7.11.17

MARY McCARTHY, MOLT MÉS QUE UNA ESCRIPTORA

Resultat d'imatges de Mary Mc Carthy

Fins fa poc temps no havia llegit res de Mary McCarthy i gràcies a una bona amiga lletraferida ho estic fent en aquesta tardor tardana i complexa. Mc Carthy va ser molt més que una escriptora, va ser allò que abans en deien una intel·lectual. No sé si avui existeixen els intel·lectuals, hi ha persones que s'hi aproximen però crec que no tenen el bagatge dels d'abans, fonamentat en coses com ara un coneixement exhaustiu de coses com ara el llatí i el grec, per exemple. Els intel·lectuals de veritat que encara queden per aquí tenen al volt dels vuitanta anys. O així m'ho sembla.

És clar que el món, sobretot el món occidental, ha canviat molt. La cultura s'ha democratitzat, abans els qui escrivien eren quatre i encara, si ho feien una mica bé era habitual que tinguessin una certa difusió. Hi ha més de tot i està molt bé que sigui així però surar en aquest context resulta molt més difícil, en qualsevol camp de la cultura. És clar que tot precisa d'una certa perspectiva i el valor dels lletraferits i pensadors d'avui, allò que en resti, es veurà de forma panoràmica d'aquí uns quants anys. Per altra banda la recerca  d'informació avui és molt més senzilla i ràpida, gràcies als ordinadors.

Mc Carthy no és una escriptora distreta, no són els seus uns llibres que t'empassis de forma ràpida, com em vaig empassar, per posar un exemple, els quatre volums de l'Elena Ferrante que ressegueixen la vida de dues amigues al llarg dels anys. Bons llibres, tot s'ha de dir, amb aquell pebre fulletinesc tant del gust de les lectores i no tant dels senyors, o així m'ho sembla. Sembla que el suposat descobriment de la personalitat de Ferrante ha fet perdre un cert interès a la seva producció. Els misteris sempre tenen el seu què però jo sento un cert rebuig per aquestes ocultacions estranyes i no sempre justificades.

McCarthy s'ha de llegir a poc a poc, abans t'aconsellaven que llegissis amb el diccionari al costat però poques vegades el diccionari m'aclaria les coses si abans no havia entès la paraula pel context. Avui, més que no pas al diccionari, cal recórrer a la wikipedia en llibres, com els d'aquesta autora, que contenen un munt de referències culturals diverses. Potser molta gent ja sap, per exemple, qui va ser Audubon, un dels molts personatges citats a Birds of America, però jo no en tenia ni idea. És el valor d'aquests autors i autores de categoria, a banda del que t'explica una novel·la, en acabar-la ets molt més sàvia en un munt de camps del coneixement.

McCarthy m'agrada pel fet que mira enrere sense ira. Això es percep a fons en les seves Memòries d'una jove catòlica. Tot i néixer en una família privilegiada i haver comptat amb una preparació acadèmica notable, durant uns anys de la seva infantesa, amb els seus tres germans, a causa de la mesquinesa dels adults que els envoltaven, van anar a parar amb uns parents que els maltractaven. L'escriptora en parla amb pietat, gairebé amb humor despectiu. 

El maltractament dels infants avui és residual però no fa tantes dècades era força habitual, en moltes classes socials i en les escoles. No ens agrada recordar-ho. Hi ha qui critica molt els mestres que l'estovaven però té més comprensió pel pare o la mare que feien el mateix, el capteniment humà compta amb aquesta mena de defenses per poder sobreviure. 

Fins i tot Gorki, qui en perdre el pare va anar a parar a les mans d'un avi fuetejador, justifica a La mare el maltractament del marit. Ni la pobresa ni la ignorància no han de justificar els maltractaments, hi ha hagut gent pobra i ignorant que ha estat pacífica i ha tractat bé les criatures i la dona, i gent benestant i llegida molt cruel. Tampoc la història es repeteix sempre, Txèkhov va tenir un pare impresentable i una infantesa horrible però es va convertir en un home amable, bo, generós, compassiu i pacífic, amb la seva ironia, això sí, al capdavall amb alguna defensa cal comptar, a la vida.

Les injustícies i crueltats sofertes en la infantesa no afecten tothom de la mateixa manera, depèn del tarannà de cadascú i de les seves vivències posteriors. Fins i tot, de molt petitones, hi ha criatures que ja en maltracten d'altres, no vol dir això que després siguin maltractadores, la gent canvia i evoluciona, és clar que no pas sempre de forma positiva, per desgràcia. Algun fragment de les Memòries de McCarthy ens pot posar els pèls de punta però sembla que la mateixa autora no vol que ens preocupem en excés pels seus sofriments.

