La Filmoteca dedica un cicle a Jean-Pierre Melville, amb motiu del centenari del seu naixement, que va ser el 1917, el mateix any que va néixer el meu pare. Melville va morir relativament jove, el 1973. De fet, el seu cognom era Grumbach i sembla que va triar el cognom de feina a causa de la seva admiració pel creador de Moby Dick. Per cert, Josep Maria Pou estrenarà ben aviat una obra de teatre basada en la mítica història de la balena perversa i el capità obsessiu. El capità Ahab va ser una de les interpretacions estelars del gran Gregory Peck. El guió de la pel·lícula el va escriure Ray Bradbury, poca broma.
Volker Schlöndorff, el director que mencionava fa poc amb motiu de la seva versió de Proust, poc reeixida, va ser ajudant d'alguns mítics directors francesos, entre els quals Melville. Si amb Proust no la va encertar cal dir que el director alemany té molt bones adaptacions de textos literaris, com ara la del Tambor de llauna o aquell impressionant Jove Törless. Melville va adaptar, així mateix, a la seva manera, textos literaris diversos. Hi ha moltes pel·lícules que són adaptacions de novel·les però si la novel·la no la coneixem no podem fer comparacions malèvoles. El director alemany va estar casat amb la gran Margarethe Von Trotta, una de les primeres dones valorades seriosament com a directores de cinema.
Abans d'ahir vaig poder veure a la Filmoteca una de les primeres pel·lícules de Jean-Pierre Melville, Bob, le flambeur. Melville no m'ha acabat mai de fer el pes, té els seus admiradors incondicionals i coses interessants, pel meu gust les millors pel·lícules són aquelles en les quals incideix en el tema de la Resistència, més que no pas aquest cinema negre a la francesa.
Melville va ser un home difícil i complex que es va barallar amb molta gent i expliquen que queia en allò que comentava fa uns dies, alegrar-se del fracàs dels companys de professió. La imatge de la dona, en el seu cinema, amb poques excepcions, resulta lamentable o inexistent. En canvi potencia la imatge de l'amistat solidària entre homes, entre homes d'honor, encara que siguin gàngsters. Se suposa que el director era homosexual tot i que la seva intimitat ha estat poc divulgada. És clar que això no vol dir res, directors homosexuals han ofert una imatge de la dona ben reeixida o amb més profunditat. Potser també era misogin...
Bob, le flambeur resulta avui gairebé surrealista però té el valor afegit de mostrar aquella França de l'època i un Montmartre més atrotinat del que ens podem imaginar. Va ser una de les darreres pel·lícules interpretades per l'actor Roger Duchesne, que es va retirar aviat, tot i que no va morir fins el 1995. La noia de la pel·lícula, que no saps ben bé què hi fa, per allà, va ser Isabelle Corey, molt joveneta. Corey va treballar força a Itàlia, amb bons directors, també es va retirar aviat del món del cinema. Va morir el 2011. Sortia a Vanina Vanini, de Rosellini, en un paper secundari però interessant.
França potencia molt les seves coses, crec que una gran part del cinema francès de culte està sobrevalorat, els passa el mateix amb la literatura i d'altres manifestacions culturals. Fa uns dies, a La Vanguardia, Joan de Sagarra feia broma sobre la comparació que va fer gent de pes, a França, entre l'enterrament de Halliday i el de Víctor Hugo. Jo crec que Hugo ha estat així mateix sobrevalorat tot i que el personatge té un pes important, per damunt de l'escriptor.
L'èxit d'aquest fulletó exagerat irregular que és Els Miserables ha amagat coses seves molt més interessants perquè compta amb una producció enorme i no crec que gaire gent la conegui en la seva totalitat. En el cas de Els Miserables l'èxit ha superat la pròpia empresa, se n'han fet un munt de pel·lícules, sèries de la televisió, i el musical de culte, que ha vist tothom, al teatre o en la seva versió a la pantalla.
