MÉS COSES SOBRE DAMES OBLIDADES. O GAIREBÉ

Fa alguns dies vaig tornar al Poble Espanyol. M'agrada anar-hi de tant en tant, és un lloc pintoresc i entranyable, que ha passat per alts i baixos diversos, decadències i recuperacions. En aquesta ocasió fins i tot vaig entrar a l'església romànica, que en d'altres ocasions m'havia trobat tancada. Quan jo era joveneta algunes noies més grans que jo es casaven en aquella església. La perla del Poble Espanyol, potser pel fet que ja la primera vegada que el vaig veure, quan era petita, em va impressionar, és el taller del vidre. Sempre que hi vaig em compro alguna cosa a la seva botigueta.

Quan encara estava en actiu havíem anat al Poble Espanyol amb l'alumnat, feien tallers diversos per als escolars. Recordo un audiovisual sobre l'Onze de Setembre on al final, de forma expeditiva, espantaven les criatures amb l'aparició del cap tallat del Moragues. No sé si encara el passen, espero que al menys s'estalviïn l'efecte gore. On no havia estat encara és el Museu de la Fundació Fran Daurel. És interessant i s'ha de veure. Però vaig constatar un fet que, com en tantes altres col·leccions d'art contemporani, es repeteix, les dones són, encara, les grans absents. 

Quan fa alguns anys vaig visitar Can Framis, amb companys i companyes de l'Escola de la Dona i la professora Cristina Coca, vaig adonar-me del mateix. Abans no em fixava en aquesta mena de coses però fa algun temps que tinc la dèria de fer números. Sovint es parla de l'absència, encara, de dones enginyeres, per exemple, però poques vegades es remarca aquest oblit tossut de l'obra artística femenina. Que fa anys no hi hagués dones pintores -o no fossin conegudes- té una explicació. Que en les mostres i col·leccions d'art contemporani siguin encara unes grans absents em sembla una mica inquietant ja que em costa que n'hi ha unes quantes.

D'aquesta mena de discriminació subtil a l'entorn de creadores actuals no se'n fa cas. La gent no se n'adona fins que no li fas veure, ni tan sols la professora, una dona artista, va percebre les absències fins que no li vaig comentar. Jo mateixa, abans, no em fixava en aquesta diferència estadística, la veritat. Durant anys i panys es va dir i admetre que les dones pintores o compositores eren inexistents. Ara fa temps que es recuperen moltes pintores, però diria que la recuperació s'acaba a les portes de la modernitat, cosa curiosa. 

L'altre dia vaig anar al cinema a veure Lo tuyo y tú, a mi no em va agradar, però tot són gustos. De tota manera no anava pas a comentar la pel·lícula sinó el tràiler que em van passar d'una estrena prevista pel maig, Paula. Es tracta de la història d'una pintora de vida breu, Paula Modershon-Becker. No tinc ni idea de com és la pel·lícula però l'aniré a veure així que la passin. Ignorava la vida i l'obra d'aquesta pintora fins fa poc més d'un any, quan vaig llegir la biografia de Rilke escrita per Mauricio Wiesenthal.  

No és ben bé una biografia  convencional, és un llibre fascinant, pretensiós i documentat a l'entorn del poeta. La pintora va ser molt amiga de l'escultora Clara Westhoff, que es va casar amb Rilke, amb qui va tenir una filla. Totes dues i també Rilke van viure durant un temps en una mena de colònia per a artistes benestants, Worpswede. Encara funciona com a centre d'acollida d'artistes però ara, per raons òbvies, no és tan elitista. 

En algunes referències sobre Paula s'explica que avui és poc coneguda més enllà dels països germànics. Potser la pel·lícula, alemanya, per cert, farà minvar la innocent ignorància que ens amara. Fa uns dies vam conèixer, gràcies a la tele, la vida i obra de Lita Cabellut. Suposo que hi havia experts que ja sabien qui era, és clar, però em temo que formen part de les minories. Jo no era partidària de paritats obligades però al final potser hi haurem de fer alguna cosa, en això de la igualtat, tot i que el millor és que es desvetlli la sensibilitat general del públic sobre la qüestió.

Paula i Clara van ser grans amigues íntimes. Paula es va casar amb un pintor amb calerons, Otto Modershon, un bon paisatgista. Otto era un bon home i la parella s'estimava però Paula tenia moltes més inquietuds artístiques, va marxar a París, deixant el marit, tot i que aquest li va donar sempre suport personal i econòmic. El pobre Otto ja era vidu i amb una filla quan es va casar amb la jove pintora. Més endavant van tornar a estar junts a Worpswede, Paula volia ser mare, va tenir una nena però va morir amb trenta-un anys a conseqüència del part. No cal ni pensar com es devia sentir el paisatgista qui, però, es va casar encara una tercera vegada uns anys després i va tenir dos fills més. 

Les dones que aconseguien surar en aquests móns professionals, en general, eren de molt bona família, un penjament amb el qual se les etiqueta oblidant que la gran majoria d'homes brillants i famosos no provenien pas de la classe obrera. Sobre aquests comentaris vaig sentir ironitzar en una xerrada Tania Balló, que porta temps reivindicant les dones de la generació del 27, entre les quals hi ha escriptores, filòsofes com Maria Zambrano, i pintores com Maruja Mallo, encara així mateix poc conegudes per una gran majoria de gent. 

No és pas que de pintors, escriptors i músics homes no n'hi hagi d'oblidats de forma injusta però em sembla que l'oblit està absolutament descompensat, encara avui. Vegis un exemple més, la llista de pintors barcelonins del segle XX que podem trobar a viquipèdia, i això que crec que han fet un esforç per tal d'incloure-hi algunes dames. Però, vaja, considerant com estan els números del Premi d'Honor, en el qual fa, com qui diu, quatre dies que s'han adonat del greuge, poca cosa més puc afegir. O els números del Nobel, per no quedar-nos a casa.