CURIOSITATS CINÈFILES

Els dilluns, quan puc, m'escapo a les set a la Bibliomusicineteca del carrer Vila i Vilà, per tal de gaudir d'alguna de les perles que les seves sessions de cinema ens ofereixen. Ahir projectaven una pel·lícula de la qual jo n'ignorava l'existència, malgrat que en els llunyans anys cinquanta del segle passat va tenir la seva importància, La honradez de la cerradura. La pel·lícula procedia d'una obra de Jacinto Benavente i s'havia estrenat a principis dels anys quaranta, amb èxit. Més endavant, a principis dels seixanta, en aquelles inoblidables sessions teatrals de la televisió, es va emetre l'original teatral, amb Pablo Sanz i Marta Padován en els papers principals.

A la pel·lícula els protagonistes tenen nom però en l'obra teatral esdevenen símbols i són, tan sols, el Marit i l'Esposa. La pel·lícula es va filmar en aquella Barcelona de finals dels quaranta, una gran part en interiors. Tant els interiors com els exteriors, en aquestes velles pel·lícules, resulten, a més a més, un document impagable de l'època. L'argument ens explica com una parella petit burgesa, avorrida de la seva vida mediocre, tot i que són joves i estan enamorats, rep la visita d'una veïna, una usurera de l'escala, la qual els demana que li amaguin uns diners que l'endemà ha d'ingressar al banc, ja que no es refia de la seva criada. 

La dona mor aquella nit, no té família, i la parella opta per quedar-se els diners. Però al cap d'un temps reben la visita d'un estrany personatge, cunyat de la criada de la difunta, que els explica que disposa d'un paper on aquesta explicava on eren els diners. Es veuen obligats a donar-li la meitat del que s'han quedat i a partir d'aquest moment les coses s'aniran complicant i la relació de la parella també es deteriorarà.

El títol fa referència a la fragilitat de l'honradesa, a quants de nosaltres no fariem coses poc ètiques si ningú no ens veiés ni se n'assabentés. És un tema recurrent en la literatura, com ho és també el remordiment, tan present en grans obres teatrals des de Shakespeare, un sentiment, però, que no funciona gaire en la vida real car la gent sense escrúpols no pateix gaire quan fa disbarats, ni tan sols quan comet crims. 

Va ser aquesta una de les primeres pel·lícules de Rabal, que tenia vint-i-pocs anys i ja apuntava maneres. La seva parella és Mayrata O'Wisiedo, aleshores també molt jove. Jo la recordo de més gran, en el teatre i la televisió, sempre guapíssima i elegant. Aquesta va ser la seva primera pel·lícula i la va descobrir el gran Luis Escobar, que en va ser el director, ajudat aleshores per un també jove Rovira-Beleta. Escobar tan sols va dirigir dues pel·lícules, aquesta i La canción de Malibrán, un any després, es va dedicar molt més al teatre, com autor, actor i director, tot i que sigui conegut més aviat pels seus papers memorables en el cinema a partir d'aquella escopeta nacional.

L'actriu es deia, en realitat, Maria Ostalet i era aragonesa. Jo sempre em vaig pensar que era d'origen estranger, eslau, alemany o anglès, potser per la seva aparença i subtilitat o perquè la recordo, per damunt de tot, en una obra de Wilde, Una dona sense importància.

L'actriu no va arribar a tenir el ressò internacional de Rabal però va ser una dona molt intel·ligent que sabia fer de tot. Havia cantat, havia treballat a Itàlia, pintava molt bé i de gran va publicar alguns llibres interessants. Va morir l'any 1998, tenia seixanta-nou anys, que ara em semblen pocs, per raons òbvies. A la pel·lícula en tenia tot just vint i estava excel·lent i molt atractiva. També hi sortia Maria Victòria Durà, a qui vam conèixer després, més aviat, pels seus treballs a la ràdio i en el doblatge. Ah, i la música era del mític Dotras Vila!!!