PRECARIETATS I INJUSTÍCIES A TOCAR DE CASA

Malgrat que els temes universitaris ocupen sovint alguns espais dels informatius crec que sabem poca cosa de les interioritats d'aquestes institucions les quals, en molts aspectes, semblen intocables i inamovibles. Quan jo era joveneta hi va haver moltes protestes dels penenes, una denominació sobre la qual fèiem broma sovint. Molts d'aquells penenes van assolir amb el temps la categoria de catedràtics i avui resulta que hi ha tot un conjunt de professors dits associats que tenen una situació tan lamentable, salvant les distancies temporals i polítiques, com aquella. Una reivindicació del sector progressista i penènic era eliminar selectivitats però resulta que un cop van tenir poder i càtedra, molts d'aquells joves irats es van reconvertir en propietaris i van donar suport a selectivitats i garbells de tota mena.

El fet és que sovint el futur de molts professionals dedicats a l'ensenyament universitari i que no tenen un lloc fix de treball depèn, ens agradi o no, d'influències, coneixences i capelletes. Ningú no es vol tancar portes, és clar. No estan els temps per jugar amb les feines, possibles o probables. Aquests dies hem sabut pels diaris les penes i greuges dels professors associats i em temo que el tema no ha generat els debats espinosos i profunds que es podien preveure, a l'entorn de la seva situació lamentable. 

Que les persones canviem amb el pas del temps és una evidència però hi ha canvis molt sorprenents. De tot plegat te n'adones amb l'edat, si tens memòria i reconeixes en una patum d'avui el jove revolucionari, més o menys, d'abans d'ahir. Com que de jove no tens perspectiva no pots saber el passat militant i contestatari dels vells amb prestigi que no deixen el lloc de treball fins que no compleixen els setanta, que ja és gros.

Llegeixo que un jutjat reconeix la discriminació del professorat associat. Encara bo, veurem com aquest reconeixement es palesa en la pràctica. El sistema d'accés a la docència universitària continua sent tan complicat com en èpoques pretèrites i recordo un catedràtic de la meva joventut que admetia com, un cop assolida una plaça fixa i ben pagada, per aconseguir la qual havies passat moltes nits en vetlla i prenent cafès o coses més fortes i, també, movent algunes coneixences, et deies a tu mateix, ara, a descansar. 

Hi deu haver de tot, ho admeto, però malauradament hi ha coses que tinc la sensació de què canvien poc i que fins i tot, en alguns aspectes, empitjoren. Una altra catedràtica amb bones intencions també ens va confessar en una ocasió, fa alguns anys, que moure alguna cosa a dins de la universitat, en aquell cas era l'autònoma, que havia nascut amb voluntat de renovació aprofundida, era ben bé com voler bellugar un mamut petrificat. I, en alguns casos, cosa rara, no tan sols la monarquia és hereditària, per cert. He de dir, en honor a la veritat, que les meves informacions pertanyen més aviat al ram de les lletres, en el quan tinc més coneguts i saludats. Potser en el sector científic i tècnic es fa més difícil fer passar bou per bèstia grossa, no ho sé.

Tinc la percepció que pot ser fins i tot corporativista, ho admeto, de que el sistema educatiu funciona avui de millor a pitjor mirat des de la base (escola bressol i primària) fins a les alçades universitàries més restrictives. Curiosament, els sous augmenten de forma inversa, quan més amunt, més sou, menys hores lectives i més reconeixement social. Així és el món, per ara. Aquell somni del cos únic d'ensenyants ja fa temps que va passar a la història. A la història de les propostes impossibles i dels projectes eteris, vaja. 

És clar que, per dolenta que sigui la precarietat del professorat associat, avui hi ha gent que ho passa molt pitjor. Un jovenet parent estudiant va trobar fa poc una feina en una pizzeria i les condicions de treball eren ben bé tocant a l'esclavatge, però aquesta és una altra història i l'explicaré un altre dia. I potser no cal, tothom en sap un munt, d'aquestes misèries laborals del nostre temps.