat, també, amb les pròpies necessitats personals i les ambicions de cadascú, és clar. En tot cas l'esperit de les doctrines religioses o polítiques sobre austeritat, pobresa, fraternitat, amor universal i la resta, no sembla que hagi tingut un gran efecte universal a tots nivells, la veritat. De moment. Malauradament, alguns efectes han estat fins i tot perversos i sagnants, què hi farem.