LES PETITES HISTÒRIES DE LES FÀTIMES UNIVERSALS

Fatima, una pel·lícula intel·ligentment breu i aparentment senzilla, ha passat de puntetes pels cinemes i ara es pot recuperar durant uns dies al Maldà. A França ha estat guardonada amb diferents premis importants, entre els quals els César a la millor pel·lícula, la millor adaptació i la millor actriu jove, per Zita Hanrot. El cinema francés té molta palla, de vegades palla magnificada, però excel·leix, pel meu gust, quan incideix en la vida quotidiana de la gent normaleta. Les millors pel·lícules sobre la professió de mestre que he vist en els darrers anys són franceses, és un tipus de gènere que frega en ocasions el documentaL, que ens evoca allò de les tranches de vie i en el qual, a casa nostra, resta de la pell de brau inclosa, no hem aconseguit resultats remarcables a causa de prioritzar el discurs o la gracieta.

La pel·lícula recull el contingut de dos llibres, un d'ells un poemari, de Fatima Elayoubi, la protagonista dels fets que s'expliquen de forma senzilla i emotiva. La història pot semblar actual ja que la protagonista és magribina però és un clàssic, un clàssic que sempre cal recordar ja que les Fàtimes han existit i existiran i la feina de minyona, de dona de fer feines, de netejadora de cases dels rics i cuidadora d'avis xarucs continua sent tant poc qualificada, mal pagada i mal valorada com sempre, amb poques variants. És una feina, com la de paleta pel que fa als homes, tot i que fins i tot la de paleta no qualificat és considera superior, que sempre recau damunt de les dones més desafavorides, les immigrants d'on siguin, abans eren de les zones rurals del mateix país i ara són de tot arreu. En el context femení hi podríem afegir la costura.

Més que no pas un argument convencional la història ens enfronta a una situació en la qual convergeixen molts temes a considerar. Fàtima és una dona amb poc més de quaranta anys que no fa res més que treballar, té dues filles, de catorze i divuit anys. La gran és estudiosa i ha començat medicina, la petita és rebel i desagradable, s'avergonyeix de la feina de la mare i de la situació social familiar. Però fins i tot la gran, de forma més amable i subtil, corregeix la mare quan no parla bé el francès i intuïm que es desclassarà de forma accelerada. La llengua és una barrera important, una barrera que separa les dues generacions, encara més quan a França el francès ha esdevingut una eina magnificada i intocable, imprescindible per a l'ascensió social. Passa a tot arreu, no diré que no, però jo crec que França, amb el seu xauvinisme i jacobinisme irredempts és una mena de paradigma de la qüestió.

Hi ha un pare, que es preocupa a la seva manera de les filles, però del qual sabem poca cosa, més enllà de què té una altra família. És un personatge prescindible i mal explicat, el menys reeixit de la pel·lícula i potser no calia, ni tan sols, que ens l'haguessin fet visible. La protagonista, Soria Zeroual, és una actriu no professional, amb una història semblant a la de la narració i a la de l'autora dels llibres, es va presentar al càsting per casualitat i, evidentment, és una troballa i contribueix a què tot plegat respiri autenticitat sense recórrer al bonisme exagerat ni a la ingenuïtat crítica que es troba en d'altres històries semblants. 

Queden retratats els burgesos finolis, els racistes subliminals i els qui manen a les empreses de neteja però també les veïnes musulmanes xafarderes i malicioses del barri on viu la protagonista, amb una manera de fer molt semblant a la dels pobles petits, on tothom es coneix, tot se sap i tot es tergiversa. El què diran és un problema però quan algú tira endavant amb esforç i millora se'l mira de cua d'ull, amb enveja i gelosia. No és estrany que l'autora dels llibres en els quals s'ha basat la pel·lícula visqui ara en un barri diferent, més burgès però també més lliure, en molts aspectes. Podríem treure el vel a la protagonista i situar la narració en qualsevol indret i fins i tot en èpoques diferents. Fa anys, quan anàvem una mica més grassos, per evidenciar que una feina era mal pagada es deia: això ja ho guanya una dona de fer feines. Durant els primers setanta va fer una mica de soroll el llibre d'una espanyola, Maria Arondo, que treballava de minyona a França, avui gairebé oblidat, Moi, la bonne, a l'entorn de la situació d'aquest tipus de feina i de l'explotació i menyspreu que rebia.

Fàtima incideix en la cara més habitual de la immigracio vingui d'on vingui, la d'aquella bona gent que vol tirar endavant i que els fills aconsegueixin reeixir en un món complicat i divers, poc amable en moltes ocasions. La protagonista, davant dels seus problemes maternals, es refugia en la literatura, en la literatura en la seva llengua d'origen, en la poesia, que potser no és ben bé una arma carregada de futur però que consola davant d'una realitat galdosa. Una virtut de la pel·lícula és la durada, no arriba a una hora i mitja i acaba quan ha d'acabar, amb aquesta mare sacrificada contemplant amb embadaliment en el tauler de la universitat els bons resultats dels exàmens de la filla gran. Sobre la petita, ens quedem amb la incògnita sobre el seu esdevenidor tot i que sembli iniciar un cert camí de maduració personal. Tant pot llaurar dret com radicalitzar-se en alguna direcció imprevisible. 

De fet, el de menys és el desenllaç, si és que n'hi ha. La vida continua i sempre ens sorprèn d'alguna manera. En clau positiva, caldrà admetre que la situació de la dona, a occident, ha millorat i que la permeabilitat social que afavoreix, ni que sigui fent sacrificis familiars, que amb esforç s'arribi a la universitat, ha augmentat de forma progressiva. Un altre tema és que la universitat ja no és el que havia estat, en relació a la promoció social, i que no sempre el context social i familiar afavoreix les opcions dels joves ni la cultura de l'esforç.

Del director de la pel·lícula, Philippe Faucon, de pare militar i que havia viscut de petit al Marroc i Algèria, poca cosa en podem saber ara per ara quan Fatima és la primera pel·lícula seva que ens arriba de forma convencional i amb una distribució una mica gasiva però seriosa. Fa cinc anys va estrenar La Désintégration, un film premonitori mirat des del present, sobre la radicalització d'un jove suposadament integrat a la societat francesa. Ha incidit en diferents ocasions sobre el tema del Magreb, Algèria i la resta. Cadrà seguir-lo, si ens deixen.