ROMÀNTICS, TANMATEIX

L’època del romanticisme, amb els seus tòpics i els seus mites, té un gran atractiu per als tafaners aficionats a aquest garbuix indefinible, però mal definit centenars de vegades que es diu cultura. Pel que fa a la literatura de l'època, diria que de molts autors romàntics sabem més coses a l’entorn de la seva vida que no pas sobre allò que van escriure, amb poques excepcions. Parlo per mi, és clar, però crec que no vaig errada si faig extensiu aquest desconeixement a moltes més persones, fins i tot a persones força llegidores.

No sempre és culpa dels lectors. Holmes recorda, per exemple, l’oblit en el qual va caure la producció narrativa de Mary Shelley, mancada de reedicions, coneguda durant anys tan sols per una obra molt tergiversada a causa del cinema, Frankestein. El mateix passa amb molts altres, diria que encara més amb les dones que no pas amb els homes, un altre cas seria el de George Sand. L’interès per las vides ens porta a les obres dels autors i també s’esdevé a l’inrevés. No sempre una cosa es correspon amb l’altra, tal i com ens agradaria o ens imaginem els mitòmans subliminals. El passat dóna als fets i als personatges una brillantor que potser no tenien quan eren persones vives, i carregaven amb totes les seves contradiccions i  servituds.

Les millors biografies que he llegit o que he vist en el cinema provenen, en general, del món anglosaxó, amb poques excepcions. Richard Holmes és avui un dels biògrafs de culte i ell mateix incideix en les dificultats del gènere, al qual un excés d’erudició pot perjudicar tant com la frivolització novel·lesca. He llegit biografies interessants que eren poca cosa més que una acumulació de dades, cosa que les feia avorrides i feixugues, però encara he llegit molta més narrativa que pretenia ser biogràfica i queia en el ridícul, malgrat els esforços de l’escriptor, fins i tot quan aconseguia distreure els lectors.

Gairebé desconeixia aquest autor fins que em vaig ensopegar, gràcies a un regal de Reis, amb aquest llibre inclassificable, en el qual Holmes utilitza un mètode que sembla que li és propi, el seguiment en el terreny de les petjades dels personatges evocats, una cosa com ara aquestes rutes literàries del nostre temps, però llarga, seriosa, aprofundida i documentada. 

És clar que els espais canvien, el temps no perdona, els camins es perden, els edificis cauen, el turisme envaeix tots els racons. Fins i tot si aquest turisme massiu del nostre temps no fa més estralls és, moltes vegades, per ignorància. Molts romàntics van ser grans viatgers. Ho podien fer, en general tenien una economia sanejada, més encara si la comparem amb la de la resta de la gent de l’època. Un viatger no és en cap cas un turista però alguns d’ells ja presentaven trets turístics i cercaven en el viatge un pintoresquisme molt allunyat de la realitat o una pau interior que no aconseguien i que els empenyia vers un estrany nomadisme que sembla tenir poc sentit, cas de Percy Shelley.

Huellas: Tras los pasos de los románticos té quatre parts que es poden llegir de forma independent. En la primera, (1964.Viajes), Holmes explica com va seguir de jove la ruta per les Cévennes franceses que va fer Stevenson a dalt d’una somera i que va generar un dels textos primerencs publicats pel creador del doctor Jekyll. 

Stevenson no anava enlloc, ell mateix ho va remarcar en el relat, viatjava per viatjar i potser per posar en ordre les seves preocupacions a l’entorn de la relació amb Fanny Ousborne, amb qui més endavant es va casar. El llibre aplega impressions, evocacions històriques, problemes amb la pobra somera, i una descripció impagable d’aquella França rural que Holmes recupera i en la qual el record del viatge de l’escriptor ha generat interès turístic modern, fins i tot en l'actualitat es lloguen someres per tal d'emular Stevenson a fons.

En la segona part del llibre, (1968. Revoluciones), Holmes cerca a França el record de Mary Wollstonecraft, perduda gairebé en el París revolucionari, però també la de tants anglesos que van voler participar d’aquells fets, alguns dels quals fins i tot hi van deixar, literalment, el cap, o van estar a punt de perdre'l. Uns fets que van generar il·lusions desfermades, canvis diversos i violència a dojo. El lector fa certs paral·lelismes impossibles amb els fets del maig parisenc del seixanta-vuit, per a remarcar-ne les grans diferències existents, a tots nivells.

La figura de l’escriptora ens resulta propera, humana, incoherent en ocasions, apassionada sempre. Mary va tenir a França una filla amb un americà, la relació no va acabar bé i aquella nena, Fanny Imlay, tindria un destí tràgic. Wollstonecraft va tornar al Regne Unit, es va casar amb William Godwin i va tenir una altra filla que seria Mary Shelley, malauradament la mare va morir al poc temps de néixer aquesta segona nena, els parts eren un gran risc, en aquells anys.

