PERPLEXITATS POLITIQUES

El periodista Àngel Casas, avui jubilat o enretirat com jo mateixa, té un blog que segueixo de forma habitual. Encara que s'hagin viscut vides molt diferents, que ja m'agradaria a mi haver entrevistat tants artistassos,  existeix amb les persones de la teva generació i cultureta etnogràfica una mena de feeling generacional evident. A més a més, l'experiència és un grau, i sovint els records i les reflexions de Casas tenen aquesta espurna intel·ligent acompanyada de la saviesa que amolla el temps i que és impossible de trobar fins i tot en els joves periodistes contemporanis més incisius, masteritzats i brillants. Una saviesa que no acabes de copsar quan tens pocs anys, fins que no et fas vell. La ignorància és agosarada i la joventut, encara més, i quan van juntes, no cal ni parlar-ne.

Avui acaba el seu comentari, a l'entorn del nou govern i moltes coses més, amb aquest paràgraf:

…I mentrestant, a cinc-cents quilòmetres de Madrid, el President aixecant la mà i preguntant com ho tenim allò nostre. Però, a veure, és que no es va pactar res per donar suport a la moció de censura? Que sobretot Borrell no fos ministre? Ah, estupend. Entesos.

Na Anés Arrimades cada dia es pregunta, de forma pública i cridanera, què es va pactar amb els independentistes per tal que donessin suport a la moció de censura. Aquesta dama repeteix les seves consignes i contundències com si fossin un disc ratllat fins que no canvia el disc i en posa un altre. 

Però jo també  m'ho pregunto, la veritat. No es va quedar en res? Ni en això d'un cert vet a segons qui? Veient la ministrada novella, alguns noms de la qual em resulten fins i tot respectables i de la qual en lloo el component femení evident, una no pot fer res més que caure en una certa perplexitat. No tenien un altre senyor espanyolista, però no tan conegut per la seva incontinència verbal i mediàtica, per posar a exteriors? Per no parlar del de cultura, ep, però al menys no em sonava tant, fins ara. Posats a fer podien haver posat el Cercas o el Pérez Reverte, vaja.

Aquests dies em venia el cap el cas d'un dels Güell, que s'explica en el llibre d'Andreu Farràs sobre aquesta família il·lustre, extensa, diversa i respectada, en comparació amb el seu pobre parent, el marquès consogre apartat de l'escambell. El senyor Güell era amic de Primo de Rivera i va pagar, pràcticament, el cop d'estat d'aquell uniformat campetxano amb la condició de què no es fiqués amb la llengua catalana. L'història és més llarga i la simplifico. En tot cas, ja sabem com va anar al tema un cop el militar,  a qui sembla que el seu amic català també havia pagat deutes de joc, va arribar al poder. Pa que te fies.

Res, que allò de cornuts i pagar el beure deu ser el trist destí de la nostra idiosincràsia,  i deu ser una constant que condemna esquerra i dreta nostrades, ves. He de dir que en temps pretèrits Borrell m'havia desvetllat una certa simpatia, sobretot quan vam saber que era de la Pobla de Segur i participava en les boniques baixades de raiers, duia barba i semblava tota una altra cosa. Eren uns altres temps i jo era més innocent que no pas ara.

Voldria recórrer a allò de pels seus fruits els coneixereu, però quan ja els coneixes i en coneixes els fruits, la cosa és complexa i la fe trontolla. Per cert, és possible que algun comentarista em surti ara amb què Casas això i allò i tenia mal geni, sisplau, cada cosa al seu lloc i al seu moment. I, sí, fins i tot m'alegro, de moment, del canvi, encara que sigui un canvi enverinat, però hi havia coses que ja no es podien resistir. Jo sempre he estat més partidària del suposat savi per conèixer que no pas del boig conegut.