LA INEXPLICABLE AFICIÓ AL MORBO RECREATIU

Vaig escoltar el darrer programa de l'espai En guàrdia en el qual Jordi Corominas parlava del mite, fals, de la pobra Enriqueta Martí. Corominas va escriure un llibre sobre el tema, Elsa Plaza en va escriure un altre sobre el mateix el qual, per cert, al programa ni tan sols no es va mencionar. Tots dos llibres intenten rebatre els molts disbarats que s'han amollat sobre aquesta pobra dona durant la darrera dècada. No cal investigar gaire, un repàs ràpid a la premsa del moment ja evidencia que tot va ser mentida, una brama que es va fer grossa i mediàtica, vaja. Fins i tot existeixen entrevistes a la nena segrestada, quan ja era molt gran, per cert.

El que m'estranya no és pas que en aquell llunyà i miserable 1912 la cosa s'inflés, el que em sobta és que tanta gent ens hagi venut la moto fa, com qui diu, quatre dies, per tal d'escriure novel·les, muntar musicals i, sobretot, endegar itineraris que han fet empipar molt els actuals habitants de l'edifici del carrer Ponent on es van no-esdevenir els fets criminals que expliquen amb delectació els responsables del passeig morbós.

Que jo sàpiga ningú no ha demanat excuses per haver-nos fet passar bou per bèstia grossa. El pitjor, que molta gent continua creient que tot era cert i que els intents actuals per desmentir-ho, que també han contribuït a vendre llibres, són una mena de conspiració dels poders vigents. Encara fa poc, a facebook, algú va posar comentaris en aquest sentit, quan una persona de bona fe va intentar rebatre els crims inexistents de la Martí que una altra persona havia explicat online: sí, sí, podeu anar dient que ja sabem com les gastaven, els ricatxos. 

Quan una informació es dóna per bona i respon a teories conspiratives que ens abelleixen, malament, ja no hi ha qui redreci la cosa, com passa amb les calumnies exitoses. En la difusió i exageració dels fets hi ha una culpa evident del periodisme, d'una part del periodisme, és clar, antic i actual, que furga a les ferides i no s'informa com caldria i quan caldria. Recordo que Mònica Vitti explicava que en algun diari havien publicat que s'havia intentat suicidar i que a causa d'això ni tan sols la seva mare no es va acabar de creure, malgrat les afirmacions de la implicada, que allò no fos cert. Un exemple més folklòric del tema és el periodisme esportiu, que omple pàgines amb especulacions i inflant tota mena de bestieses.

Al programa del Calpena van explicar el passat però no van explicar el present, el perquè en aquests darrers anys s'han dit i escrit tantes bestieses, fins i tot les criatures de secundària anaven a donar la tabarra als arxius municipals, a veure si trobaven informació sobre la pobra vampira, que de vampira no en tenia res. A mi m'hauria agradat que es fes més referència al present i que es demanés explicacions a tots aquells que ens van explicar no fa gaire que així Barcelona tenia el seu esbudellador en versió femenina i així érem tan guais com els de London, per tal que es posesssin en evidència. De fet sí que es va fer un comentari, com de passada, que l'èxit actual anava lligat a això que en diuen la marca Barcelona. I, efectivament, fa algun temps vaig escoltar un periodista per la ràdio que parlava de la Martí i que deia barbaritats com ara que teníem tot el dret a comptar amb una assassina mítica, a la ciutat. Com si això fos un mèrit turístic, vaja. 

Un cas que es va inflar, aquest més recent, i que també es va esmentar al programa sobre la Martí, va ser aquell dels pederastes del Raval. L'Arcadi Espada no és sant de la meva devoció però reconec que va fer un estudi seriós del tema. Encara més, Jordà en va fer un documental. Malauradament tot va quedar embolcallat en les boires de la misèria i, au, demà ja parlarem d'una altra cosa que les errades en com es va endegar el tema podrien esquitxar institucions, professionals diversos i personatges fora de tota sospita. Fa uns dies es van denunciar per la televisió un parell de casos lamentables en els quals els serveis públics havien fallat, separant criatures de la seva família, però no hi va haver manera què s'admetés l'error per part dels responsables. 

Dies enrere em mirava un documental d'aquests geogràfico-recreatius de la segona cadena. Un senyor molt simpàtic viatjava per Mallorca, un periodista anglosaxó. Va explicar com li havien comentat, en una visita cultural, que Jaume I havia conquerit l'illa i que els musulmans havien guillat sense problemes i es veu que ell va rebatre un dels qui ho explicava i li va dir que, segons les seves dades, el rei havia estossinat homes, dones i criatures, de forma expeditiva, sagnant i lamentable. El preguntat, que potser era fins i tot historiador, li havia respost: si, és veritat, però no ens agrada explicar-ho... I és que una cosa és evocar el martiri del general Moragues o les crueltats del Cid i, l'altra, que els nostres mites patriòtics tinguin aspectes vergonyosos, mirats des del present, car en la seva època les coses eren molt diferents i això no es pot perdre de vista.

Tot s'arregla a gust dels consumidors, de vegades la sang i fetge no toca i en d'altres, és necessària per tal de motivar la gent. D'aquí ve potser l'excés de consum de novel·la negra, cada dia més exagerat, i no entraré en el tema de la qualitat literària sinó en els arguments i en les descripcions. A la xerrada de CERHISEC sobre crims antics relacionats amb el barri vam omplir de gom a gom, sovint som quatre gats, en d'altres ocasions. Les rutes pels cementiris i coses així tenen avui molt d'èxit. De moment, els itineraris turístics es fan a l'entorn de crims del passat, anar a visitar en grup, per exemple, el caixer on van cremar la pobra dona que hi dormia semblaria de molt mal gust. La narrativa, però, no té ja aquest respecte per la realitat i es novel·len casos de fa, com qui diu, quatre dies, recreant-los i posant a la qüestió més pa que formatge. No negaré que en ocasions hi ha investigacions més acurades i serioses, com en el cas dels crims de Tor, encara per acabar d'aclarir.

A la nostra ciutat, com  també a tants pobles i poblets, s'han esdevingut en totes les èpoques fets terribles, malauradament l'espècie humana encara no ha evolucionat prou com per haver assumit del tot el cinquè manament i estar disposada a respectar-lo a qualsevol preu. Però hi ha crims que tenen èxit popular i d'altres que no. A Barcelona el cas de la Martí, que de tant en tant ressorgeix del passat, és un dels que ha tingut més èxit. Un altre que ha fet vessar molta tinta i que ha escampat moltes especulacions, algunes de les quals absolutament surrealistes, és el de la pobra Broto, sobre el qual també es fan itineraris culturals.

El més empipador és que suposats experts t'expliquin disbarats com si haguessin esbrinats els secrets del passat i després uns altres experts alternatius et venguin els desmentits i et facin passar per ximple i crèdul, quan tu ja sabies que tot era un cuento, ni que fos un cuento de por. Jo crec que aquest provincianisme barceloní sobre el qual fa poc escrivia té la seva incidència en això dels itineraris, que han substituït les antigues rondalles a la vora del foc o de l'estufa, en les quals la sang i el fetge hi eren molt presents, per a gaudi d'infants perversos i encuriosits, malgrat que després les criatures tinguéssim malsons a causa d'aquella rondallística inquietant i ancestral.