COSINES BEN INTENCIONADES I BURGESOS CURTS DE GAMBALS

A l'espai de cinema hispànic de la segona cadena dediquen un cicle a pel·lícules basades en obres literàries contemporànies. Fa pocs dies van passar la versió que Jordi Cadena va fer de La oscura historia de la prima Montse, de Joan Marsé. No deu ser fàcil traslladar el món de Marsé al cinema, però, malgrat les dificultats crec que Últimas tardes con Teresa va aconseguir, al menys, una certa atmosfera propera a la versió literària tot i que Ángel Alcázar em va semblar una mala tria per al trepa xarnego i oportunista. 

Pel que fa a la Montse, ja el llibre va topar amb crítiques raonades que es queixaven de què hi passava poca cosa. A més a més et va creant una mena d'enjòlit sobre el desenllaç i, al capdavall, ja te'l veus venir des del començament, gairebé. Ana Belén, que sembla que va ser imposada al director, tampoc no em convenç. La Montse del llibre la veig més aviat com una mena de Lali Soldevila joveneta, per exemple. La Belén és massa bufoneta i primeta per al poc amable paper de víctima.

La oscura historia de la prima Montse, la pel·lícula,  té un valor històric evident, com ara poder veure a la malaguanyada Christa Leem, la vida de la qual podria ser objecte d'una novel·la que incidís en el tema de com juguen els rics amb els pobres, per exemple, i evidenciés que no sempre la cosa va de burgesia catalana versus xarnegos ambiciosos sinó que el ventall és molt més ampli. I també hi trobem Ovidi Montllor, amb una perruca excessiva i una mica fora de lloc, malgrat ser un gran actor, injustament tractat durant una bona temporada per la cultureta en general, àdhuc per aquesta tevetrés tan hiperbòlicament lloada pels convençuts des dels inicis i que no pots valorar de forma distesa sense ser titllada de botiflera o haver d'escoltar que les altres són pitjors. 

Com que durant uns anys es van carregar la cançó catalana, amb l'excepció de mitja dotzena de patums, Montllor se'n va haver d'anar a fer cinema i com que el cinema, en aquell moment, volia ser agosarat, fins i tot es feia broma amb el molt que li podies veure el cul a la pantalla, per la part del darrere, tot s'ha de dir. Aquí, també li veus. Així mateix es pot veure la Leem en pilotes, recordo que va protagonitzar un esperat primer estriptís català, en un programa de l'Àngel Casas. La Belén, així mateix, mostra els seus encants, cosa de l'època. El noi era Gabriel Renom, el dels Joglars, força fora de lloc, per cert.  Per motius desafortunats a la peli minva molt el tema religiós, peça clau en el llibre, i la noia passa de ser una xicota devota de parròquia a ser assistenta social.

En el llibre, un dels millors fragments, pel meu gust, és un de llarg i inquietant en el qual s'expliquen aquells exercicis espirituals de l'època, que reflecteixen molt bé la moral vigent imposada. I és que un dels elements importants de la novel·la no és tant l'enfrontament classista sinó el pes feixuc de la religió catòlica i de la seva moral asfixiant i castradora. Malgrat tot el que dic, la pel·lícula es pot veure, crea un ambient proper a una història de misteri, amb una banda sonora rareta i moltes foscors inquietants.

En alguns aspectes, i em temo que es aquesta una visió molt personal i subjectiva, crec que la prima Montse té ressons galdosians, en concret alguns aspectes m'evoquen Misericordia. Pots fer caritat, però portar el pobre a casa és tot un altre tema, és clar. Marsé és un molt bon escriptor, tot i que, pel meu gust, té de tot, però la seva visió de la societat catalana és esbiaixada, diria que fins i tot els passa el mateix, sovint, a Vázquez Montalbán, a Mendoza. I a molts escriptors barcelonins en llengua castellana. 

Entre la burgesia rància i el gambirot trepa, de barri marginat, això que més endavant en van dir un quillo, existia tot un ventall divers i colorista, una mena de conjunt intersecció en el qual la gent de barri modest convivia, parlant català i castellà i moltes varietats dialectals. I anant a la parròquia, les parròquies d'aquells anys encara tenen molta matèria literària per aprofitar. El dialecte català barceloní de barri, per cert, aviat va desaparèixer del mapa mental de la normalització. I encara bo que s'ha reivindicat Vallmitjana, vaja.