NOVEL·LES I PAISATGES

Un dels descobriments que em van sobtar més, fa anys, va ser assabentar-me de què les esglésies romàniques que admirem en el present són molt poc autèntiques i que en la seva època els colors s'escampaven a dojo, fins i tot pels murs exteriors i les teulades, amb predomini d'uns vermells ben vistosos. Tot es pintava i arrebossava, en general, en el passat, però modes posteriors, renaixentistes o renaixencistes van fer política del seu present amb això indefinible que avui titllem d'art i que potser els contemporanis veien d'una manera molt diferent. Al capdavall, qui ens pot assegurar que els homes de la prehistòria no pintessin les parets per distreure les criatures durant els llargs hiverns, més que no pas per a fer rituals misteriosos i esotèrics?

Ahir comentava alguna cosa sobre les servituds de les modes en el vestir, encara més en el vestit femení, però les modes afecten la nostra percepció dels espais, fins i tot dels paisatges i de vegades sorgeixen de forma atzarosa i volem trobar un sentit a les nostres preferències lligades a l'ara i aquí. El que un dia va semblar bonic després pot semblar lleig i a l'inrevés. La història i l'estètica són altament manipulables, fins i tot en els seus aspectes més frívols. 

La novel·la històrica és un gènere que ha tingut seguidors des de fa anys però avui, el mateix que amb la novel·la negra, en trobem un gran excés per tot arreu. Per molt documentada que estigui una novel·la històrica sempre hi trobarem anacronismes, és inevitable. Amb totes les servituds i anacronismes una novel·la amb rerefons històric, que vol dir que se situa en un passat més o menys remot, pot ser bona o no ser-ho i en això tan sols podem valorar l'aspecte literari i encara gràcies.

He llegit alguns llibres situats en el passat darrerament i els autors cauen sovint en un parany habitual, per tal de demostrar que han treballat el tema apleguen un excés de referències i documentació que perjudica la història central. Si l'ambientació se situa ja en el segle XX les hemeroteques ajuden molt i aleshores la documentació compta amb un doll de referències a bars, a botiguetes, a pel·lícules del cinema. És habitual en molts casos que personatges reals es passegin per allà i interactuïn amb els de ficció. Hi ha un aspecte difícil de trobar en hemeroteques i manuals, la forma de pensar, que evoluciona i canvia, la mentalitat del moment, que en moltes ocasions hem volgut oblidar de pressa.

En molts casos es té la impressió de què moltes novel·les històriques actuals eren històries del present situades en un decorat del passat. Un element que ens mostra com canviem és això que he llegit sovint de què les traduccions envelleixen. Com pot envellir una traducció contemporània dels autors si no ha envellit el llibre original? És clar que potser el llibre original també ha envellit però no sembla adient reescriure'l tot i que avui es fa de tot i més, en literatura i cinema. He rellegit llibres que m'han sorprès i que m'havien agradat molt, sense fissures, però els quals he trobat molts passatges ben allunyats del meu pensament actual. Nosaltres també envellim, com les traduccions i els originals, és clar.

De vegades algú et descobreix la sopa d'all i et diu que, per exemple, el barri gòtic no és gòtic o que un noranta per cent de molt romànic o gòtic és més fals que un duro sevillano. El temps ho millora tot amb les seves humitats i la pols dels dies, que es va dipositant damunt de tot arreu. La façana de la catedral de Barcelona ja és tan antiga com la resta, no desmereix del conjunt com quan la van construir i no crec que a ningú, tot i que no se sap mai, se li acudís d'enderrocar-la per motius estètics, un altre tema són els motius polítics, és clar. Avui és moda fer uns pegots que evidenciïn allò que és antic de veritat i el que ha estat afegit, una solució de compromís que té els seus paranys i trampes.

A les novel·les actuals situades en l'antigor sovint les dones són feministes avant la lettre i gairebé tota la gent d'esquerra té un cor pur i, encara més, hi trobem gent d'esquerres abans que això de l'esquerra i la dreta ni tan sols existís en l'imaginari col·lectiu. Un gènere que avui no té prestigi és el de la novel·la rosa però en molta novel·la històrica hi rau, al darrere, una novel·la rosa encoberta, cosa que no té per què ser dolent ni condemnable. Les noies, en general, són sempre molt maques, al menys les que triomfen. En el fons l'argument no és tan important si es té grapa narrativa. El pitjor és que amb molt bons elements es pot fer un llibre lamentable, malgrat que tot són gustos  i llibres mediocres han funcionat perquè tenien algun element que els feia distrets i llegibles. 

Tots tenim, en les nostres famílies, històries que ens fan pensar que amb elles podríem escriure una novel·la d'alt voltatge però no n'hi ha prou amb una bona història real al darrere per fer un bon llibre. Trobo a faltar en molta literatura actual profunditat a l'hora de conformar uns personatges reals, amb les seves contradiccions i incoherències. Però vaja, tampoc no llegeixo tot el que surt, cosa impossible, hi ha bons llibres que no es promocionen gens i que, si els arribes a llegir, és ben bé per casualitat. Potser per aquest excés en el qual es fa difícil espigolar hi ha persones que s'han decebut de la poesia, de la narrativa. Però amb alts i baixos, ni que sigui en les seves versions en sèrie televisiva, la novel·la té encara molt de camp per córrer ja que ens agrada que ens expliquin històries i rondalles i en una vida, a nivell personal, en pots viure en directe una i prou, de novel·la, al menys com a protagonista.

Mentre en el gènere de la novel·la històrica hi trobem moltes vegades novel·la contemporània disfressada, en el de la novel·la negra -que en ocasions pot ser, a més, situada en el passat- hi trobem una novel·la convencional en la qual s'ha introduït, de vegades amb calçador, una mica de violència criminal amb misteri recurrent. D'aquestes, de les negres, també n'hi ha de bones i dolentes i mediocres però sembla que es venen bé i que enganxen. Vaig sentir Isabel Clara Simó fent broma sobre això de l'enganxamenta. Enganxa Proust? es preguntava. Però avui el que toca es vendre, és clar. 

El gènere criminal no funciona tan sols en la modalitat de llibre convencional, un repàs per les sèries de la tele evidencia l'excés de crims i violències amb misteri que ens amollen cada dia, deu funcionar, vaja. I en el fons, els qui tenim tirada a escriure voldríem vendre, és clar, i, bé, si hem de posar un fiambre, que deien abans, pel mig, doncs mireu, no ve d'aquí. La coartada literària habitual és manifestar que amb la novel·la negra pots explicar millor les misèries del present, cosa molt i molt relativa. Novel·lar el present d'una forma creïble i aprofundida deu ser d'allò més difícil, em temo. La realitat, em va dir algú, no té perquè ser versemblant, més aviat sovint no ho és gens.