Em va sorprendre que al cinema del poble es programés aquesta pel·lícula, dirigida per Emmanuel Finkiel, en un cap de setmana d'estiu. He comprovat que es podia veure aquests dies, així mateix, a diferents pobles del voltant. I és que les programacions locals i estivals tenen tendència, més aviat, a passar pel·lícules adients per a tot tipus de públic i per a totes les edats, aquesta setmana, per exemple, passaran Hotel Transilvània 2. No em va cridar l'atenció la pel·lícula, a Barcelona, però ahir vaig aprofitar l'ocasió, talment com si ella m'hagués vingut a trobar, i la vaig anar a veure, en una tarda de diumenge més adient per fer cap a la piscina que no pas per tancar-se al cinema.
Una gran part de públic en sortia desconcertat. I no és estrany. Hi ha moltes persones que saben poca cosa, avui, sobre Marguerite Duras, i aquesta és una història que resultaria molt indicada en el context d'aquell antic art i assaig. O, en tot cas, que demanaria una introducció o un debat posterior sobre el rerefons de la història. Més enllà de les emocions que la reconversió en imatges de La douleur provoca, el final, apressat i ambigu per tot aquell que no conegui a fons la trajectòria de l'escriptora, resulta estrany. Després de patir a fons per un marit deportat, quan aquest torna i es refà, contra tot pronòstic, la protagonista ens explica que li demana el divorci. De fet, Duras ja tenia intenció de divorciar-se quan van detenir Antelme.
És clar que les coses no són tan senzilles, la biografia de Duras és complexa, apassionada i inquietant i les seves pròpies referències autobiogràfiques, presents en molts dels seus llibres, s'han d'agafar com el que són, recreació, literatura. Els tràilers que ens han passat de la història són equívocs, donen a entendre que la relació amb el col·laboracionista és més íntima i tot plegat resta embolcallat en una mena de boira angoixant, però poc explícita. De fet, és ben bé com si Duras ens anés llegint els seus apunts mentre davant nostre passen coses horribles, en aquest París contradictori i fantasmagòric, amb la guerra a punt d'acabar, més o menys. Per cert, trobar el llibre i d'altres de l'autora, avui, no és gens senzill.
La història es fa una mica llarga però potser ha de ser així, tot resta amarat d'una morositat molt Duras. Com passava a Hiroshima, mon amour, per exemple. Un dels títols que ha estat més popular de Duras, per raons una mica extraliteràries, ha estat L'amant de la Xina del nord, de fet una nova versió, no tan nova, d'un altre llibre seu. La coberta de Tusquets, amb la imatge adolescent de l'escriptora, resultava fascinant i va ser un èxit de vendes.
Marguerite Duras. 1944 és una pel·lícula que té mèrits evidents, sobretot quan se centra en l'angoixa de la protagonista i reflecteix les seves inquietuds en un context corrupte, entre una minoria de resistents i una majoria de supervivents i de víctimes. O quan sembla que la dona es desdobli de l'escriptora, en un estrany joc de miralls ombrívols.
El col·laboracionisme francès ha estat sovint maquillat, amagat o reduït al pecat d'una minoria però aquestes situacions afecten tothom i la línia que separa el bé del mal sovint no resulta nítida del tot. Tan sols després de molts anys es va poder esbrinar com molts francesos, de totes les classes socials, van ser més papistes que el papa pel que fa a enviar jueus a la mort o fer delacions i denúncies.
L'antisemitisme era molt fort a França, tan sols cal pensar en el cas Dreyfus o llegir la versió literària del Diari d'una cambrera, per exemple, que té poc a veure amb la cinta de Buñuel i on trobem la figura d'un nazi francès avant la lettre. Avui la generació dels néts de les víctimes, com el mateix director de la pel·lícula, ho pot entomar tot amb una certa perspectiva però l'horror no desapareix perquè sabem que sorgeix sempre en un lloc o un altre i que totes les nostres seguretats són fràgils.
El nucli proper a Duras, implicat en la Resistència, que veiem a la pel·lícula va ser ben real, Robert Antelme, el seu primer marit, va aconseguir sobreviure a l'horror i va morir el 1990. Va escriure un llibre sobre el seu pas pels camps d'extermini, L'espècie humana, va ser comunista, com Duras, fins a mitjans dels cinquanta, quan el somni soviètic va començar a evidenciar la seva crua realitat amb les revoltes hongareses.
Dionys Mascolo també va continuar sent un dissident i va abandonar el Partit Comunista abans, a finals dels quaranta. Va tenir un fill amb Duras i es van acabar separant. Aquest membre del grup tan buscat, Jacques Morland, era en realitat Mitterrand, el futur president francès, -que va anar evolucionant de l'extrema dreta al socialisme-, cosa que crec que no queda clara a la pel·lícula. Mascolo va ser un dels redactors del Manifest dels 121, contra la guerra d'Algèria, que també van firmar Antelme i Duras.
