COM LES MUNTANYES NO HI HA RES AL MÓN

Com que feia fresqueta per voltar i no tenia ganes de patir vaig anar a veure aquest passeig pel bosc i els senderols americans. Feien també La novia, que diuen que és molt bona però ja se sap que acaba malament i m'he tornat poc lorquiana amb els anys, que tot té el seu temps i les seves circumstàncies. I que també està basada en un cas real i és que de la realitat en surten totes les novel·les i films per més que s'hi posi fantasia, poesia i literatura en general.

Ja vaig escriure en alguna ocasió que hi ha un gènere de cinema senil, el mateix que n'hi ha un de juvenil i un d'infantil. A aquest gènere, que té de tot, pertany aquesta història, més aviat historieta, sobre dos xicots d'uns setanta  anys però que en realitat en tenen alguns més, sobre tot el Redford que ja és a tocar dels vuitanta. Aquest senyor, a qui no li nego intel·ligència ni grapa, es va fer fa anys arranjaments estètics que el van deixar momificat. Ahir llegia en alguna crítica sobre la pel·lícula que potser s'ha fet alguna cosa darrerament per tornar a semblar vellet normal però no se n'ha sortit. En canvi el gran Nolte si que es veu vell normal, cosa d'agrair.

 

Fa molts anys algú em comentava, fent referència a una persona coneguda, que hi havia qui en patir un problema físic greu després es volia superar i intentava coses exagerades, com ara esport de competició, quan no havia dedicat mai massa temps del passat ni tan sols a saltar a corda. Un problema físic irreversible i generalitzat per a tota la població supervivent és la vellesa, la més dura de les dictadures, com canta molt bé Alberto Cortez. I en arribar a aquest espai vital, que avui és mencionat com a fer-se gran o major ja que això de vell ha derivat en una mena de penjament, i percebre que encara es poden fer coses es cau en molts casos en una mena d'horror vacui pel que fa a l'aprofitament del temps i ens emboliquem en tota mena d'activitats per tal d'oblidar que la vida passa i superar-nos.

En aquest cúmul d'activitats n'hi ha de tota mena. Moltes d'intel·lectuals, com ara anar a la universitat, sobretot si no s'hi ha pogut anar de jove, lloc on, amb vista i perspectiva, organitzen des de fa anys tot un conjunt de cursos i cursets lligats, en general, a temes florero, història de l'art, visites a museus, coses així. No hi ha gaire gent que un cop jubilada cursi biologia, medicina, veterinària, física, matemàtiques, enginyeria industrial, per exemple. 

Els centres cívics i esplais de jubilats ofereixen tot un munt de coses per fer. Hi ha qui, de forma prudent, fa el que feia, o sigui, li agradava cosir o nedar i ara va a cosir o nedar, sense pressa i quan li abelleix. Un altre tipus d'activitats són les dedicades al manteniment, caminar una mica, fer exercicis de memòria, ioga, balls en grup, més divertits que la gimnàstica clàssica. Coses per prevenir la decadència inevitable, vaja. Un altre apartat és el de l'art pràctic, dibuix, pintura. Aquest apartat ha anat una mica de baixa, si repasso els molts fulletons que m'arriben i que promocionen cursos i cursets. 

Un repte que es posen algunes persones grans és el de caminar anant a algun lloc. Abans es deia excursionisme però ara és diu senderisme o walking o nosequè. A casa nostra el més habitual és intentar fer el Camí de Sant Jaume, sencer o a bocinets. Doncs resulta que el personatge que fa el Redford, veient que avui en  fina un i demà un altre, agafa la dèria de seguir el Sender dels Apalatxes, poca broma, gairebé tres mil quilòmetres. La dona s'empipa i no vol que hi vagi sol però la majoria d'amics ja tenen xacres i revisions mèdiques periòdiques i no estan per reptes tan forassenyats. Així que algú del seu passat juvenil, un oblidat amic de gresques, algunes de les quals van ser hispàniques, s'ofereix a acompanyar-lo. La cosa podia tenir la seva gràcia ja que mostra dos personatges amb actituds divergents davant de la vida però es cau sovint en la brometa fàcil o el diàleg filosòfic d'estar per casa. 

La història s'ha tret d'un llibre de Bill Bryson que Redford va llegir per casualitat i que probablement estigui força bé, un estiu de fa més de deu anys, i amb el qual es va fer un bon tip de riure. Va pensar en compartir la peli amb el Newman i retrobar el destí comú d'anys enrere, però no va poder ser per motius obvis. 

Bé, per passar l'estona una tarda de diumenge d'hivern, res a dir, ja m'ho pensava. El passeig pel bosc no acaba d'agafar el to i això del sender dels Apalatxes, malgrat els ossos i la neu de vegades sembla la Rambla, però aquesta massificació és habitual avui a molts indrets muntanyencs. Crec que ni tan sols els bonics paisatges estan prou aprofitats, com tampoc no ho estan algunes bones secundàries, la Thompson,  la Steenburgen. Per no faltar de res no falten ni uns intents inversemblants de ligue, els quals, per sort, no passen de brometa. 

No és pas menyspreable del tot, aquest passeig de iaios per boscos i muntanyes. Nolte i Redford són dos gats vells i sempre és una alegria recuperar-los i veure que encara es troben, més o menys, en forma. Però millorar les gracietes o el discurs  crepuscular sobre els camins vitals hauria pogut donar un resultat més reeixit. Potser Kwapis tampoc no era ben bé el director adient però tampoc no sóc una experta en el tema. Com que no crec que desvetlli cap misteri sobre el desenllaç tan sols remarcaré que els excursionistes no arriben a fer ni una tercera part del camí tot i que ja té el seu mèrit, la passejada.