AQUELLA TRISTA EUROPA I ELS SEUS INTEL·LECTUALS

Enmig d'una relativa expectació ja ha arribat als cinemes de proximitat aquest Adéu a Europa (però Vor den Mogenröte en la versió alemanya) que explica, de forma concisa i com si fos en sis breus capítols els darrers anys de Zweig, els del seu exili, que van acabar amb el suïcidi de l'escriptor i de Lotte, la seva secretària i segona dona. La pel·lícula ha rebut una acollida relativament entusiasta, potser més aviat a causa de la rellevància del personatge que  no pas dels seus valors fílmics, que també en té uns quants, de tota manera. 

Aquests darrers anys han vist una revifalla esplèndida de l'obra de l'escriptor i d'alguns altres de la seva època, com Marai. No eren pas autors desconeguts, és clar. Quan jo era petita a les cases hi havia pocs llibres però la gent una mica aficionada a la lectura havia llegit alguna obra de Zweig, sobretot les biografies de Maria Antonieta i Maria Estuard o breus novel·les com ara la Carta d'una desconeguda, una obreta a la qual tinc una mica de mania, malgrat que fins i tot té una bona versió en cinema. Aleshores es podien comprar pocs llibres i era habitual que algú te'ls passés, amb l'obligació, ineludible, de retornar-los, ep.

Expliquen que després del seu suïcidi la fama de Zweig es va abaltir però jo diria que no va ser ben bé així, al menys pels nostres verals, car parlo d'uns anys després de la seva mort, dels anys cinquanta i  seixanta. Crec que van comptar més les modes, les modes literàries pugen i baixen, com la borsa. Encara de segona mà havia comprat alguns d'aquells llibres que s'editaven en aquella època, portaven bones imatges, afegides en paper couché. Molts eren de l'editorial Juventud, que en feia una edició més acurada i una altra de més senzilla i assequible i sense sants.

Avui el tema de les imatges sembla una mica restringit, algunes reedicions d'aquells títols les han eliminat, potser per motius econòmics, de drets i la resta. Hi ha llibres actuals que inclouen imatges lamentables pels temps que corren, per incloure males imatges val més no incloure res i ja ens espavilarem amb internet.

Zweig va tenir molts lectors però no totes les crítiques a la seva obra van ser unànimes, va comptar amb detractors, que el titllaven de frívol en alguns aspectes, és clar que la popularitat excessiva genera moltes enveges. El que no se li pot negar és la grapa, aquesta capacitat de captar tot  tipus de lectors, en el camp de la biografia això no és fàcil. És clar que les seves biografies són molt lliures, apassionades, a més a més abans tampoc no calia un excés de documentació detallada al final del llibre. A més a més  les possibilitats de documentació eren moltes menys que no pas ara. 

Adéu a Europa no és una biografia i els qui no sàpiguen res de l'escriptor, o poca cosa, es quedaran igual si no es documenten abans o després. Sort de la wikipedia,  faríem bé de fer cas de les crides que es fan darrerament des d'aquesta enciclopèdia virtual, demanant aportacions econòmiques, tot i que a mi això de les aportacions voluntàries no em fa el pes i m'estimaria més una mena de subscripció més convencional, malgrat que pel món hi ha molta garreperia i aleshores potser es perdria públic.

La pel·lícula és una mica freda, alemanya, vaja, en el sentit més tòpic del terme. Es beneficia d'uns actors molt bons, el protagonista aconsegueix que copsem el seu estat depressiu en alça, els seus dubtes i les seves angoixes. El mateix pel que fa a la resta, sobretot a les actrius que interpreten les seves dues dones. Barbara Sukowa, en particular, jo crec que es menja tot el seu capítol i ens mostra una mica de calidesa i esperança lúcida en aquell context tan tràgic de l'exili de l'època. 

L'epìleg, la mort, ja per nosaltres coneguda i esperada, de l'escriptor i Lotte, és contundent, et deixa amb l'ai al cor, que diuen. Sobre aquell suïcidi es van fer especulacions diverses, que sí Lotte s'hauria suïcidat després, en trobar el seu home mort, que potser va ser pactat entre tots dos, que si hi va haver la mà negra de la Gestapo pel mig. De fet, Zweig va deixar una nota explicativa però en ella no menciona la seva dona i en general s'admet que ella es va suïcidar una estona després que el marit. 

