ELS HABITANTS DE LA CASA TORÇADA

tota la colla pessigolla, ben posada per al retrat de grup

There was a crooked man, and he walked a crooked mile. He found a crooked sixpence upon a crooked stile. He bought a crooked cat, which caught a crooked mouse, And they all lived together in a little crooked house.


Malgrat la mania persecutòria d'un gran nombre de lectors elitistes, sembla que la fascinació per les històries de l'escriptora Agatha Christie no decau gens amb el pas del temps. Quan jo era molt joveneta recordo que uns parents, situats en un cert elitisme cultural, em van recomanar bandejar els seus llibres i substituir-los pels de Simenon, autor que sempre m'ha semblat sobrevalorat, com tantes altres coses del país veí.

Alguns canals de la tele programen tot sovint nous passis de sèries amb Poirot i Marple. Les hem vist moltes vegades, les mateixes històries, amb els protagonistes interpretats per gent diferent, però si no tenim res a fer caiem en el parany de recuperar-les. I, en el meu cas, cosa estranya, no acostumo a recordar els desenllaços ni la filiació dels assassins, amb poques excepcions. Però sí detalls, personatges, paisatges. 

Els paisatges són un dels elements més captivadors de l'invent, verdors angleses, casalots misteriosos, vicaries ràncies, cementiris evocadors... I, de tant en tant, citacions de poemes, de cançons infantils, de dites populars del país d'origen. Les cançonetes infantils, sovint estranyes i cruels, van resultar una gran font d'inspiració per a l'escriptora, malauradament, en aquest cas, la referència a la tonada que explica el nom del títol no surt per enlloc.

En el teatre es produeix el mateix fenomen d'atracció, darrerament hem tingut Agatha Christie a l'Apolo, al Teatre del Raval. Produccions dignes, amb bons actors, que han aconseguit molt més públic que d'altres produccions més ambicioses. Un públic, per cert, divers, transversal, eclèctic. El cinema ens n'ha ofert versions diverses, al llarg del temps. Fa poc vam tornar a pujar a l'Orient Express, amb Branagh disfressat de Poirot, per tal d'assistir a una venjança coral que ja havíem patit en d'altres ocasions. Ara li ha tocat el torn a una novel·la que, segons expliquen, és de les menys conegudes i, paradoxalment, una de les que agradava més a l'escriptora, La casa torcida.

Una bona coberta, de les d'abans

En aquest cas la cosa no ha sortit bé, és allò de què per fer un bon dinar no n'hi ha prou amb què els elements que el componen siguin bons, hi ha d'intervenir la grapa de la cuinera, per exemple. La fórmula és la de sempre, un grapat d'actors coneguts, un escenari inquietant amb casalot inclòs, assassinats i pistes, algunes de les quals falses. Sabem que tot és un joc, un guinyol, ho acceptem, però en aquest cas hi manca grapa i la pel·lícula és absolutament ensopida i fallida. 

Els canvis respecte al text original no venen a tomb i perjudiquen el conjunt, a més a més. Aquí no tenim Poirot ni Marple però sí un investigador, un xicot guapet però insípid, Max Irons, fill de dos grans actors, Jeremy Irons i Sinéad Cusack, per cert. No sempre els testos s'assemblen a les olles, vaja. Potser amb el temps assolirà allò que en diuen taules, qui sap, n'hem vist d'altres casos i Van Gogh també era maldestre quan va començar a pintar.

Fins i tot Glenn Close o Terence Stamp, que intenten salvar una mica els mobles, semblen introduïts amb calçador. He llegit alguna crítica on es demana no adaptar més les ràncies històries de Christie però jo no hi estic d'acord, crec que tenen corda per estona, sempre que es facin amb intel·ligència i sense complexos. Ahir mateix em mirava per la tele un documental francès en el qual s'evoca l'escriptora a partir d'una adaptació d'un dels seus primers llibres, el de l'assassinat de Roger Ackroyd. 

L'interès per la vida i l'obra de la dama no decau i els seus llibres es presten a moltes relectures, algunes d'interessants, com ara la comparació que es feia al documental entre Poirot i el Gran Germà. Ja en els seus inicis Agatha Christie va rebre moltes bastonades de la crítica. Escoltar com responia als periodistes tafaners mostra la seva immensa ironia, una mica a la gallega i palesa la seva arrabassadora personalitat.

el sonso del Max Irons intentant fer cara d'interessant

Va fer molts diners, va tenir molt èxit, això desvetlla un munt d'enveges, a la història en trobem exemples a dojo, d'aquest capteniment. Ni tan sols no cal guanyar molts calerons, amb guanyar alguns premis de culte ja n'hi ha prou. En el camp de la literatura i en tots els camps. Els premis i reconeixements no sempre van lligats a la qualitat i és que això de la qualitat és absolutament atzarós, com gairebé tot. Hi ha grans coses que no tenen prou grapa o que no troben el seu moment, vet-ho aquí. 

