PEL CARRERÓ DELS MALSONS

 

A finals dels anys quaranta es va estrenar al nostre país El callejón de las almas perdidas. Fins el 2011 no vam poder conèixer el llibre en el qual es va inspirar aquella pel·lícula, avui una mica oblidada. Es tracta de la novel·la més coneguda de William Lindsay Gresham (1909-1962) i el seu nom original és Nightmare Alley, més o menys El carreró dels malsons tot i que l'edició actual en castellà ha respectat el títol amb el qual vam conèixer la versió en cinema. 

Per curiositat he mirat a les hemeroteques quina acollida va tenir la pel·lícula, que es va estrenar a l'antic Kursaal i aviat va passar a completar els programes dobles de reestrena. Va provocar un cert desconcert, se la va considerar mediocre, però es va lloar la interpretació de Power, un actor molt més sòlid i polièdric del que la crítica cinèfila posterior ha volgut reconèixer. Va entomar un personatge inquietant, desagradable, tot un repte. Els escrits de l'època incideixen en què Joan Blondell ha envellit, cosa òbvia i que devia potenciar el seu paper en aquesta estranya història. Crec que la gran majoria de gent d'aquells anys sabia poca cosa o res de Gresham i, per tant, no podien comparar llibre i cinema, com en el cas de la pel·lícula que comentava a l'entrada anterior.

La novel·la, impressionant i excel·lent tot i que una mica irregular, se situa en el món del circ i dels firaires. La sordidesa d'aquest món no era tan evident en la versió del cinema i, per raons òbvies, el tema sexual no resultava tan explícit. Així mateix el final de la pel·lícula sembla més esperançador. 

El protagonista és un home amoral, un estafador amb ambicions que comença fent màgia i mentalisme popular i acaba molt malament, en una mena de cercle de fatalitats, després d'haver-se convertit en espiritista i predicador amb l'afany de fer diners però també d'evidenciar el seu poder damunt dels babaus que es deixen entabanar.

Malgrat el final dramàtic del personatge, la novel·la no té pretensions exemplificadores. Les víctimes no són innocents, la vida no té sentit i aquest home fins i tot ens inspira pietat quan sabem alguns detalls de la seva infantesa. Pel llibre desfila tot un mosaic de personatges estrafolaris, estafadors i estafats, estafats que sovint recorren a l'espiritisme amb l'esperança d'arranjar aspectes del passat que els neguitegen i els fan sentir culpables. 

Gresham es va sentir fascinat, des de petit, com tanta gent, per alguns aspectes de Coney Island, una fascinació que sembla que ha arribat fins al present. Allen ha situat a Coney Island la seva darrera pel·lícula i existeix molta literatura i cinema ambientada en el context del circ, les atraccions populars i els firaires. Hi podem trobar de tot, histories tendres, drames i comèdies, històries inquietants i  terrorífiques. És un món en el qual s'ha aplegat un mostrari humà divers i que en d'altres temps ha donat sortida a persones marginals que tenien poques ocasions de guanyar-se la vida d'una altra manera. 

Quan jo era petita recordo contes sobre nenes robades per gent del circ o de les fires, generalment eren de casa bona i acabaven per retornar de forma triomfal al seu origen natural. Això va fer que contemplés amb certa prevenció els pocs espectacles de circ que vaig arribar a veure.

L'any 1932 es va filmar aquella Parada dels monstres tan sòrdida i impressionant. El mitificat Paral·lel comptava amb un gran nombre de barraques destinades a l'exhibició de monstres però fins i tot en espais de més categoria, com l'Olímpia, es presentaven espectacles d'aquest tipus. Sagarra, que va exercir de crític del món de l'espectacle durant anys, critica el mal gust i la crueltat d'algunes d'aquestes exhibicions.