Zweig era un home gran que se sentia vell, decebut, espantat de com anaven les coses, impotent davant dels fets i les peticions d'ajuda que li arribaven per tot arreu. Tenia fama, diners, vivia bé, en comparació amb tanta altra gent d'aquells anys. Però cada dia li arribaven males notícies de coneguts, de parents, d'amics. Era un jueu que no s'havia sentit mai jueu, per a ella allò havia estat absolutament irrellevant, com per tants altres alemanys, austríacs, francesos. Es mostrava reticent a l'hora de criticar el nazisme i Alemanya, un aspecte que va generar crítiques diverses. Però els nazis no feien diferències subtils i ningú no pensava que les coses anessin tan lluny.

Se'l va culpar en algun moment d'haver arrossegat la seva dona a la mort, ella encara era jove, hauria pogut tenir cura de la seva obra, de la memòria de l'escriptor. Però, ens agradi o no, cal tenir en compte aquestes devocions, més freqüents en dones que no pas en homes, que comporten dependència en tots els camps i que avui ens costen més d'entendre. Els grans homes necessitaven grans dones al darrere però, també, secretàries eficients. 

Més activa intel·lectualment va ser Fritzi, la primera dona, que va escriure sobre ell en diferents ocasions i que em sembla un personatge interessantíssim per molts conceptes. Ja era divorciada quan es van casar, les dues fills eren d'un primer matrimoni. És molt rellevant la conversa entre tots dos, en la qual es posa de manifest que el gran home no s'assabenta de res pel que fa a la vida familiar, en trobaríem molts exemples, en el món intel·lectual dels grans.

L'ambientació és immillorable, els paisatges, l'època, els personatges que esquitxen aquest nomadisme de la parella. Ahir escrivia sobre la filla de Freud, una altra fugitiva, amb la seva família, d'aquell desastre col·lectiu que va ser el nazisme. Avui sembla impossible que hagués pogut triomfar la barbàrie però podia haver estat així, encara que sembli mentida. El Brasil de l'època resta una mica diluït, Getulio Vargas va ser un home controvertit i que també es va acabar suïcidant.

Una gran part de la família Freud va poder guillar a temps però quatre de les germanes de Freud, ja velletes, van morir en camps d'extermini. Trobar visats i poder fugir no era fàcil, ni tan sols per a la gent amb diners i fama, a Adéu a Europa es menciona de passada l'infern burocràtic que cal seguir per poder aconseguir una mica de seguretat. I això pel que fa als rics, els pobres sovint no tenen cap opció, és clar. La família va pensar que no anirien a buscar unes dones tan grans però es van equivocar. La mare de Zweig no va arribar a ser detinguda però va morir sola i angoixada, en aquell context de repressió progressiva.

Les memòries de l'exili ens arriben sovint a través dels supervivents, però dels supervivents més privilegiats. Els països d'acollida prioritzen sovint la gent amb estudis, a l'hora de triar. La gent protesta molt quan es parla, per exemple, de donar més suports als cristians perseguits que no pas a la resta, és clar que un senyor que va dir això no mereix cap tipus de crèdit però de la mateixa manera que Zweig no se sentia jueu molts de nosaltres no ens sentim cristians ni catòlics malgrat que ho siguem, culturalment parlant, i potser així ens etiquetaríem si mai jugàvem en camp contrari. 

Fa poc una dama de la política nostrada va mencionar això de què entre els refugiats actuals hi ha enginyers, professors, gent de categoria, vaja, com si aquesta circumstància tingués més mèrits en tractar d'aconseguir ajuda i acolliment. El mateix feien els partits polítics, els comunistes ajudaven els seus, després de la diàspora de la guerra civil i això ho recorden persones que havien estat a Argelers, per exemple.

