QUESTA STRONZATA DEL CINEMA FINISCE, LA VITA VA AVANTI!

Fa tot just un parell d'anys quan una gran majoria de persones ens vam sorprendre i gairebé meravellar amb aquesta pel·lícula estranya i inclassificable que és La grande belleza. Recordo que la vaig anar a veure a cegues, és a dir, sense haver-ne llegit res. Fins i tot ignorava aleshores que era del mateix director de dues anteriors que ja havia vist, Il Divo i This mus be the place,   

Sembla gairebé inevitable que quan alguna cosa genera devocions col·lectives inesperades al mateix temps sorgeixin les tendències contràries i minoritàries, afortunadament tot són gustos. I també es generen expectatives, excessives, que han contribuït a una acollida una mica tèbia de la nova i esperada pel·lícula del director, Youth o La giovinezza. 

És possible que tinguin sentit alguns dels retrets que se li fan, auto-complaença, repetició d'alguns aspectes visuals de la pel·lícula anterior, innecessaris, uns diàlegs que en ocasions cauen en el tòpic retòric. Ahir, darrera meu, a la cua una colla de dames de la meva quinta dialogaven sobre quina pel·lícula triar i deien que aquesta no era tan bona com l'altra i es basaven en opinions d'aquests experts que podem escoltar per la ràdio o la tele i llegir al diari i que tenen els seus devots. Però La joventut té prou elements per a resultar una pel·lícula important, interessant, bonica i digna de contemplar-se sense prejudicis ni condicionaments aliens. 

Un dels elements atractius és, per descomptat, la parella d'actors protagonistes, Michel Caine i Harvey Keitel en estat de gràcia senil, acompanyats de bons secundaris, la majoria desconeguts llevat de Rachel Weisz, excel·lent en el paper de la filla de Caine, abandonada per un marit ximplet i Paul Dano, fent de jove actor insatisfet del qual tan sols es recorda, com sol passar, el seu personatge menys reeixit. Hi surt una mica Jane Fonda però és vist i no vist, les coses com siguin. Caine m'ha anat agradant més amb els anys i la maduresa i la vellesa, m'ha passat amb uns quants, com ara amb Sean Connery. Aquell Alfie tan cínic i xuleta encara em posa nerviosa ara, quan el torno a veure. A Keitel el coneixia poc fins que no el vaig veure al Piano, ho admeto. 

Tots dos estan molt i molt bé, són dos senyors vells encarats amb el pas de la vida des d'un estament privilegiat, tot s'ha de dir, un és director d'orquestra i l'altre, de cinema. Són amics des de fa molts anys i es troben junts en un hotel suís de luxe, ple de gent de tota mena, entre la qual no hi manquen frikis, com aquesta caricatura de Maradona, que potser resultava prescindible. 

La vida passa i no es pot tornar enrere ni arranjar res, el dos personatges encararan el poc futur que els resta de forma diferent. Sorrentino fa homenatges gens dissimulats als grans del cinema italià, en aquest cas, a Fellini. Però jo crec que també té la seva pròpia veu i que encara es jove i ens donarà moltes alegries, probablement, tot i que el futur sempre és imprevisible i atzarós. En algun lloc he llegit que Caine podria ser Gambardella un cop superat el cinisme, una visió interessant que no comparteixo però digna de ser presa en consideració. 

És possible que el cinema de Sorrentino pateixi d'una certa dosi de fatxenderia però això en ocasions pot ser fins i tot una virtut. La joventut compta amb tot  d'un seguit d'imatges fascinants, és possible que algunes ni tan sols vinguin a tomb però d'altres estan molt ben inserides en aquesta reflexió sobre el pas del temps. Els rics també envelleixen i moren i es frustren tot i que ho facin en un hotel-balneari bonic, car i entre muntanyes i jardins, talment com si el món exterior no existís. 

Sorrentino ens ofereix també aquí molta música, una banda sonora excel·lent i diversa que amaneix el conjunt. A mi i ahir em va agradar molt, la veritat.