Vaig escoltar en una ocasió un escriptor explicar que els premis te'ls donen sovint per allò que menys valores. Hi ha llibres que viuen el seu moment i desapareixen de l'imaginari, d'altres neixen de forma gairebé anònima i, amb els anys, se'ls revaloritza, el mateix passa en el camp de l'art. Però que Christie continuï portant gent als cinemes i als teatres o comptant amb un públic, fidel però també renovat, a les televisions, vol dir alguna cosa. Algo tiene el agua cuando la bendicen, deien, les iaies castellanes de la meva infantesa. Alguna cosa inexplicable, és clar. Ha estat imitada constantment i ha inspirat molta novel·la negra posterior, fins i tot en casos en els quals aquesta inspiració resta amagada, negada o relativitzada. 

La noia de l'Expedient X , una mica més grandeta i rexinxolada i el seu marit en la ficció

Un dels elements a tenir en compte és que la violència, en el cas de Christie, és relativa, descafeïnada. Les víctimes, en general -hi ha poques excepcions- es mereixien el seu final. Els culpables no queden mai impunes, tot i que en el documental que comento això es posa en una certa quarantena. Ara és moda, de tant en tant, ser realista, no descobrir el dolent o deixar que toqui el dos i culpin un innocent, o bé no descobrir-lo i s'ha acabat el broquil. La vida real ja és prou inquietant perquè et facin sortir del cinema amb l'ai al cor, la veritat. 

Les novel·les de Christie, més enllà de la trama central, contenen observacions interessants sobre el capteniment humà, sobre les societats, familiars, veïnals o de feina. No ens trasbalsen en excés ja que sabem que tot és un joc, un entreteniment. O potser ens van trasbalsar en una primera lectura però passa com amb els acudits, quan te'ls tornen a explicar, encara que no en recordis del tot el final, no fan tanta gràcia com quan no en sabies el desenllaç. Però si te'ls torna a explicar algú amb gràcia innata, funcionen i rius una altra vegada.

Criatures saberudes i inquietants

Agatha Christie no va haver de recórrer a aquesta moda actual en la qual ens van explicant, com si fos una sèrie de la tele, la vida de l'investigador emblemàtic i aquesta acaba per tenir més pes que no pas els casos que protagonitza. De Marple i Poirot no en sabem gaire res, són discrets, com ho era l'escriptora, pel que feia a la seva intimitat. Però avui patim més amb les parelles frustrades dels detectius, els seus amors impossibles, els seus divorcis dolorosos o els seus fills i filles joves i problemàtics que no pas amb els casos que resolen. 

Les inevitables escales senyorials per on pugen i baixen els sospitosos

Sovint aquestes històries personals prosperen poc, Montalbano no es casa mai i els fills de Brunetti trobo que creixen molt a poc a poc, la veritat. Hi ha una tendència actual, així mateix, a reconvertir la novel·la negra en novel·la de denúncia i això no sempre funciona. Una cosa és el realisme social i, l'altra, trobar el culpable d'un fet delictiu convencional. El gènere ha aconseguit una revifalla excessiva i molts autors que escrivien novel·la sense etiquetes s'han vist gairebé obligats a tenir una segona marca fosca i negra, per tal de vendre. També s'ha donat el cas invers, és clar. Però de Christie tan sols n'hi hagut una. Ella mateixa també va escriure poesia i novel·la romàntica, de jove.

Malauradament, en el cas d'aquesta casa torta la posada en escena sí que resulta torta i fallida. Et veus venir el final, els personatges no aconsegueixen ser creïbles, la nena rareta no és prou inquietant i tot plegat és una llàstima si es considera els diners que es deuen haver gastat en el projecte. Qualsevol  capítol de la sèrie amb el Suchet li dóna mil voltes. Tot i que la pel·lícula en qüestió sigui molt fluixa i previsible, cal dir que si hi aneu a la primera sessió de la tarda i aprofiteu els bons seients del Renoir per fer una capcinadeta, el preu de l'entrada haurà estat ben justificat. El Paquet-Brenner s'ha quedat descansat.