Sobre novel·les famoses passades al cinema o a la tele, ahir van emetre per la tele una nova versió de Little Women. No era res de l'altre món, tot i que em va fer il·lusió poder veure Lansbury, amb més de noranta anys, fent de Tia March i la BBC és la BBC. Aquesta història em devia marcar, sempre m'emociona, en totes les versions, em passa el mateix amb Mister Scrooge i amb la venjança d'Edmond Dantés.
La versió del meu imaginari particular continua sent la de 1948, admeto que semblava una col·lecció de cromos però té un gran encant i un gran repartiment. La de 1994, amb la Winona Ryder fent de Jo també em va agradar molt. La meva mare, per raons generacionals, es quedava amb l'excel·lent de 1933, de Cukor, amb la súper Hepburn en el paper de Jo, versió que molta gent encara considera la més reeixida, tot i que sovint caiem en el parany de creure que les coses antigues són millors, tot pesa.
Little Women és molt més que una novel·leta per a noies adolescents, però el seu mateix títol, en castella i català (aixó de donetes és horrible) sempre ha generat bromes masculines. Louise May Alcott va ser una dona molt interessant i intel·ligent, no acabes d'entendre com va poder aguantar aquell pare tan guillat. Avui, que fem lectures profundes i psicològiques de tot, se suposa que a més a més de la dependència edípica del pare podia ser lesbiana, tot i que en aquells temps la gent aquestes coses no les admetia, ni tan sols en la intimitat de la pròpia consciència.
A la versió d'ahir hi havia alguna picada d'ullet sobre el tema del pare il·luminat, quan la filla li diu que han de pagar les garrofes i que ell porta tota la vida escrivint el llibre de la seva vida i sense fer calaix. La Jo March d'aquesta versió era la filla de la Turman i el Hawke, com creixen, les criatures, fora de casa...
2 comentaris:
Jo sempre he pensat que Melville, tan distant, és molt bo però que jo no hi sintonitzo. Realment comparar l'enterrament d'Hugo amb el de Halliday és molt desencertat. Jo sí que valoro a Hugo. El seu Quasimodo és immortal, una troballa. És un novel·lista desigual però està als inicios del que més tard hem entès com a novel·la. A Els miserables, la vidal del capellà ja és una novel·la en sí mateixa. A partir d'Hugo s'entenen altres bons escriptors d'arreu.
Jo, com la teva mare, em quedo amb la versió de Cukor de Mujercitas tot i que la millor versió és la meva ja que va ser el primer llibre que vaig llegir quan no tenia encara set anys. Com que no en tenia més, el rellegia i sempre hi trobava coses noves,m'anava fent gran i el llibre m'ho mostrava. Jo era el meu personatge i és l'alter ego de l'autora, encobertament lesbiana. La mateixa Alcott va publicar que mai havia sentit atracció per cap home. Aquí ho tens. No se suposa. És.
Glòria, a mi em va agradar molt més 'L'home que riu', que Els Miserables, que trobo que té massa històries pel mig, algunes de força fulletinesques i altres de magistrals, no diré que no, de tota manera fa anys que el vaig llegir, el mateix que el de Notre Dâme.
Segurament és com dius, he llegit moltes biografies de l'Alcott, em sembla una dama fascinant, però, per altra banda, hi ha aquesta estranya dependència edípica del pare que tambe crec que tenia un pes en les seves relacions, no sé com el podia aguantar, avui els psicòlegs tindrien feina, fins i tot van morir amb poca diferència de dies. Avui s'han trobat textos d'ella més agosarats i també Mujercitas va estar força retallada, fa uns anys es va publicar la versió original i completa, tot i que ves a saber si és la més original i completa.
Mujercitas es pot anar llegint al llarg de la vida car sempre hi trobes coses noves, com tu comentes. I, de fet, les versions en cinema i televisió també reflecteixen aquest aspecte polièdric de la història.
Publica un comentari a l'entrada