EL LLOABLE, I FALS, CAPTENIMENT DE L'ESTRUÇ

Quan intentes, sovint en debades, no implicar-te en el que sigui ni entrar en debats sobre perills apocalíptics de tots colors, a les profecies sobre els quals són tan afeccionats alguns mitjans de comunicació i uns quants totòlegs de tertúlia, sovint et diuen, de forma recriminatòria, que fas com l'estruç.

Resulta que això de l'estruç és un mite, un mite antic, basat, segons sembla, en uns textos de Plini. Tampoc els crancs caminen ben bé cap enrere, sinó de costat, a causa de la seva constitució. Però aquesta mena de comportaments suposats han fet fortuna ja que des de temps ancestrals existeix una tendència a personificar les bestioles i fer odioses comparacions, en positiu o en negatiu, amb els de la nostra limitada espècie humana.

De fet l'estruç quan es troba en perill, si pot, fuig. Per això té unes bones potes. I, si li cal defensar les cries, també sap lluitar. Això d'amagar el cap, però, no em sembla malament. El perill arriba igualment i tancar els ulls davant del que arriba, tot i que sigui inútil, serveix d'un cert consol si no pots fer-hi res. De fet, molts tanquem els ulls quan pugem, per exemple, a les muntanyes russes, o quan al cinema passen una escena inquietant. O quan ens adonem que el vehicle en el qual viatgem va de dret a estampar-se en una roca.

Del que els ulls no veuen, el cor no se'n dol, diu un vell refrany que sovint hem conegut, més aviat, en la seva versió castellana: Ojos que no ven, corazón que no siente. I que té equivalències en moltes llengües, per cert, com ara, en francès, Loins des yeux, loin du coeur. Una versió humorística nostrada, bilingüe, fa: ojos que no ven, cagarada que trepitgen. 

Totes aquestes consideracions venen a tomb perquè una, sovint, vol amagar el cap sota l'ala i no assabentar-se del que passa o del que pot passar. I és que sovint allò que passa ens ho explica cadascú com vol i allò que ha de passar no es pot saber. Estar informada no t'allibera de res, moltes vegades accelera el patiment, però com que els humans som tafaners de mena, volem saber i conèixer. Tot i que això és relatiu i depèn de cadascú. Ja sabem que cercar la veritat, si és que hi ha alguna veritat absoluta, pot fer que la trobem, cosa que no sempre millora la nostra vida ni la nostra convivència.

Les desgràcies, individuals i col·lectives, vindran quan menys les esperem, això si arriben, tant de bo no sigui així. Moltes vegades sembla que tot trontolli i no passa res i, en d'altres ocasions, sembla que no passarà res i passa de tot. Preocupar-te per coses que no pots resoldre és absurd, però s'ha estès una mena de convicció històrica sobre allò de què entre tots ho farem tot i precisem de catarsis col·lectives que reforcin aquesta convicció. 

Quan els fills es fan grandets i encara viuen a casa ho passes molt malament quan arriben a les quinientes, sense avisar, fan viatges rarets o surten amb gent que no t'acaba de fer el pes. Quan se'n van a viure pel seu compte, respires i dorms seguit. Poden passar, igualment, coses no desitjades, ja te n'assabentaràs i faràs el que calgui. I pot ser que no passi res de l'altre món, afortunadament. 

La majoria de la gent de la generació dels nostres pares estava molt escaldada i sovint un consell que et donaven, el qual ells no havien seguit ni la majoria de nosaltres vam seguir, car els consells serveixen per a poca cosa i quan els trobes la gràcia, ja ets vellet, feia: tu quedat' a casa, no et fiquis en embolics i no facis mal a ningú. De fet, és una mica això del mite de l'estruç. A mi em diverteix comprovar com tanta penya et vol mentalitzar sobre la situació política i els mals del món, la tendència a pontificar i predicar és terrible i inquietant i abasta molts camps, fins i tot la vida quotidiana més propera. 

Els predicadors, en moltes ocasions, tiren a fariseus, i això també ens ho explicaven els pares i avis. Intento no escoltar-los, ficant el cap a la sorra, com l'estruç inexistent, però és difícil que no t'arribin els ressons dels seus dogmàtics raonaments inqüestionables. Estar amatents a l'entorn et pot evitar, a tot estirar, trepitjar una caca de gos i poca cosa més.