'EL REVERENDO': ANGOIXA VITAL EN UN MÓN GALDÓS

Fa algun temps, al Renoir, es van equivocar en donar-me l'entrada i en lloc de la que volia me'n van lliurar una per veure El reverendo. La vaig canviar, aleshores, tot i que potser hauria d'haver entomat la casualitat com una mena de predestinació cinèfila. La pel·lícula va desaparèixer aviat del Renoir i ara es pot veure, tan sols,  al Mélies i al Zumzeig. 

El reverendo, el nom original de la qual és First reformed, és una pel·lícula estranya,  que aplega moltes de les dèries del seu guionista i director, Paul Schrader. Beu en moltes fonts, com ara en el capellà rural de Bernanos, que va portar al cinema Bresson, el 1951. Fa tot just un parell d'anys em vaig comprar aquesta antiga pel·lícula, la qual, avui, a més a més del contingut concret és gairebé un document de la França rural de l'època.

El cinema amb rerefons transcendent no sembla estar de moda, tot i que el món d'avui té elements suficient com perquè ens preocupem del tema clau, el sentit de la vida. A El reverendo hi ha referents a Bergman, té aspectes que ens recorden Los comulgantes i evoca Dreyer en alguns moments. Aquest tipus de temàtica pot no semblar actual però a algunes parròquies o centres relacionats amb esglésies es fan cicles de cinema lligat als valors humans o l'espiritualitat i tenen el seu públic.

Ethan Hawke, turmentat i patidor, fa un treball de premi gros. Com a la pel·lícula de Bresson està malalt, sol i turmentat pel passat. La pel·lícula, malgrat les seves influències europees té aspectes molt americans, com ara el patriotisme familiar i tradicional que va empènyer el fill d'aquest pastor a anar a morir a la guerra de l'Irak, o el pes popular de les diferentes esglésies protestants, multiculturals i amb pastors negres com el personatge que interpreta Cedric the Entertainer, realista, bonhomiós però contemporitzador amb els poderosos que subvencionen el tema. 

Toller, el nom del protagonista, és possiblement una referència a un altre home turmentat, el dramaturg alemany Ernst Toller.  La pel·lícula entraria de ple en allò de l'art i assaig  de la meva joventut i es presta a debats i interpretacions. La quotidianitat de les imatges, la fredor i la solitud dels personatges, contrasta amb una escena plenament onírica i amb un final una mica  abrupte i sorprenent, tot i que avui ja no ens sorprèn gairebé res. He de dir que a mi no em convenç, en el cinema o en la literatura, que la solució a una crisi personal passi per trobar parella, una ànima bessona, i aquí, en cert sentit, el final es pot interpretar una mica d'aquesta manera, tot i que va molt més enllà i, com ha manifestat el seu director, no acabes d'entendre si el personatge ha acabat be o malament.

El mal, aquí, s'expressa  en la realitat  de la  degradació progressiva del medi ambient, una preocupació que a casa nostra no crec que pugui arribar a l'extrem d'empènyer algú a la desesperança total, probablement perquè no hi volem entrar a fons. Ni tan sols no es planteja gaire, ara i aquí, el tema de la paternitat i la maternitat amb una mica de profunditat transcendent, sembla un dret universal adquirit i poca cosa més. La desesperança i l'esperança van sovint juntes, en les nostres vides. Els poderosos són lloats i ben rebuts i s'inquieten més del compte quan algun element fa trontollar les seves seguretats, en aquest cas un funeral minoritari on s'entona una cançó de protesta. 

L'autodestrucció o la destrucció generalitzada són sortides absurdes, però que sovint semblen ser les úniques, per als desesperançats. El reverendo és interessant, tot i que incòmoda, i mostra les possibilitats que encara ens ofereix aquest  cinema que entoma les grans preguntes sense resposta i els abismes de l'ànima humana, als quals avui volem trobar més aviat explicacions mèdiques i psicològiques, com si tot es pogués curar amb pastilles i teràpies.