VAQUES, CINEMA, DERMATÒLEGS I MATRIMONIS RESISTENTS

Han estrenat fa poc aquesta pel·lícula francesa de la fotografia, amb el títol Luces de París, el qual s'assembla com un ou amb una castanya a l'original.

Crec que el cinema francès, en general, està força sobrevalorat, paraula odiosa però sovint inevitable, com moltes produccions culturals, àdhuc polítiques, del país veí. En aquest cas trobem una història amable i previsible, amb elements dels Ponts de Madison, sobretot pel que fa a les vaques de concurs i les dones insatisfetes. No explicaré l'argument per no fer spoiler però pel títol original i per l'hispànic ja en podeu preveure el desenllaç. Isabel Huppert sempre està bé i es va fent gran amb gràcia i força naturalitat, cosa d'agrair. Al capdavall, però, quina casada de temps no ha tingut mai la fantasia de viure una aventura breu amb un odontòleg danès madur, sensible i de bon veure?

Un tema, aparentment secundari de la història,  però interessant i fins i tot clau en la resolució del desencontre matrimonial, m'ha fet identificar amb el personatge. La dama pastoreta té un problema de la pell que ningú no li resol i, pel que expliquen ella i el marit, s'han fet un tip d'anar a dermatòlegs de tota mena. La pel·lícula no ens explica si la cosa se soluciona o no després de la cura final, però em temo que no se'n sortirà. El tema dermatològic té un paper important en la història ja que és l'excusa que la dama utilitza per anar a les llums de París a fer una francesilla.

Jo vaig agafar quan tenia dotze o tretze anys uns fongs resistents que encara cuegen. Primer em van sortir una mena de rodanxes a les cames, després em van afectar les ungles de les mans i dels peus. Tot es va anar solucionat a còpia d'anys, paciència i casualitat, llevat del tema de les ungles dels peus. Amb el temps vaig saber, ja que els metges d'abans no et donaven gaires explicacions, que al menys el tema de les rodanxes venia dels conills. Com que de conills no en teníem, a casa, vaig acabar per pensar que ho havia agafar a la piscina de Miramar, on vaig anar a aprendre de nedar, precisament tot va començar després d'aquells cursets. Cal dir que per Montjuïc hi havia i hi ha molta fauna imprevisible.

Podria fer un memorial de greuges sobre el que em van arribar a dir doctors i doctores diversos. També podria fer-ne un altre del que em va arribar a dir la gent normaleta que creu que quan tens aquesta mena de coses és que no et cuides ni has trobat el metge adient i entès en el tema. La valoració de les qualitats en tots els camps, àdhuc el mèdic, és encara, per a mi, un misteri per resoldre.

En una ocasió vaig haver-d'anar-me a donar uns corrents al genoll, fa més de vint anys, i no vaig poder evitar que la infermera em veiés els peus, part del cos que intento no ensenyar gaire sovint. La dama, més gran que jo aleshores, em va dir una cosa com ara: això s'ho ha de fer mirar, que no veu com ho té? Quan em surten amb aquesta mena de coses ja no explico tota la meva trista història fonguera per no fer-me pesada i faig que sí i que molt bé i  fins una altra. Al capdavall, com em va dir una companya de feina en una ocasió, fent referència a aquests mals que no són greus però fan la punyeta tota la vida, encara més si són visibles, una es torna especialista de la seva malaltia, a la llarga. Una dona que em vaig ensopegar en una sala d'espera mèdica em va comentar convençuda, las mujeres preferíriamos tener una cosa 'por dentro'.

Al principi, quan tenia tretze anys i la cosa no millorava, la meva mare em va dur a un dermatòleg de pagament. Aquell senyor i la darrera dermatòloga que vaig consultar, ara fa tres o quatre anys, per un altre tema, però a la qual també li vaig comentar aquest, són els únics metges normals i honestos de l'especialitat que he trobat. El primer fins i tot ens amollava medicaments de franc, potser per fer proves però crec que també pel fet que veia que érem gent humil que feia un esforç per anar-se a visitar amb ell. Recordo que va definir el problema com una tinya 'de nets'. Això de la tinya sembla haver passat a la història però en èpoques autàrquiques tinyós era un penjament i podies ser més dolent que la tinya.

Al final, amb un d'aquells medicaments, un que, per cert, ja ni tan sols es fabrica pel fet que era bo, eficaç i barat, vaig controlar allò de les rodanxes. Aquell senyor ens va explicar que jo seria propensa a agafar aquella mena de coses pel tipus de suor i que els temes de la pell eren complexos de resoldre i no sempre es resolien. També ens va explicar que hi havia unes píndoles molt fortes però que em podien atacar el fetge i que jo era molt jove per córrer aquell risc a causa d'un tema que era molest però no pas greu.

Una de les especialistes que al llarg dels anys vaig visitar, empesa per coneguts i saludats, em va receptar les píndoles en qüestió, i jo li vaig comentar això del fetge, cosa que no m'havia explicat. Em va dir que sí, però que no tenia importància tot i que em caldria fer-me anàlisis de sang cada mig any o així, poca cosa. Vaig caure en el parany de comprar el remei, era caríssim i no entrava en els del  seguro, però en llegir les contraindicacions, que responien ben bé a allò que m'havia vaticinat el metge de la meva adolescència el qual, per desgràcia, ja havia traspassat feia uns anys m'ho vaig deixar córrer. 

Aquell primer doctor recordo que es deia Plácido. També recordo que a la sala d'espera de la doctora que no patia pels possibles problemes hepàtics del meu futur vaig coincidir ni més ni menys que amb el cantant dels Sírex que s'anava a visitar. Ignoro si va tenir més sort que jo.

Després d'altres intents que no explicaré per no fer-me pesada amb els meus mals resistents, la darrera que vaig trobar, una dermatòloga relativament jove a la qual vaig anar a veure per un altre tema, em va explicar el mateix que m'havia explicat el primer dermatòleg de la meva vida, que moltes coses de la pell milloren i empitjoren però no es curen i fins i tot va afegir que potser tampoc hauria solucionat el tema amb les píndoles matafetges aquelles, en el meu cas. Que fet i fet si era tan sols per estètica i considerant que les ungles dels peus es poden cobrir amb facilitat i que a l'estiu, a la platja, poca gent s'hi fixa, valia més prendre paciència com havia fet fins ara. O sigui que més de cinquanta anys després dels inicis de tot plegat la ciència mèdica, en el meu cas concret, estava com sempre.

Per això quan, al final de la peli, la dama francesa i el seu pagerol es remullen en les plàcides aigües de la Mar Morta tenim prou clar que el seu matrimoni ha esdevingut indissoluble però el que no podem tenir tan clar és que els petonets de l'odontòleg o les propietats de les concentracions salines hagin aconseguit que es deixi de gratar l'escot, la protagonista. Pel que fa a aquesta qüestió podríem dir que la pel·lícula té un final obert.