2.6.16

NOVEL·LES I PAISATGES


Un dels descobriments que em van sobtar més, fa anys, va ser assabentar-me de què les esglésies romàniques que admirem en el present són molt poc autèntiques i que en la seva època els colors s'escampaven a dojo, fins i tot pels murs exteriors i les teulades, amb predomini d'uns vermells ben vistosos. Tot es pintava i arrebossava, en general, en el passat, però modes posteriors, renaixentistes o renaixencistes van fer política del seu present amb això indefinible que avui titllem d'art i que potser els contemporanis veien d'una manera molt diferent. Al capdavall, qui ens pot assegurar que els homes de la prehistòria no pintessin les parets per distreure les criatures durant els llargs hiverns, més que no pas per a fer rituals misteriosos i esotèrics?

Ahir comentava alguna cosa sobre les servituds de les modes en el vestir, encara més en el vestit femení, però les modes afecten la nostra percepció dels espais, fins i tot dels paisatges i de vegades sorgeixen de forma atzarosa i volem trobar un sentit a les nostres preferències lligades a l'ara i aquí. El que un dia va semblar bonic després pot semblar lleig i a l'inrevés. La història i l'estètica són altament manipulables, fins i tot en els seus aspectes més frívols. 

La novel·la històrica és un gènere que ha tingut seguidors des de fa anys però avui, el mateix que amb la novel·la negra, en trobem un gran excés per tot arreu. Per molt documentada que estigui una novel·la històrica sempre hi trobarem anacronismes, és inevitable. Amb totes les servituds i anacronismes una novel·la amb rerefons històric, que vol dir que se situa en un passat més o menys remot, pot ser bona o no ser-ho i en això tan sols podem valorar l'aspecte literari i encara gràcies.

He llegit alguns llibres situats en el passat darrerament i els autors cauen sovint en un parany habitual, per tal de demostrar que han treballat el tema apleguen un excés de referències i documentació que perjudica la història central. Si l'ambientació se situa ja en el segle XX les hemeroteques ajuden molt i aleshores la documentació compta amb un doll de referències a bars, a botiguetes, a pel·lícules del cinema. És habitual en molts casos que personatges reals es passegin per allà i interactuïn amb els de ficció. Hi ha un aspecte difícil de trobar en hemeroteques i manuals, la forma de pensar, que evoluciona i canvia, la mentalitat del moment, que en moltes ocasions hem volgut oblidar de pressa.

En molts casos es té la impressió de què moltes novel·les històriques actuals eren històries del present situades en un decorat del passat. Un element que ens mostra com canviem és això que he llegit sovint de què les traduccions envelleixen. Com pot envellir una traducció contemporània dels autors si no ha envellit el llibre original? És clar que potser el llibre original també ha envellit però no sembla adient reescriure'l tot i que avui es fa de tot i més, en literatura i cinema. He rellegit llibres que m'han sorprès i que m'havien agradat molt, sense fissures, però els quals he trobat molts passatges ben allunyats del meu pensament actual. Nosaltres també envellim, com les traduccions i els originals, és clar.

De vegades algú et descobreix la sopa d'all i et diu que, per exemple, el barri gòtic no és gòtic o que un noranta per cent de molt romànic o gòtic és més fals que un duro sevillano. El temps ho millora tot amb les seves humitats i la pols dels dies, que es va dipositant damunt de tot arreu. La façana de la catedral de Barcelona ja és tan antiga com la resta, no desmereix del conjunt com quan la van construir i no crec que a ningú, tot i que no se sap mai, se li acudís d'enderrocar-la per motius estètics, un altre tema són els motius polítics, és clar. Avui és moda fer uns pegots que evidenciïn allò que és antic de veritat i el que ha estat afegit, una solució de compromís que té els seus paranys i trampes.

A les novel·les actuals situades en l'antigor sovint les dones són feministes avant la lettre i gairebé tota la gent d'esquerra té un cor pur i, encara més, hi trobem gent d'esquerres abans que això de l'esquerra i la dreta ni tan sols existís en l'imaginari col·lectiu. Un gènere que avui no té prestigi és el de la novel·la rosa però en molta novel·la històrica hi rau, al darrere, una novel·la rosa encoberta, cosa que no té per què ser dolent ni condemnable. Les noies, en general, són sempre molt maques, al menys les que triomfen. En el fons l'argument no és tan important si es té grapa narrativa. El pitjor és que amb molt bons elements es pot fer un llibre lamentable, malgrat que tot són gustos  i llibres mediocres han funcionat perquè tenien algun element que els feia distrets i llegibles. 

Tots tenim, en les nostres famílies, històries que ens fan pensar que amb elles podríem escriure una novel·la d'alt voltatge però no n'hi ha prou amb una bona història real al darrere per fer un bon llibre. Trobo a faltar en molta literatura actual profunditat a l'hora de conformar uns personatges reals, amb les seves contradiccions i incoherències. Però vaja, tampoc no llegeixo tot el que surt, cosa impossible, hi ha bons llibres que no es promocionen gens i que, si els arribes a llegir, és ben bé per casualitat. Potser per aquest excés en el qual es fa difícil espigolar hi ha persones que s'han decebut de la poesia, de la narrativa. Però amb alts i baixos, ni que sigui en les seves versions en sèrie televisiva, la novel·la té encara molt de camp per córrer ja que ens agrada que ens expliquin històries i rondalles i en una vida, a nivell personal, en pots viure en directe una i prou, de novel·la, al menys com a protagonista.

