LES PILARS DE LA TERRA (NOSTRA)

Pel Pilar, el tord ve i l'oreneta se'n va

En l'actualitat, tal com estan les coses, semblaria un exotisme que alguna parella catalana militant bategés, i utilitzo això de batejar en un sentit molt general i no tan sols religiós, a una filleta seva amb el nom de Pilar. Això de batejar, al diccionari normatiu, té com a primer sentit el de l'administració del sagrament però també vol dir posar noms i renoms i fins i tot aigualir les begudes com ara el vi o la llet. Aigualiment que no té una intenció sanitària sinó més aviat econòmica, ep. 

El nom de Pilar, ens agradi o no, ha estat molt popular a casa nostra durant generacions. Tots coneixem Pilars, Pilarins, Pilaretes, Maries Pilars i Pilis. Una de les més famoses de les actuals en actiu és Pilar Rahola. Una altra de famosa, però de ficció literària nostrada, és Pilar Prim. Quan jo anava a l'institut als vespres vaig conèixer una Maria Pilar que va fer una breu carrera de cantant en català, era germana de la també cantant Glòria. Una companya la va fer anar al programa de l'Escamilla i va gravar alguns discos. Més endavant, en una d'aquelles crisis intermitents de la cultureta, ella i d'altres, també la germana, van cantar i gravar en castellà.

Quan la gent no viatjava tant com ara un dels destins habituals era anar a Saragossa, a veure la Pilarica. Jo tenia alguna capelleta senzilla, d'aquestes que et portaven com a record, i  també moltes estampes amb la petita Mare de Déu aragonesa. La relació de Catalunya amb Aragó no ha estat sempre fàcil, i això que molta gent té parents per allà i som veïns de ben a prop. Un amic m'explicava fa uns dies, i no és l'únic, que quan es truca amb els parents aragonesos li diuen moltes bajanades sobre el procés i que per això ja obvien el tema i parlen d'una altra cosa.

El Pilar de Saragossa és un edifici impressionant, característic del segle XVII, fa una mica de por i de respecte, però la postal típica de l'església tocant al riu la trobo esplèndida. A dins expliquen un miracle singular,  a un senyor que es deia Miguel Pellicer, de Calanda, li va tornar a sortir un cama que li havien amputat i enterrat. El miracle està documentat i un quadre a la basílica evoca aquells fets estranys, que es van esdevenir el 1640. Malgrat el miracle, MIquel Pellicer  va morir jove, als trenta anys. La seva cama recuperada va ser fins i tot besada pel rei d'aleshores, Felip IV. Qui no ho vulgui creure, que ho vaig a veure.

Saragossa és una bonica ciutat que ha patit de tot al llarg de la història. Té un clima extrem, molta calor a l'estiu, molt de fred a l'hivern. Des de Batea veig els canals televisius aragonesos i els envejo i els admiro l'amor per la tradició, el fervor per la jota, la manca de complexos en reivindicar determinats aspectes de  la seva cultura. Aquí allò de l'estètica i la modernitat ha fet que rebutgéssim coses ben nostres com si fossin ràncies i obsoletes. 

Durant un temps fins i tot es rebutjava aquesta jota catalana del Baix Ebre, avui feliçment recuperada, semblava que si ballaves sardanes no podies ballar jotes. Ara també la sardana és mirada de reüll per algunes elits, el paradigma de la cultureta són els castells. Aquesta tendència a restar i no sumar em preocupa una mica i es dóna en molts camps. Hi ha esbarts magnífics que són poc coneguts i poc promocionats, més enllà dels cercles habituals. 

Moltes coses diverses convergeixen en això del Pilar i la seva festa, s'hi va barrejar tot allò de la Hispanitat, el Colom i la resta, i els qui som grandets recordem Aurora Bautista tirant canonades als gavatxos. Tot un cromo del passat amb el qual vam patir d'allò més. De vegades es volen substituir uns cromos per uns altres i això és un perill i un risc. Però sembla que no podem defugir ni els cuentos ni el cromos.

Podria fer una llista llarguíssima de Pilars conegudes, algunes ja no hi són. Durant alguns anys vaig coincidir en una escola amb tres Pilars, una d'elles, excel·lent companya, va morir de forma sobtada l'any de la seva jubilació, la recordo molt sovint. Fa temps que no veig pel barri una Pilarín que tenia uns catorze o quinze anys més que jo, de joveneta sembla que era una mica  eixelebrada i segons testimonis familiars, va voler menar en una ocasió el cotxet en el qual jo dormia el son dels angelets de pocs mesos i el va deixar anar de forma inconscient per una baixada. La meva mare va tenir un gran ensurt però va poder deturar el vehicle, altrament jo no seria aquí per explicar-vos l'anècdota. La vida és atzarosa i imprevisible, la mort, encara més.  

També hi havia una parenta de la meva manera que anàvem a visitar a Sants i per això li dèiem la Pilarín de Sants, coixa a causa d'una caiguda de la seva mare quan estava  embarassada, era i potser és encara una dona alegre, viatgera, culta i educada. El seu pare havia anat a estudiar pintura amb Santiago Rusiñol i l'havia retratat i tot en un quadre que tenien en un lloc privilegiat de la casa. 

És clar que podem trobar Pilars non gratas, com ara la Primo de Rivera o d'altres, en això dels noms hi ha de tot i el nom no fa la cosa ni té la culpa de què un impresentable o un dictador portin el nom que sigui, sobre tot això ironitzava aquella divertida obra de teatre que també vam poder veure al cinema, El nom. 

De fet resulta gairebé impossible no associar determinats noms amb persones que has conegut i això els dóna un pes ètic, estètic i polític, malgrat que intentem racionalitzar les percepcions. Pila i Maria Pilar sonen solemnes però Pili i Mari Pili i Pilarín ja són tota una altra cosa. En català, fa anys, vam veure una peli molt divertida, Què t'hi jugues, Mari Pili? Era la història de tres amigues, la Mari Pili de la ficció era Mercè Lleixà, una molt bona actriu que ens va deixar de forma prematura, als quaranta-nou anys. Mercè també és un nom preciós i que em sembla que va de baixa.