Al llibre -i després, pel·lícula- L'hora 25, el protagonista, detingut per gelosia i que ha compartit camp de concentració amb els jueus es troba amb què aquests, en acabar la guerra, poden anar a Amèrica, ajudats pels seus d'allà mentre que ell es bandejat de la tria ja que no és jueu. Els amics que ha fet al camp s'adonen de la injustícia, però no hi poden fer res. No es pot salvar tothom, és clar, i això serveix d'excusa per a moltes tries. Fins i tot quan hi ha una tragèdia amb molts morts, en alguna part  del món, de seguida ens diuen si hi havia o no espanyols, catalans. La solució més justa, al capdavall, sembla que sigui la loteria, la tria a l'atzar,  encara que ens dolgui i segurament no sigui possible.

Brasil no va ser el paradís del futur que Zweig preveia. Tot i que quan comenta la publicació del seu llibre sobre el país ell mateix admet que fins i tot ha estat poc crític. El miratge d'un país de futur ha existit sempre,  un indret més just, més lliure, acollidor i integrador. Però això és un somni, una fantasia molt humana, i és que si no ens queda l'esperança, en aquesta horrible caixa de Pandora, ens quedem sense res de res. 

Conec persones optimistes que creuen que tot millora sempre, la perspectiva que tenen és la de la seva pròpia vida i la dels seus avantpassats, que potser les van passar molt magres, com els meus. Però això d'anar de pitjor a millor no sempre és així i sinó que els preguntin als sirians i a tants altres. Zweig i tanta gent del seu àmbit, privilegiats i cultes, van patir el procés ben a la inversa. Crec que res deu ser més trist que arribar a vell veient que el teu món s'ensorra.

Aquests dies, parlant de la situació actual, pel que fa a aquestes tristes diàspores col·lectives, algú em va dir que els infants són els que més pateixen aquestes situacions. Jo crec que la pitjor part se l'emporten els vells, la gent gran. Els infants, si sobreviuen, reeixiran. Si moren, tampoc no hauran pogut saber quines possibilitats haurien pogut tenir. És clar que els infants ens desvetllen totes les tendreses, totes les alegries, sobretot, els nostres, és clar. Però no poder morir de vell quan ets vell ho trobo horrible, no tan sols pel previsible patiment per tu mateix sinó per l'angoixa sobre el que pot passar a la teva gent o al que ja els està passant. De fet, els maltractaments o assassinats de gent gran no tenen el mateix pes que les crueltats amb els infants i potser ha de ser així. 

L'altra dia una companya de curs de pintura em deia que no tenir fills era egoista, aquest és un tòpic recurrent, absurd. Jo li vaig dir que més egoista era tenir-ne, portar-los a un món tan incert i imprevisible com aquest.  Però aquestes són reflexions de iaia i de jove no hi vols pensar, la vida pesa i les criatures ens ajuden, i molt, a viure. Li vaig dir que confonem la nostra felicitat i satisfacció personals amb la de la nostra descendència, de fet una gran majoria de persones ens considerem més felices tenint fills i néts que no pas si no en tinguéssim però això és una visió individualista. Em va dir que si la gent pensés com jo el món s'acabaria. Bé, tampoc crec que fos una gran pèrdua. Potser el tenim sobrevalorat, el món, considerant com han anat i estant anat les coses, encara que, de moment, no ens toqui el rebre. 

L'obra de Zweig, però també la seva trajectòria vital, ens pot fer reflexionar però de les reflexions no crec que en surti res definitiu, més enllà del gaudi intel·lectual, prou important per altra banda i que també ajuda a viure. Sobre el suïcidi compartit de l'escriptor, recordo que fa anys vaig veure un poeta per la televisió, crec que era Celaya, amb la seva dona. Ell, en algun moment, va dir que si els arribaven moments difícils, en el procés d'envelliment, se suïcidaria amb la dona i aquesta, en broma, però crec que de forma sincera, li deia: Suicídate tu! 

Em va encantar la reacció de la senyora, la vida la podem compartir a fons, no diré que no, però la mort és un acte solitari i  individual i  així l'hem d'assumir, si és possible. Freud, quan ja havia patit molt, va aconseguir que un amic metge, amb qui havia comentat el tema en moltes ocasions, li administrés la morfina suficient per tal de morir de forma plàcida. Zweig tenia a mà el que necessitava per desaparèixer. En això, com en tantes altres coses, fan falta encara, ai, els coneguts.