Mentre en el gènere de la novel·la històrica hi trobem moltes vegades novel·la contemporània disfressada, en el de la novel·la negra -que en ocasions pot ser, a més, situada en el passat- hi trobem una novel·la convencional en la qual s'ha introduït, de vegades amb calçador, una mica de violència criminal amb misteri recurrent. D'aquestes, de les negres, també n'hi ha de bones i dolentes i mediocres però sembla que es venen bé i que enganxen. Vaig sentir Isabel Clara Simó fent broma sobre això de l'enganxamenta. Enganxa Proust? es preguntava. Però avui el que toca es vendre, és clar. 

El gènere criminal no funciona tan sols en la modalitat de llibre convencional, un repàs per les sèries de la tele evidencia l'excés de crims i violències amb misteri que ens amollen cada dia, deu funcionar, vaja. I en el fons, els qui tenim tirada a escriure voldríem vendre, és clar, i, bé, si hem de posar un fiambre, que deien abans, pel mig, doncs mireu, no ve d'aquí. La coartada literària habitual és manifestar que amb la novel·la negra pots explicar millor les misèries del present, cosa molt i molt relativa. Novel·lar el present d'una forma creïble i aprofundida deu ser d'allò més difícil, em temo. La realitat, em va dir algú, no té perquè ser versemblant, més aviat sovint no ho és gens.


13 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Hi estic molt d'acord, Júlia, i n'he parlat recentment. Sobre la negra, vull dir, que la 'històrica' no entra en les meves previsions. I aquí ( Tarragona i voltants) encara tenim el gènere més recargolat, perquè tothom s'atreveix a escriure 'de romans', com si els tinguessin a dinar cada dia. Deu anar bé, tot això, perquè tenen èxit.
Jo ara començo una línia molt allunyada dels romans, medievals i negres. Sempre contracorrent.
Una abraçada.

Oliva ha dit...

TINC LA SENSACIO DE QUE MOLTES NOVEL-LES HISTORIQUES,S'ESCRIUEN AMB "PLANTILLA".

Lectoracorrent ha dit...

No sé si és l'edat, però com més va menys m'agrada llegir novel·les, amb algunes excepcions. Si són històriques i et presenten personatges que han existit realment, penso que és molt agosarat fer-los dir coses que no sabem si les haurien dites en la realitat. I els anacronismes no es donen només en les novel·les històriques que et duen a segles llunyans. Fa poc vaig llegir la sèrie de novel·les italianes del comissari Ricciardi, ambientades en l'època del feixisme italià. M'han semblat força ben escrites, però hi he trobat uns quants anacronismes, com ara que les criatures d'un asil assistien a la missa vespertina, quan això de les misses vespertines el Vaticà ho va instituir bastant més tard, ja en la segona meitat del segle XX. Em sembla que també era en una d'aquestes novel·les que passava durant la setmana santa i el dissabte era, com ara, sant, quan en aquella època era dissabte de glòria.

Pel que fa a l'envelliment dels llibres, és com el de les pel·lícules. N'hi ha que resisteixen molt bé el pas tel temps, mentre que d'altres aviat perden l'encant o interès que van tenir en el seu moment.

Francesc Puigcarbó ha dit...

la novel·la negra és una entelequia, és novel·la i punt, i se llegeix això en lluís Bosch sóc home mort!, però és que no és més que una etiqueta, amb aquesta mania que tenen d'etiquetar-ho tot. Per cert, que hi ha molta i molt bona de la dita novel·la negra.
Quan al, romanic pintat m'en vaig assabentar no fa gaire, veus! això si que ho desconeixia del tot, i diria que té a veure més amb els arabs que amb els cristians, al corrent pictoric em refereixo.
Dit això, estic bastant saturat de novel·les històriques i no parlem ja de les de la guerra civil. La sensació, és que fa temps que poca gent escriu res interessant, res que no s'hagi escrit dit i explicat de mil maneres, abans.
M'estic fent gran i maniàtic, ho reconec.

Júlia ha dit...

Olga, és que farien falta menys tallers literaris i més lectura en profunditat, però, vaja, alguna cosa deuen vendre.

Una abraçada des de Barcino.

Júlia ha dit...

Oliva, tot això és producte de tant papadineros, que deia el iaio, destinats a donar fórmules per fer novel·les, i es veu que té èxit la cosa ja que alguns d'aquests tallerets valen una pasta

Júlia ha dit...

Lectora, els anacronismes van a raig, però per a mi això no és ni tan sols el pitjor i, en tot cas, poca gent se n'adona...

Júlia ha dit...

