ESPARTAC CONTRA MACCARTHY

Estic llegint aquests dies Yo soy Espartaco, un llibre amb pròleg de Clooney, gràcies a la recomanació -i préstec- d'una bona amiga, i en el qual Douglas, ja amb més de noranta anys, ens explica el context, els problemes i les anècdotes que van envoltar la mítica pel·lícula sobre l'esclau lluitador. El llibre incideix en tot allò de la cacera de bruixes, de bruixes comunistes, i ens parla sobre molta gent, un dels seus personatges més interessants és Dalton Trumbo, és clar. Fa poc temps vam poder veure al cinema una biografia digna però una mica ensopida sobre Trumbo.

Douglas està d'actualitat perquè ha arribat a fer cent anys i és el supervivent de tota una generació de grans actors emblemàtics. Ara, és clar, és un vellet, però va semblar jove durant molt de temps i podia fer papers de més jove del que era. En canvi, jo diria que de jovenet semblava més gran. La seva longevitat ha anat acompanyada de la de la seva dona, Anne Buydens, a qui va conèixer a causa de participar en una bona causa, la reconstrucció d'uns parcs infantils d'escoles, a Los Ángeles, que es  trobaven en un estat tan lamentable que els infants havien de romandre a les aules durant les estones de lleure.

Douglas i la seva dona han estat allò que se'n diu uns filantrops, s'han pogut permetre el luxe de ser generosos, molt generosos, cosa que sovint no es remarca prou en les biografies i tafaneries a l'entorn del món del cinema. La primera dona de Douglas, mare dels seus dos fills grans, amb qui va estar casat set o vuit anys també va morir molt gran, amb noranta-dos anys. Tenien una molt bona relació. Dos fills de Douglas s'han dedicat al món del cinema en el camp de la producció, com el pare, que també es va dedicar a produir pel·lícules en moltes ocasions. Michael, l'actor, és prou conegut de tots nosaltres. Com a moltes famílies, en van tenir un amb problemes gruixuts, que va morir de forma tràgica el 2004, Eric. 

Això dels fills conflictius dels famosos també forma part d'una certa llegenda negra sobre aquesta gent rica i popular, els famosos i rics han tingut fills de tota mena, com els pobres. I la cosa no és d'ara, un meu besavi, fill d'una família pagesa excel·lent, va sortir torçat, com deien abans. També se suposa que les famílies amb moltes dificultats tenen fills en situació de risc, però Douglas va néixer en una família molt pobra, amb un pare drapaire, que es gastava el que guanyava anant a les tavernes i que, potser per sort, els va abandonar quan ell era petit. Va explicar una part de tot plegat a un altre llibre, El hijo del trapero. Douglas ha escrit uns quants llibres i crec que és un escritor interessant. De fet. tant en el cas del meu besavi com en el del fill de Douglas, la causa de la conflictivitat es relacionaria, en el present, amb una bipolaritat.

Aquests dies han passat a BTV una peli amb l'actor, de tantes com en podem trobar, El último atardecer, de l'Aldrich. En força ocasions Douglas havia fet d'antagonista, com en aquest cas. D'home complex, vaja i el qual ja saps que fara mala fi, malgrat que tingui bon cor. Quan volia, Douglas era molt inquietant. En aquesta del atardecer hi sortien Rock Hudson, Dorothy Malone i Carol Linley. Per cert, el Hudson i la Linley em van semblar més bons actors del que els recordava. A la Malone sempre l'he trobada excel·lent, es va retirar relativament aviat del cinema. De tots quatre tan sols és mort Hudson, un home d'esperit molt més turmentat que el de Douglas, em temo, encara que fes aquella cara de bon noi a prova de bomba. Ep, també hi sortia el gran Joseph Cotten, en un paper breu i de lluïment.

Cada vegada que surt Hudson, en alguna conversa intranscendent s'evoca la seva homosexualitat i alguna senyora més gran que jo, per a la qual el tema havia estat tabú durant dècades, comenta: oh, i no ho semblava, oi, tan guapo i varonil... I és que això de no semblar el que sigui produeix inquietud ja que ens agradaria que a la gent la poguessin conèixer tan sols en contemplar-la el primer dia, vana pretensió aquesta sobre la qual ja hauríem d'estar escaldats. 

Els nazis van esmerçar molts esforços en la pretensió de què als jueus se'ls pogués identificar de forma intuitiva i ràpida, però, com és tràgicament sabut, van haver de recórrer a mètodes més subtils i burocràtics. Douglas era de família jueva i ironitza en explicar com aquells  caçadors de bruixes del govern ficaven al mateix sac, a l'estil del nostre recordat -a la força- dictador, jueus i comunistes. Per això es va canviar el cognom, de fet, per trobar feina i no haver de donar explicacions.

La història d'Espartac la va escriure Howard Fast mentre era a la presó, per tot allò de les bruixes, ajudant-se amb els pocs llibres que va trobar a la biblioteca del centre penitenciari. Avui sabem que la història de l'esclau no va ser tan bonica ni ideal com ens la van explicar, però això no hi fa res, ja que Espartac s'ha convertit, de fet, en un símbol de lluita i rebel·lia que va més enllà de la història real. Fast va tenir un fill també escriptor, que va estar casat durant un temps amb Èrica Jong, de la qual vam llegir gairebé totes les senyores, fa anys, un best-séller una mica feminista, Miedo a volar. Fast es va fer popular, sobretot, per les novel·les historiques.

De totes aquelles misèries de l'època de l'inefable MacCarthy allò que angunieja més és que, com va escriure un dels afectats, molta gent que es va passar al costat fosc no defensava la seva vida ni la seva família, ni tan sols la seva subsistència, sinó la seva piscina. Malauradament entre l'espècie humana hi ha molta gent així, no és ben bé dolenta, en circumstàncies normals fins i tot resulta amable i simpàtica, però quan trontolla la coberteria, i no cal ni que sigui de plata, és capaç de trair el que sigui. Després sempre es troben justificacions diverses, és clar, i el temps passa i tot ho esborra o ho difumina. Douglas va ser el primer en exigir que el nom real de Trumbo constés en els títols de crèdit d'Espartac i així va aconseguir que s'acabés amb aquelles llistes vergonyoses. I és que de vegades un gest que sembla poca cosa aconsegueix resultats immensos.

D'aquella gent represaliada molta es va decebre més endavant, amb el tema del comunisme, quan ja no es van poder amagar les misèries de l'estalinisme o la realitat pura i dura de la URSS. I potser això va ser pitjor que allò, que t'enredin els teus és sempre molt més dolorós que no pas que t'enredin els altres. Sembla, però, que hem de conviure amb l'enredada perpètua i mirar de no posar-nos-hi pedres al fetge.