La pel·lícula no intenta entrar gaire a fons en temes històrics sinó en la intimitat d'aquest dolor que et fa sentir culpable d'estar viu quan d'altres, propers i estimats, no han tingut tanta sort. Més enllà dels valors cinematogràfics i les bones interpretacions, amb l'eix central d'una turmentada Melanie Thierry i la visió envellida d'un Benoît Magimel que no ha perdut, però, el seu magnetisme malgrat els problemes amb les addiccions, és un bon motiu per acostar-nos de nou a l'obra, tan personal, de Duras, la vida de la qual ja és una mena de novel·la excessiva, contradictòria i complicada.
Marguerite Duras. 1944 és una pel·lícula que té mèrits evidents, sobretot quan se centra en l'angoixa de la protagonista i reflecteix les seves inquietuds en un context corrupte, entre una minoria de resistents i una majoria de supervivents i de víctimes. O quan sembla que la dona es desdobli de l'escriptora, en un estrany joc de miralls ombrívols.
El col·laboracionisme francès ha estat sovint maquillat, amagat o reduït al pecat d'una minoria però aquestes situacions afecten tothom i la línia que separa el bé del mal sovint no resulta nítida del tot. Tan sols després de molts anys es va poder esbrinar com molts francesos, de totes les classes socials, van ser més papistes que el papa pel que fa a enviar jueus a la mort o fer delacions i denúncies.
L'antisemitisme era molt fort a França, tan sols cal pensar en el cas Dreyfus o llegir la versió literària del Diari d'una cambrera, per exemple, que té poc a veure amb la cinta de Buñuel i on trobem la figura d'un nazi francès avant la lettre. Avui la generació dels néts de les víctimes, com el mateix director de la pel·lícula, ho pot entomar tot amb una certa perspectiva però l'horror no desapareix perquè sabem que sorgeix sempre en un lloc o un altre i que totes les nostres seguretats són fràgils.
El nucli proper a Duras, implicat en la Resistència, que veiem a la pel·lícula va ser ben real, Robert Antelme, el seu primer marit, va aconseguir sobreviure a l'horror i va morir el 1990. Va escriure un llibre sobre el seu pas pels camps d'extermini, L'espècie humana, va ser comunista, com Duras, fins a mitjans dels cinquanta, quan el somni soviètic va començar a evidenciar la seva crua realitat amb les revoltes hongareses.
Dionys Mascolo també va continuar sent un dissident i va abandonar el Partit Comunista abans, a finals dels quaranta. Va tenir un fill amb Duras i es van acabar separant. Aquest membre del grup tan buscat, Jacques Morland, era en realitat Mitterrand, el futur president francès, -que va anar evolucionant de l'extrema dreta al socialisme-, cosa que crec que no queda clara a la pel·lícula. Mascolo va ser un dels redactors del Manifest dels 121, contra la guerra d'Algèria, que també van firmar Antelme i Duras.
La pel·lícula no intenta entrar gaire a fons en temes històrics sinó en la intimitat d'aquest dolor que et fa sentir culpable d'estar viu quan d'altres, propers i estimats, no han tingut tanta sort. Més enllà dels valors cinematogràfics i les bones interpretacions, amb l'eix central d'una turmentada Melanie Thierry i la visió envellida d'un Benoît Magimel que no ha perdut, però, el seu magnetisme malgrat els problemes amb les addiccions, és un bon motiu per acostar-nos de nou a l'obra, tan personal, de Duras, la vida de la qual ja és una mena de novel·la excessiva, contradictòria i complicada.
2 comentaris:
A mi el amante em va agradar molt tan el llibre com la pelicula. Potser la pelicula es un pel lenta pero ja m, agrada que ho siguin sobretot quant la fotografia i la musica son tan precioses, la imatge d, ella a dalt del vaixell amb les sabates fetes malve i aquell barret o quant li fa el primer peto al vidre del cotxe es realment una de les meves preferides d, aquest genere, molt ben dirigida per jean jacques anaud. La biografia no l, he vist pero la buscare. Mira que m, agrada el cinema pero fa moltissim que no veig una peli al cine en sessio de tarda, tinc la mania d, anar al cine per la nit, al teatre i els concerts tambe ja veus quina mania mes tonta amb lo fresquet que es deu estar per la tarda quant fa calor..
Gemma, crec que era una bona peli, tot i que sembla que a l'autora no li va agradar gaire. Sobre la biografia, em referia a què gairebé tota l'obra de l'autora té connotacions biogràfiques. Jo és que a la nit m'adormo, deu ser l'edat, a més a més a l'estiu es passen molt amb les refrigeracions.
De fet les crítiques no van ser gaire favorables, entre d'altres variacions la nena del llibre té catorze anys i a la peli, divuit, per raons de moral actual, però això ja ho fan sempre, amb Lolita, amb Romeu i Julieta, les fan més grandetes per no escandalitzar.
Publica un comentari a l'entrada