ESPOSES SACRIFICADES, PERÒ POTSER NO TANT

Cada vegada intento més acostar-me a llibres, pel·lícules i el que sigui sense prejudicis ni lectures prèvies, cosa, avui, gairebé impossible. Sobre La buena esposa he llegit de tot, bo, dolent i normalet, però he de dir que a mi m'ha agradat i citant Txékhov diré que no conec cap altre criteri que el gust personal. És clar que una gran part de mèrit és de la protagonista, Glenn Close, tot i que a mi la resta del repartiment també m'ha fet el pes, àdhuc aquest carallot insegur el qual de jove, no sé si fet expressament, retira a Jim Carey, i, és que, de fet, això dels Nobel sembla una mica allò del Show de Truman. I que de vell fa, fins i tot, una mica de pena. Jo crec que Pryce està prou bé en el seu paper.

La història se situa en l'any 1992, en fa, doncs, vint-i-cinc. Moltes coses han canviat des d'aleshores però, pel que fa al paper de la dona, no tant com caldria, ni de bon tros. La nòmina dels premis grossos de tota mena, aquí i a les antípodes, compta encara amb una abassegadora majoria de senyors. De tant en tant sabem que determinada troballa, àdhuc en el camp científic, va ser obra, al menys en part, de dames oblidades. En la meva vida quotidiana, fins i tot en el camp de la pedagogia i en temes poc rellevants, he comprovat com l'apropiació d'idees i treballs per part dels senyors i nois és força habitual, fins i tot a l'escola primària. Moltes d'aquestes coses són difícils de demostrar.

És clar que això dels plagis i els aprofitaments no és una qüestió, tan sols, d'homes i dones, es dona en les relacions de tota mena on existeix un desnivell de poder. Tampoc no em sembla inversemblant això del menysteniment de la tasca del fill, aquest tipus de gelosia professional és una constant. Pot ser també un clixé, un tòpic, no ho negaré, però amb els anys vas acumulant informacions i t'adones que els clixés tenen la seva base estadística, em temo.

Hi ha un altre tema, en el qual potser la història no aprofundeix tot el que caldria, i és el fet de què ser brillant i treballador, en aquest cas treballadora, no vol dir que puguis ser una bona venedora dels teus productes. Joan, de jove, se n'adona, de la seva manca de carisma. Hi havia en aquells anys unes quantes dones escriptores, evidentment, però eren d'un altre tarannà o comptaven amb suports explícits. D'alguna manera aquest escriptor aprofitat té bones idees argumentals, que no és capaç de desenvolupar amb prou grapa. 

I hi ha alguna cosa més, en el rerefons dels inicis de la relació, la badoqueria femenina davant dels homes suposadament brillants, aquesta colla de noietes contemplant embadalides com el profe de bon veure els recita Joyce fa angúnia perquè, en certa manera, moltes dones ens hi podem identificar. Això de l'alumna i el professor és molt més que un clixé, després es madura i els ídols sovint no són el que semblen. 

Fa poc he llegit alguns llibres de Zweig, un home brillant, intel·ligent però, en el fons, un pobre home, incapaç d'entomar la realitat. Et preguntes com la seva primera dona el va aguantar i li va donar suport. No li escrivia els llibres però feia molta feina de tot tipus, el mateix que la dona de Tolstoi qui potser va, fins i tot, escriure o refer parts importants de les seves grans novel·les, no ho podrem saber mai del cert. L'amor té un pes, durant la joventut, encara que tingui un fort component d'autoengany. He recordat d'altres històries semblants de ficció, en concret Blau, de Kiéslowsky, on la dona (Juliette Binoche) era l'autora d'una gran part de l'obra del seu marit, un músic de renom i que tan sols es desperta de l'encanteri en morir ell i comprovar les seves traïdories. 

Potser és que l'expressivitat magistral de Close m'ha suggerit molts més temes dels que es poden percebre d'entrada. Que les coses quedin, de portes enfora, com estan, no vol dir que Joan no entomi la seva llibertat i un possible futur diferent. Hi ha detalls que no necessiten gaires explicacions, en aquesta història. La parella protagonista, per exemple, malgrat la injustícia soterrada i les infidelitats maritals, no sembla desgraciada, ha viscut materialment molt bé, cosa que l'home recorda en el moment de la discussió, i té els seus bons moments, que es manifesten, per exemple, quan s'assabenten del naixement del nét. Donen una imatge de relació amable i sòlida, cosa que copsa l'hostessa de l'avió, per cert. Pot ser teatre, la relació entre tots dos, però no del tot, crec. 

O és que de la mateixa manera que ell s'ha cregut el paper d'escriptor de culte ella també s'ha cregut el d'esposa fidel, sacrificada i feliç? A la vida qui més qui menys en fa, de teatre, en alguna ocasió, i quan la intenció es no fer sacsejar la tranquil·litat i la convivència, encara més. No ens basem pas en la sinceritat absoluta sinó en convencionalismes i en una certa hipocresia imprescindible en tota mena de relacions humanes.

La relació entre pare i fill és espinosa però té una certa solidesa evident. De fet, el matrimoni ha permès a Joan escriure a dojo, encara que fos d'una forma tan inquietant i amagada, cosa que potser amb un altre tipus de parella no hauria estat així. És clar que era d'esperar que, a més de les ensabonades de rigor, el seu home, en algun moment, es mostrés més agraït. Però de desagraïts l'infern n'és ple i quan algú es creu el seu personatge costa fer-lo baixar de l'escambell. Totes aquestes apreciacions, ho admeto, són personals i subjectives.

De jove et creus que els grans premis son justos, sobretot els Nobel, amb el seu prestigi universal, però la realitat és que estan subjectes a polítiques i misèries diverses, malgrat la parafernàlia que els envolta. Els de literatura i els de la pau, com que són els més assequibles al coneixement de la minoria, resulten una bona mostra de com va el tema, però també amb els de la part científica hi ha hagut controvèrsies i denúncies diverses. La pel·lícula té, fins i tot, moments d'humor evident, com quan el candidat del ram de la física presenta als seus fills,  l'assaig de la cerimònia o la absurda irrupció folklòrica en el dormitori de la parella.

De Close, fa alguns anys, hauria dit el mateix que es deia de Bette Davis: quan més dolenta és Glenn més bona és la pel·lícula. Però malgrat que el seu físic l'ha condicionat força, Close ha fet papers diversos i en la gran majoria ha excel·lit i fins i tot ha donat brillantor a produccions mediocres, com ara aquesta darrera adaptació de Christie. Del director, Björn Runge, suec,  poca cosa en sé, de moment, si és que ens n'ha arribat alguna altra cosa. La distribució actual és lamentable. La història està basada en una novel·la de l'escriptora Meg Wolitzer i com que no l'he llegida, de moment, tot i que hi ha una traducció al castellà, no puc entrar en aquest debats una mica bizantins sobre si és millor el llibre o la peli.

Potser la pel·lícula no arrisca en excés ni aprofundeix gaire en alguns aspectes de la situació, però a mi no m'ha avorrit gens. Sobre la relativitat dels premis, tan sols cal pensar en què Close no té cap óscar, i, en canvi, n'hi ha uns quants que no t'expliques com els van atorgar, la veritat.