Gresham va tenir una vida moguda, va fer de cantant folklòric i va servir com a voluntari mèdic en les Brigades Internacionals, durant la Guerra Civil Espanyola. La llavor d'aquest llibre procedeix, precisament, d'aquella època. Quan esperava, a València, la repatriació, un amic li va explicar el cas d'un home alcoholitzat el qual, en una fira, arrencava a mossegades caps de pollastres. Gresham va contraure la tuberculosi i aviat va intentar suïcidar-se. Es va casar tres vegades però era un marit abusador i alcohòlic. Una de les seves dones, Joy Davidman, poeta, es va acabar casant amb C.S. Lewis, el de Nàrnia, d'aquells amors també hi ha llibre i pel·lícula.

Gresham, casat de nou amb una cosina de Joy, va intentar millorar, es va unir a Alcohòlics Anònims i va cercar consol en la religió, l'espiritualisme, la cienciologia i la psicoanàlisi. De tot va quedar decebut i amb tot es va sentir estafat. En aquesta novel·la hi ha, en certa manera, una crítica profunda de tot això i dels venedors de fum que se n'aprofiten. Un dels personatges més perversos del llibre és una psicòloga, que manipularà, controlarà i estafarà l'estafador, fent-lo rodolar cap al desastre però que en sortirà molt beneficiada, al capdavall. Al llibre trobem personatges amables, positius, la lúcida Zeena, mentalista que enreda la gent de forma amable, la fidel, bonica i ingènua Molly, una d'aquestes bones persones destinades a caure en mans d'homes impresentables i que no tenen més ambició que la d'una vida tranquil·la i sense sotragades.

L'any 1962 la salut de Gresham havia empitjorat, amb l'agreujant d'una pèrdua progressiva de visió. Tenia càncer de llengua. No és estrany que decidís acabar amb tot amb una sobredosi de pastilles per dormir. La seva mort va passar gairebé desapercebuda, amb poques mencions a la premsa. Va escriure més coses, entre les quals un interessant llibre sobre Houdini. Ha estat un autor relativament oblidat, ni tan sols no es pot considerar dels maleïts. 

Avui potser no és tan habitual l'exhibició de monstres en directe. Però els mitjans continuen amb l'exhibició de personatges que entrarien, d'alguna manera, en aquesta categoria, i que de forma més amable hem qualificat de frikis. De fet, allò que el llibre de Gresham palesa és que entre un home intel·ligent i un monstre de fira no hi ha tanta distància. Nightmare Allen és com un mirall una mica estrafet de la condició humana. 

L'autor encapçala cada capítol amb la imatge i la descripció d'una carta del Tarot, aquest Tarot que encara avui té tants seguidors, fins i tot per la tele. La inquietud humana per saber si hi ha un més enllà o poder controlar el present i prevenir el futur pren noves formes però no ha minvat gens. Els venedors de fum es reconverteixen fins i tot en titulats universitaris si cal, però són igualment perillosos. O necessaris, qui sap.

La paraula geek, com ens aclareix una molt bona introducció al llibre, de l'escriptor i periodista Nick Tosches, deriva de geck, més antiga, que vol dir ximplet, innocent, no tenia el sentit que li donaven en el món dels firaires. Va ser Gresham qui la va introduir en la literatura. Damià Alou, que ha fet una molt bona traducció al castellà, explica que en no trobar un bon equivalent en l'argot del circ ha triat la paraula monstre. Potser totes aquestes paraules tenen, avui, significats diferents però em sembla una tria adient.

El llibre va ser prohibit i censurat durant anys i en uns quants llocs, cosa que va enterbolir el seu èxit. En el cadàver de l'escriptor, després de la seva tràgica mort, es va trobar una tarja on deia: sense direcció, sense telèfon, retirat, sense feina, sense diners. Poc abans de morir havia escrit en algun lloc que el protagonista de  NIghtmare Alley,  aquest home que juga amb les pors i les misèries dels altres, però que no pot defugir les seves, era l'autor del llibre. En molts aspectes, l'escriptor i el personatge són, de  fet, com remarca la introducció a la novel·la, una mateixa persona.