Aquesta part del llibre conforma gairebé un tot amb la següent, (1972. Exilios), en la qual el biògraf recorre la Itàlia que va acollir Shelley, la seva dona, i tot un entorn fascinant de gent alternativa, intel·ligent, inquieta i amb un garbuix d’idees diverses de tota mena, lligades a un món que canviava molt de pressa. Un dels personatges que es pot dir que roba les escenes en aquesta tercera part és Claire Clairmont, l’altra germanastra de Mary Shelley, amb qui se suposa que Percy Shelley també va tenir amors. Holmes explica que fins i tot un conegut li far veure que ell mateix s’ha acabat enamorant d’aquesta dona, de forma retrospectiva. I és que la vida del biògraf i viatger es barreja en aquest llibre, de forma inevitable amb la dels personatges que ens evoca.

Claire Clairmont els va sobreviure tots i va arribar a vella, però la segona part de la seva vida és menys coneguda i, en tot cas, Homes acaba les seves referències amb la mort de Shelley, als trenta anys, en un naufragi. Clairmont, dona culta, es planyia, de més gran, del fet que a la seva família qui no havia escrit alguna gran novel·la o poemes contundents semblava no tenir importància. 

Clairmont va tenir una filla amb Lord Byron, la nena va morir als cinc anys, en gran part per culpa de la deixadesa del pare que l’havia arrabassat a Claire i l'havia portat a un convent per tal que en tinguessin cura, on la cura devia ser molt deficient malgrat el que es pagava. La situació m'ha evocat un cas semblant, el de la néta de George Sand, filla de Solange, a qui el pare va col·locar en un indret d'aquest tipus, on va morir. 

Moltes criatures morien de petites, tot s’ha de dir, i el pas de Shelley i la seva dona per Itàlia deixa un rastre de morts infantils que, d’alguna manera, pesa damunt de tots els personatges evocats per Holmes. Tan sols un dels fills de la parella va sobreviure, Percy Florence, qui va poder fer una vida més tranquil·la, menys excitant i segurament més feliç.

La darrera part del llibre, (1976.Sueños), la dedica l’autor a Nerval, un autor amb bones perspectives que va caure en la bogeria i en l’extravagància, una de les anècdotes més conegudes és el seu passeig amb una llagosta lligada amb un llaç, pels parcs de París. Un París ja ben diferent d’aquell del temps de la Revolució en el qual la mare de Mary Shelley va relliscar i caure a causa de la sang dels degollats amb la guillotina, durant l’època del Terror. 

Nerval va ser un home amb una personalitat polièdrica, estranya, marcada pel seu estat mental i per la incapacitat per entomar la realitat, tot i que això és matisable. Fins i tot a Holmes sembla escapar-se-li el personatge en algun moment, tot i que la seva ambigüitat també contribueix a la fascinació que ens produeixen ell i el seu entorn.

El seguiment espiritual i físic que Holmes fa de les empremtes dels romàntics i del seu entorn proper resulta fascinant. En ocasions pot semblar que divagui, que es perdi en reflexions que semblen tenir poc a veure amb el rerefons de les biografies, o que la seva veu sobrepassi el relat amb consideracions marginals sobre la tasca de recerca endegada. Però una immensa erudició, que sembla imperceptible, i la grapa de l'escriptor a l'hora de reflectir situacions i personatges ens retorna de seguida a un passat relativament llunyà. 

La darrera part, la de Nerval, ens fa reflexionar així mateix sobre l’esclat de la fotografia i el que va suposar, un dels personatges que hi retrobem és l'inclassificable Nadar, per exemple. Ja no ens hem de conformar amb retrats pintats, ara comptem amb els rostres reals de molta gent, en podem copsar l’envelliment progressiu, l’aspecte que tenien en diferents moments de la seva vida. Avui, quan la facilitat per congelar els instants i els rostres és immensa, potser no resulta fàcil pensar en què va representar aquell canvi.

Huellas: Tras los pasos de los románticos no és ben bé un conjunt de biografies, ni una novel·la, ni un assaig, ni un llibre de viatges, ni un aplec d’itineraris sentimentals. Recull la millor tradició dels grans autors europeus, com ara Zweig, i ofereix una mirada més moderna al passat, fins i tot hi trobem pinzellades iròniques, del millor humor anglès,  subtil i en ocasions gairebé imperceptible. Cal parar atenció a les dates en les quals l'autor situa cada capítol, lligades a la seva experiència vital i que reflecteixen un passat propi situat en un moment històric puntual.

Admeto que m'han interessat més les dues parts centrals, potser pel fet que en aquestes les dones i els infants hi tenen un paper rellevant i decisiu. Stevenson amb la seva somera i Nerval amb les seves dèries i múltiples personalitats no m'han emocionat de la mateixa manera. Però, en tot cas, és aquest un d'aquells llibres que incita a cercar-ne altres del mateix autor tot i que per aquests verals en podem trobar, encara, poquets. 

En ocasions tinc la sensació de què en el present tenim una tirada inconscient al barroc sentimental però crec que també portem al damunt un gran equipatge indefugible de romanticisme mal assimilat.