De negres n'hi deu haver quatre de bones però milers de dolentes, Francesc. Una moda com una altra, no és tant que es repeteixin temes, cosa inevitable, és que hi falta suc i bruc.

Júlia ha dit...

Les de la guerra clamen al cel, la gran majoria, són contes de bons i dolents i para de contar,

Unknown ha dit...

Jo, com en Francesc, trobo que hi ha hagut molt bona novel·la negra. Acudir a la col·lecció "La cua de palla" va ser per mi un aprenentatge que vaig rematar veient pel·lícules de llums i ombres signades per Wilder o Siodmak només com a exemples.
Quant a la novel·la història em passa com a La lectora i és que quan veig que un escriptor fa parlar de panses de Corint a Cleopatra i de les túniques confeccionades a Patmos que llueix Marc Antoni, penso en la Monthy Python. És clar que aquella gent devia tenir converses banals, com nosaltres mateixos, però quan més famosos i llunyans en el temps més artificiosos sonen. Memòries d'Adrià és l'única novel·la històrica que m'ha semblat creïble. No acostumo a conrrear el gènere pel que ja he deixat dit. Tant per tant Cecil B. de Mille.

Júlia ha dit...

Hi ha bona novel·la negra i bona novel·la històrica, Glòria, el que passa és que avui és una moda i n'hi ha un excés i tot s'hi val, però, vaja, 'mucho pan nunca es mal año'. Fins i tot a La Cua de Palla hi havia molta palla, també, i ja és gros que en aquell moment fracassés l'edició, és clar que en la col·lecció s'hi troben títols molt poc convencionals.

Sobre la històrica, el pitjor no són els anacronismes, potser resulten inevitables, sinó la manca de profunditat i d'ambició, la pel·lícula Becket és una reflexió sobre la lluita entre poders, històricament fa moltes trampes, començant per l'edat dels protagonistes, entre l'un i l'altre hi havia molta diferència, però és un bon exemple de cinema històric, o el Claudi de Graves, on també hi ha inexactituds però el conjunt és brillant i profund, o Los pilares de la Tierra, molt ben ambientada en uns aspectes però amb relliscades evidents pel que fa a coses com les divisions territorials.

Com que no ho sabem tot, i no ho saben ni els historiadors, es fàcil que en temes històrics se'ns passin per alt moltes errades però la novel·la se salva si està ben escrita, fins i tot si té grapa i es distreta, Dumas té grans mentides històriques i funciona, tot té el seu lloc, no diré que no, però una mica més d'exigència literària no estaria malament. Mempories d'Adrià és molt més que novel·la històrica i en aquest aspecte també té relliscades, però la intenció no és fer història sinó reflexionar sobre moltes coses. Shakespeare fa teatre històric reinventat i també funciona.

La veritat històrica s'ha de buscar, i encara, en els llibres d'història, la literatura és tota una altra cosa i de vegades, com he comentat, un excés d'ambientació introduïda amb calçador més aviat perjudica el conjunt. El pitjor és que quan s'ambienta en alguna època que encara hem conegut li veiem més les trampes i les ingenuïtats però els més joves ni se n'adonen.

Josep_Salvans. ha dit...

Jo vull agrair la oportunitat que ens brindeu els bloggaires de posar de manifest les nostres personals i en el meu cas suposo que per inculte sovint doncs, inapropiades apreciacions que espero sàpigues excusar amb el teu savoir faire. apa!

Cada vega em fa més por tenir vacances. Vacances per a què? Si treballo deu hores a la setmana i unes altres entre sis i vuit més, sense comptar els desplaçaments a peu i en BUS no les cobro.

Dic que em fa por fer vacances, perquè no em doni per apassionar-me amb la sang calenta per un llibre del que no en sàpiga abstreure doncs el mateix que algun professor d'anglès ens ha dit a classe: "Quedeu-vos amb la idea"(general s'entén)

També em fa por la poesia a qualsevol edat. En qualsevol moment de la vida, el deixar-ho allà només per a les gents cultes i que ens segueixin sovint i allà el seu premi quedant amb el pas del temps les claus en d'altres llocs amagades.

A banda de la por em fa ràbia que doncs alguns llibres es reeditin durant segles i d'altres passin, més o menys a ésser gairebé d'impacte a nivell occidental, i no sempre escrits en llengües indoeuropees originàriament i per tant generalment assimilables i comprehensibles, i un cop morts tots els coetanis puf! s'oblidin.

Em fa por que algú trenqui una pedra rossetta de la que no en teniem cap foto digital, o que la destrueixi la pedra perquè ja hi ha tirat la foto que pot ésser manipulada... m'imagino amb el Photoshop.Em dol l'encimballament que atorga a mode de planyiment la raó a un geni? a un home sol... a semblar que en saps més que els altres i por a vuire una vida manipulada (i ploro perquè només puc escoltar la meva mare de tant en tant i perquè no la veig i amb tanta rauxa les claus encara estiguin a l'abast del Maligne)

Tot plegat trobo que té "Knack" el teu blog!

Júlia ha dit...

gràcies, Josep.