VERSIONS, LITERATURA, TENDÈNCIES CULTURALS

Hi ha alguns tòpics recurrents que obvien realitats tangibles, un dels quals és que en determinats àmbits socials, situats fins i tot en diferents estadis culturals i econòmic, una persona no es pot expressar en dues o més llengües al mateix nivell d'excel·lència. 

Aurora Bertrana, que va escriure bé en català, castellà i francès, va ser una dona d'una gran cultura, una d'aquestes catalanes heterodoxes amb una vida molt agitada, durant els anys seixanta i setanta ja se la va redescobrir, encara era viva, va morir el 1974. El mateix que amb allò del Paral·lel sobre el qual alguns jovencells al llindar de la maduresa es preguntaven com era que no se'n sabia res. Ara sembla que dels Bertrana tampoc no en sabíem res fins que algú els ha redescobert.

El problema és que els redescobriments, sovint lligats a efemèrides diverses, com els centenaris, van acompanyats de reedicions de llibres però fins i tot aquestes reedicions, al cap de dos o tres anys, ja han desaparegut del mapa, per desgràcia. La política cultural, la nostra i la del país del costat, aquest país que mana més, de moment, sempre m'ha semblat erràtica. En el camp de la literatura em resulta evident, però podria parlar de molts més camps, la pintura, la musica, la pedagogia. En el camp educatiu avui ens venen teories i metodologies noves que ja estan més vistes que el tebeo, com deien abans. Al menys crec que la majoria de gent sap què era el TBO. Allò dels prestatgets, que deia Calders, encara funciona, ahir mateix escoltava la filla del pintor Guinovart comentant el mateix, que sembla que tan sols n'hi pot haver un de cada.

Que algú avui, jove, però amb una carrera de lletres admeti que no ha llegit segons què o segons qui resulta altament preocupant, la veritat. No en té la culpa però sí que la té el sistema d'ensenyament i la preparació del professorat. Un altre tema molt actual és la poca importància que es dóna a les versions originals de les coses, vam estar durant anys i panys queixant-nos dels doblatges en el cinema però aquests gaudeixen de molt bona salut i es defensen amb capa i espasa i corporativisme, suposo que donen feina a molta gent. Espriu es queixava en ocasions de què havent estudiat, aleshores, en general, una mica de francès a l'escola i tenint França tan a prop necessitéssim traduccions del francès al castellà o al català. Vull pensar que amb l'anglès, en l'actualitat, la cosa ha canviat una mica.

Avui hi ha una tendència generalitzada a què determinats llibres surtin, de forma simultània, en català i castellà, en ocasions ni tan sols no sabem quina és la versió original i, encara pitjor, no sembla importar gaire. És clar que les traduccions del castellà al català donen feina a molta gent, el mercat laboral no està gaire boyante, la veritat. Les del català al castellà depenen dels autors i de la seva sortida, gent de pes s'ha hagut de pagar traduccions a l'anglès o al castellà, així va la cosa, però en això també hi ha privilegiats i tan sols cal repassar les llistes dels llibres que es promocionen a les fires europees.

Fa anys jo recomanava sovint a la gent coneguda de parla castellana però amb inquietuds culturals, que llegissin els llibres escrits en català en la versió original i a mi em costa d'entendre que s'hagi de llegir un llibre escrit per Delibes o García Márquez en català, la veritat. La reedició actual dels Paradisos Oceànics s'ha completat amb unes narracions que no es troben en les publicacions originals sinó en la versió en castellà que la mateixa escriptora va fer en el seu moment. S'han traduït al català, no hi ha res a dir sobre la traducció, està ben feta, però, calia? A més a més la qualitat de les fotografies del llibre original també és molt precària, amb un to blavós que les fa molt menys explícites. Malgrat tot val més això que res. 

Aurora Bertrana es queixava de què la gent tan sols la recordava per aquest llibre, que en el seu moment es va vendre força, tot i ser car. La gent, aleshores, viatjava molt poc i, a més a més, hi havia una mica de marro amb allò del sexe lliure de les dames exòtiques. També es va vendre força aquell de Roda el món i torna al Born, per exemple. 

A mi m'agraden els llibres facsímils, ni tan sols no tocaria l'ortografia, la veritat. Podrien conviure perfectament amb les noves reedicions actualitzades, si fóssim un país amb més interès per la cultura i la cultureta del que ens pensem tenir. Bertrana va escriure un llibre encara millor, sobre el Marroc, les primeres edicions es paguen a preu d'or, costen de trobar. A preu d'or es una manera de parlar, per car que sigui un llibre mai es pagarà com un Van Gogh, per exemple.

Aurora Bertrana té novel·les interessants i unes encara més interessants Memòries, potser tot s'anirà reeditant, el mateix que els llibres del seu pare. Una de les seves novel·les, força llegida quan jo era joveneta, Vent de grop, fins i tot la va dur al cinema Rovira Beleta. Sóc fan d'aquest director però en aquest cas no la va encertar, la pel·lícula es va dir allò de La larga agonía de los peces fuera del agua i Serrat no resultava convincent, per més bufó que fos, encara amb aquelles pigues tan maques, i més bé que cantés, la veritat. Per cert, és veu que l'Alborán també ha perdut la piga. El llibre i la pel·lícula tenen avui un alt valor sociològic, turistes atractives, nois desarrelats, canvis culturals i una llibertat sexual incipient i divertida. Serrat estava realment fora de l'aigua. 

El meu admirat professor Salvat insistia en això de què alguns catalans no sabien escriure bé en castellà i posava a Josep Pla com exemple però no és ben bé així i es podrien trobar molts exemples. És clar que si a la universitat,  avui, hi hagués gent com Salvat no hi hauria tants oblits i redescobriments. Com que en tot plegat s'hi barreja, a dojo, la política, el tema és conflictiu i potser no ho hauria de ser. Una de les excuses que donaven escriptors de casa nostra que escrivien en castellà era que no havien après bé el català i que valia més fer una cosa bé que dues malament. 

En el món d'avui això és una excusa de mal pagador i les motivacions, en general, són oportunistes, la gent es passa d'una llengua a l'altra segons veu possibilitats de publicar i promocionar-se cosa que avui és complexa. Hi ha autors catalans que s'han traduït els seus llibres i ho han fet prou bé. Hi ha traduccions que poden, fins i tot, superar l'original. Hi ha de tot i en això no valen els dogmatismes, no tothom és diglòssic i sovint, sobretot a Barcelona, fa anys que convivim i escrivim i parlem en dues llengües i de vegades en una dotzena i tot, a més de les variants dialectals barcelonines, avui molt malmeses. En tot plegat val més caure en gràcia que ser graciós, es demana purisme a segons qui i, en canvi, a d'altres se'ls passa per alt la col·laboració en castellà a la premsa, per exemple, com si el periodisme no fos també, d'alguna manera, literatura.

O sigui, que malgrat tot el que dic, benvinguts siguin els Paradisos Oceànics, que avui ja no són aquells suposats paradisos sinó un destí turístic d'allò més xaró i que fins i tot en l'època de l'estada d'Aurora Bertrana ja començaven a mostrar tendències. Pel que fa al llibre sobre el Marroc, avui que molts fills i filles de magrebins ja estudien a les nostres escoles i universitats, estaria molt bé que expliquessin com el veuen i el valoren. La vida d'Aurora Bertrana, si aquest fos un país amb més imaginació i possibilitats, mereixeria una pel·lícula o una sèrie de la tele, però, això sí, s'hauria de fer molt bé ja que darrerament s'han filmat molts bunyols amb pretensions.