McCarthy va ser educada durant un temps en el catolicisme de l'època, salvant les distàncies evidents molts dels seus dubtes a l'entorn del dogma i de la doctrina m'han recordat aspectes del meu passat infantil. Però no rebutja aquest catolicisme, amb una part evidentment rància, i n'aprofita el component cultural, una cosa que aquí em temo que no ho hem sabut fer. Hi ha una tendència estranya a ficar en un mateix cistell monges, capellans, història bíblica i doctrina convencional, sense destriar el gra de la palla. L'escriptora fins i tot fa broma sobre el fet de què així entén millor moltes obres d'art. 

Mary McCarthy va ser una dona crítica amb tot, crítica de forma positiva, aprofundida i raonada, tant pel que fa al catolicisme com al comunisme. Irònica, pràcticament satírica, en els llibres d'ella que he llegit fins ara hi sura un humor intel·ligent i desacomplexat. Es va casar quatre vegades.

Va ser molt amiga d'Arendt i va protagonitzar una sonora topada, amb judici pel mig, amb Lillian Helmann. Té una obra extensa i tan sols puc presumir d'haver-ne llegit quatre coses, és clar. Em temo que si avui McCarthy fos d'aquests verals, no tingués coneguts en el sector i es presentés en algunes editorials del moment amb un pdf del seu llibre seria rebutjada. Fins i tot Saura ha comentat alguna vegada que avui no podria fer moltes de les seves pel·lícules ja que no són de gènere. A cada bugada es perd un llençol però, és clar, s'ha de fer bugada i, al capdavall cadascú és fill o filla del seu temps, de les seves experiències i del seu imaginari personal i cultural. I de les seves dificultats, tragèdies, fracassos i entrebancs.

4 comentaris:

Joanna. ha dit...

Potser les memòries de'n Ferran Soldevila,

(que alguna volta m'he permès el luxe de criticar)

resultarien clarificadores en un enigma que em plantejo i que segurament, com a fenòmen general....

(vull dir que és clar que per ampli que sigui un ventall de coneixement que es pugui adquirir per exemple en 50 anys de qualsevol activitat a la vida i per judaïcament reiterada i desconnexa del món, altrament enriquidora en múltiples facetes);

potser fóra precisament la companyonia el que en determinaria un fruit preciable més homogèniament; i més pròpiament, no tant, potser el sentir-s'hi, com, efectivament ser-ho,

(en aquest aprenentatge constant que és la vida)

resultaria alliçonador que els intel·lectuals llegissin només els "classics"

(que van quedar en centenars d'anys)

i quan es trobessin dos intel·lectuals s'enriquissin sobre un tema comú (d'objectiu comú) l'un a l'altre de la mateixa manera que a na nosaltres ens ha sembla entendre ho fan:

(dos enginyers! i no com per exemple puguin parlar del "angulo de caída de las cenizas" hehe)

dos enginyers per exemple en proporcions econòmiques de la trascendència per exemple de totes les edicions de l'obre de Txèhov per més i que per exemple: L'hort no sigui de cirerers, sinó d'un arbre "d'ascendència" russa que, (va diré "segurament" i no "potser") segurament (doncs) no queda clara que s'extermina aquesta espècie, i, també se'n perden els coneixements del seu cultiu amb la construcció dels (polígons haha i piscines municipals hahaha) amb la construcció de les urbanitzacions en aquell indret de l'obra (de chéjov).

M'heu ajudat molt a passar la tarda... engrescat!
Una salutació ben cordial, Salvans.

gloria abras pou ha dit...

Interessant el personatge.
Mai he aconseguit entendre què és un intel·lectual. Crec que és de mal definir i que molts que molts que són qualificats de ser-ho rebutgen el mot.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Salvans

Júlia ha dit...

Glòria, les definicions sempre són relatives, però crec que el que diu la viquipèdia pot servir:

'Un intel·lectual és la persona que es dedica a la crítica pública, a l'exercici del pensament i l'anàlisi del seu entorn amb la raó. Històricament s'ha assimilat a vegades a filòsof o persona dedicada a les humanitats, tot i que el terme té un component polític absent en els altres dos, especialment a partir del Cas Dreyfus. L'intel·lectual s'expressa amb escrits, sigui en forma d'assaig o article a la premsa, conferències i similars i denota més comprensió que la mitjana sobre els esdeveniments, fruit de la seva cultura. Pot estar lligat al món universitari. Se li atribueix certa autoritat.'

De tota manera tens raó en que fa de mal definir, encara més en els temps que corren, amb el gran pes dels mitjans i internet, n'hi ha que es creuen que ho són i res de res i d'altres que rebutgen el mot, com tu dius, perquè s'ha frivolitzat força.

Sigui com sigui, crec que Mary McCarthy mereixia la denominació, si en llegeixes la biografia i algun llibre veuràs que vull dir.