L'IMPREVISIBLE SENTIT DE L'HUMOR

Moltes coses haurien de fer plorar i no fer riure, però, afortunadament, els éssers humans tenim capacitat per a copsar, en moltes ocasions dramàtiques, la comicitat que sura per damunt de les tragèdies. Sort d'això.

Una situació actual que hauria de ser tràgica pel que representa per a l'estat espanyol, al qual, de moment, i em temo que va per llarg, pertanyem, ens agradi o no, és tot això de la corrupció generalitzada. Però avui no he pogut parar de riure durant una estona després de llegir aquest titular:

El Bigotis queda absolt pel fet que Lluís, el Cabró, no és Bárcenas.

Aquest senyor Bigotis és una mina, l'haurien de fitxar per a un programa de televisió i destinar els guanys en publicitat a pagar el que calgui. Vegis com evocava les campanyes que va promoure per a millorar la imatge d'Aznar:

-Le dimos una imagen fresca y dinámica; la gente pensaba que se había hecho un lifting; transformé su cara de mala leche.

O com argumenta qui era o no era el Cabró:

-Es un empresario amigo de Correa, al que le puse yo el mote. Era cariñoso. Yo digo ‘cabrón’ unas 300 veces al día. Me ayudó cuando le dije que no me quedaba ni ‘pa’ pipas

L'humor català té les seves característiques que poden semblar més fines, sobretot perquè la cultureta va bandejar o amagar el xaronisme i els pintorescos renecs carreters durant molt de temps. Però tenim exemples diversos, com allò de les Virtuts del Cagar o els desmadrats textos pitarrians sobre reis mítics o les versions passades de rosca de tonades emblemàtiques com la Llevantina. 

O les converses, íntimes, això sí, d'aquell senyor de l'Esquerra sobre conselleres brasileres resultones, romaneses possibles i mamelles desenvolupades. Com cantava la Trinca, en d'altres temps heterodoxos lletristes de la gran cultura, fa anys, respecte a emular Cicciolina: 

I al Parlament, quan hi hagi gresca, 

treure's els càntirs a la fresca. 

Davant d'un fet tan gloriós 

s'alçarien tots els membres (bis)

entonant els Segadors.

També he rigut sovint amb gent com Jordi Pujol, quan va dir allò dels nius, els ous i les branques. Pujol, i no és l'únic en el context de la política nostrada o de la cultura nostrada en general, tenia un costat caprià (de Capri). De fet estan caient ous, branques, nius i la resta però sembla que no passi res o que passi ben poca cosa. 

Una frase que molta gent va escoltar amb admiració sacralitzada i que a mi em va fer riure d'allò més era aquella del Guardiola de què si ens llevàvem ben d'hora, ben d'hora, tot aniria bé, al país. De fet és el que diu aquell refrany castellà: A quién madruga, Dios le ayuda. Aquesta frase es discriminatòria pel que fa als que han de fer feines nocturnes, ben mirat. 

Els programes d'humor com Polònia, basats en la imitació, acaben confonent personatge i imitació. Estan bé i fan gràcia però són enganyosos. El millor humor és el real, el de la vida en directe, vaja. L'humor és, de fet una defensa contra tot, àdhuc contra la mort. I per això hi ha humor negre a tot arreu del món, en diferents modalitats segons la idiosincràsia, malgrat que fa anys s'assegurava, fins i tot en contextos acadèmics, que els catalans no en fèiem i que l'humor negre era més aviat espanyol.

L'humor és molt personal i crea complicitats. De vegades riem de por, passava sovint a l'època franquista, Franco feia riure i feia tremolar. Avui també passa amb gent com el Ciutadà Rivera, comparar-lo amb el fundador de la Falange em sembla fer-li un favor que no es mereix, li suposa un cert nivell cultural i tot, i és que el feixisme tenia fonaments culturals, en alguns casos elitistes. La cultura serveix per a tot i ningú no sap el que és.

El senyor Rivera veient espanyols per tot arreu, el mateix que el nen de la pel·lícula veia difunts, va ser tot un espectacle hilarant, s'ha fet molta broma sobre el tema pel twiter. Però una mica de por també fa, tot s'ha de dir. Sort que va dir espanyols i no pas espanyols i espanyoles.

L'humor pot ser individual i compartit, també és temporal, hi ha coses que feien gràcia i ara no ens en fan gens, per exemple els acudits racistes, masclistes, homòfobs o sobre persones amb deficiències diverses, sords, cecs, quecs, coixos... 

O sobre dones velles i lletges, que també n'hi ha un munt. Sol ser presentista i demana una certa complicitat. L'humor pot ser cruel, el sarcàstic intel·ligent pot fer molt de mal a les seves víctimes. Però qui no té sentit de l'humor sol ser desconfiat i curtet i, si té algun poder, pot esdevenir un perill inquietant.

La gent il·luminada, perillosa i dogmàtica, defuig l'humor, es limita a un humor sense pebre, senzillet, d'aquell d'acudit de l'escola o de Patufet innocent. Encara més, compta amb coses i personatges que són intocables i sobre els quals no es pot fer broma. I aleshores passen coses com les que explicava Kundera en aquella novel·la que, precisament, porta per títol La broma.