SECRETS -ALEMANYS- DE FAMÍLIA

Les pel·lícules de Margarethe Von Trotta sempre m'han semblat interessants però mai no m'han acabat de convèncer, és clar que tampoc no les he vistes totes ja que el cinema actual ens arriba des de fa anys de forma atzarosa i incompleta. Potser s'ha aprofitat l'èxit recent d'Hannah Arendt, un èxit estrany ja que tampoc aquella història em va acabar de convèncer del tot, per a fer-nos arribar aquest món abandonat. La seva protagonista era Barbara Sukowa, que aquí repeteix amb la directora i gràcies a ella i a la resta de la majoria del repartiment es pot suportar una història inversemblant sobre secrets de família i fills perduts.

No és tant que aquestes coses no puguin passar ja que la mateixa directora és va inspirar en el retrobament inesperat d'una germanastra que no coneixia, sinó que aquí el guió fa aigües per tot arreu, des del moment mateix del descobriment d'una dona que és exactament igual com la esposa morta d'un senyor, que és el pare d'una noia a la qual encarrega contactar amb la dama, una cantant d'òpera. 

L'altre senyora de la pel·lícula és Katja Riemann, també cantant i molt bona cantant per cert, amb aquest estil de cançó de cabaret en la qual les dames alemanyes han excel·lit i del quan no podem gaudir tant com voldríem. Precisament fa uns dies, en escriure sobre l'acte del Romea dedicat a Feliu Formosa, vaig recordar traduccions de l'alemany que incidien en aquest camp interessantíssim, avui una mica oblidat, em temo. Tot i que a la pel·lícula Riemann canta a l'estil alemany però en anglès, fins i tot quan canta a Alemanya.

Totes les dones canten o cantaven, en aquesta història. Pel mig, en el context del present, hi trobem una història d'amor amb un senyor amb grenyes i força sonso, ficada amb calçador, tot i que a la pel·lícula hi ha moltes coses ficades amb calçador, poc explicades i fins i tot amb pistes falses pel mig, com a les pitjors novel·les de misteri. I amb gent que surt de cop i volta  com aquest germà, pare de la criatura, del qual fins a la tercera part de la història no en sabíem res.

A Von Trotta, una de les pioneres de la direcció femenina i personatge important d'aquell nou cinema alemany que tant ens va trasbalsar de joves,  la vam conèixer com actriu i després ja com a realitzadora en aquells anys gloriosos de les sales d'art i assaig i durant un temps va restar una mica oblidada pels nostres verals fins al recent èxit d'Hannah Arendt. 

Les seves pel·lícules tenen el valor afegit d'acostar-nos a la història de l'Alemanya recent des  d'un punt de vista molt particular i saludable, gràcies als paral·lelismes que estableix entre la vida personal i la col·lectiva. Encara recordo el neguit que em van provocar aquelles germanes alemanyes. Aquí, però, no hi gaire context col·lectiu a apreciar, tot queda en una mena de secrets de família sense grapa, que ni tan sols inquieten ni intriguen.

Malgrat tot el que he escrit sempre és un goig escoltar l'alemany que ara es parla, encara que no l'entenguis, i conèixer actors i actrius que aquí coneixem molt poc i que són excel·lents. Tot i que al Renoir ens van ficar a la sala petita aquesta estava plena a vessar, cosa que vol dir que l'interès per Von Trotta ha revifat, llàstima que aquesta sigui una pel·lícula fluixeta, vaja. Jo fins i tot m'esperava que el veritable amor de la dama morta hagués estat la professora de música ja que veient els senyors amb els quals va tenir fillada semblaria aquesta una explicació molt més versemblant.