9.12.16

LA MARIA ES FA GRAN

Resultat d'imatges de mARIA (Y LOS DEMÁS)

Nely Reguera (Barcelona, 1978), que fins ara havia desenvolupat la seva tasca en la realització de curtmetratges, com ajudant de direcció i en l'ensenyament, s'estrena en el cinema convencional amb aquesta història familiar que té molts elements positius. Un dels més remarcables és Barbara Lennie, una actriu en alça, ella dóna vida interior i matisos a un personatge que podria haver esdevingut excessivament gris o mediocre i que és l'eix indispensable d'aquesta història.

Ens ensopeguem una vegada més amb una història familiar, amarada de silencis, complicitats, decepcions, petites traïdories, egoïsmes i desenganys diversos. I tot ens és mostrat a petita escala, ens trobem en un entorn prou amable, la família no sembla tenir problemes econòmics, s'estima a la seva manera, tothom té feina i el pare de família ha superat un càncer i sembla prou revifat, tant com per tornar-se a casar, fent fins i tot un bodorrio, amb una infermera que ha conegut a l'hospital.

La protagonista, que ha assumit el paper de mare, tenint cura del pare malalt, fins i tot una cura excessiva i pesadeta, i aconseguint, quan cal, reunir la família a l'entorn d'una taula, es troba en crisi. Té una mica més de trenta anys, els amics de la colla van conformant una família, tenen fills, i ella es troba sola malgrat que compta amb una parella, un separat amb filles petites, que no té cap intenció d'anar gaire més enllà d'una relació sexual oportunista.

Aquesta Maria que ens és tan propera treballa en una editorial, on veu com ja triomfen, més o menys, persones molt més joves que no pas ella. El seu somni és publicar, ser coneguda en el món literari, però fa anys que no és capaç d'acabar una novel·la a la qual no pot dedicar el temps que li caldria. La directora ha situat la història a Galícia, d'on és la seva família. No sé si en un entorn català actual la història seria tan creïble, potser sí, i també em preguntava mentre la contemplava si seria possible una Maria home.

En el fons, malgrat els canvis de mentalitat, sembla que els valors tradicionals aclaparen encara molts sectors socials. La maternitat indispensable, els casaments convencionals, la sensació de què quan vas cap als quaranta t'ensopegues amb una crisi, malgrat l'allargament de la joventut i fins i tot de l'edat de tenir fills, tot plegat crec que traspua un conservadurisme gairebé subliminal però sembla que persistent, sobretot en el món femení. 
Resultat d'imatges de María y los demás
Quan era jove i veia pel·lícules d'altres països més desenvolupats, que plantejaven problemes semblants als d'aquesta Maria angoixada, em semblava que pertanyien a un món amb un excessiu benestar material, que es mirava una mica el melic. Això no té res a veure amb la bondat cinematogràfica, una cosa és el fons i l'altra, la forma, encara que sovint tot plegat es fa ben difícil de separar. Entre els autors del guió hi ha la mateixa directora, expliquen coses de la seva generació i suposo que saben més bé que no pas jo de què parlen. 

Un altre tema que pot semblar anecdòtic és que gairebé tots els xicots i senyors que surten a la història, començant pel pare de família disposat a casar-se una altra vegada, són més lletjos que les senyores, tot i que això de la lletjor i la bellesa és relatiu, és clar. No crec que sigui intencionat i això no afecta la molt bona feina actoral, car en aquest magnífic cor que envolta la protagonista no hi ha res a objectar, més aviat el contrari, pel que fa a la tasca professional i a la sensacio de realitat que traspua. Però en això de la lletjor i la bellesa les dones ho tenen més magre, encara avui. No  et pots deixar de preguntar què ha vist la noia en el seu nòvio tot i que ja sabem que l'amor és cec, o això diuen. Per cert,  Julián Villagrán trobo que de vegades té una retirada a l'Albert Pla.
Resultat d'imatges de María y los demás
Avui mateix escoltava per Onda cero un programa desenfadat en el qual comentaven coses a l'entorn d'una història tan diferent d'aquesta, però que no defugia els valors familiars, la de la Guerra de les Gal·làxies i m'ha semblat molt interessant com remarcaven que en aquesta saga no es buscava que el bé guanyés el mal sino que es restablís l'equilibri, car en tot i en tots hi ha bé i mal. I, de fet, he pensat, és el que busca, potser sense saber-ho, aquesta Maria, un equilibri que ha perdut i que fa que evoqui en algunes ocasions un passat familiar i feliç el qual, ai, ja ha perdut per sempre. Fins i tot en les versions dels Pastorets, que tenen molts paral·lelismes amb això de les gal·làxies, els dimonis no són mai destruïts del tot sinó vençuts de forma temporal i poden retornar al seu indret natural. Precisament ara he llegit una entrevista amb la directora on emfasitza això de les nostres zones fosques, en relació amb aquesta Maria i la gent del seu entorn.

La protagonista pot acabar la seva novel·la i això sembla que sigui un primer pas vers una mena d'independència vital i moral, però segurament molts lletraferits amb aspiracions hem pensat 'ai, que no et passi res'. El món literari que es mostra avui en llibres, pel·lícules i programes diversos a l'entorn d'escriptors i publicacions, està encara molt idealitzat, em temo. La crisi dels trenta-i-tants passa, com en passen moltes més i al capdavall, cal viure. Un altre tema recurrent és la tirada a mostrar una maternitat -o paternitat- que sembla gairebé imprescindible per a la realització personal, vegis fins i tot una historia recent tan diferent com Arrival. 
Resultat d'imatges de María y los demás
El final és obert, la història és, en realitat, una tranche de vie, i cadascú pot imaginar com serà el futur de la Maria i dels altres. Jo espero que en un món més lliure ja no sigui imprescindible, per a ser feliç a una mida humana i finita, ni tenir un fill, ni escriure un llibre, ni plantar un arbre. I és que aquí també trobem els fills, els llibres i fins i tot un arbre, més aviat una planta, amb un valor simbòlic i un final lamentable. 

Més enllà de totes aquestes consideracions personals crec que és aquest un molt bon debut de Nely Reguera i esperarem que no li passi com a d'altres directors o autors de novel·les, que comencen molt bé i després ja van a la deriva i cauen en allò d'agafa fama i fote't a jeure, que deia el meu iaio. És clar que la Lennie fa que tot plegat tingui un to de petita tragèdia personal i domèstica, íntima i gens menyspreable, que dona grandesa al conjunt.

2 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

I seré a la guay. La veuré.
Salut

Júlia ha dit...

ja em diràs què tal