CAMINS DE VELA BLANCA, POETES I MÚSICA

Ahir vaig anar a veure una pel·lícula interessant, encara no estrenada en sales comercials, que comentaré més a fons un d'aquests dies. La seva banda sonora inclou el famós poema de Joan Vergés, musicat per Toti Soler, cantat pel mateix autor de la música. Jo el vaig escoltar per primera vegada cantat per la Maria del Mar Bonet, deu fer uns quaranta anys, i recordo que un company de l'escola em va fer sentir la versió de Toti Soler, entusiasmat amb aquella cançó tan maca. Jo li vaig dir que la tenia cantada per la Bonet. 

Sovint ignorem els autors de la lletra o la música de moltes cançons. De vegades s'atribueix tot plegat, lletra i música, a l'intèrpret que l'ha popularitzat. S'hauria de ser més curós, per part dels cantants, a l'hora d'insistir en donar a conèixer els autors, siguin de la lletra o de la música. En tot cas crec que aquesta és una cançó rodona, d'aquelles que se seguirà cantant per part de molta gent al llarg d'unes quantes generacions. Joan Vergés va ser un gran poeta, no tan conegut com caldria, i molts cantants catalans han musicat els seus poemes. 

Avui hi ha gent que canta, musica, s'escriu les lletres i es pensa que ho sap  fer tot i així ens trobem, en aquests temps, amb lletres lamentables, mal escrites, mal rimades i que fan veritable pena. A més a més, avui rima i ritme semblen coses d'uns altres temps, antigues i rebutjables, i et trobes amb cançons que sembla que es vagin inventant mentre es van cantant. I, encara més, la temàtica generalitzada va d'allò de l'amor, el sexe i la resta, hi ha poca cosa, tot i que remarcable, sobre la realitat social i política que ens acull.

Sobre Vergés, un altre tema són les dificultats amb les quals ens podem trobar a l'hora de voler-lo llegir, més enllà dels poemes musicats, existeix una Antologia i un recull de tota la seva poesia, són llibres difícils de trobar i a les biblioteques n'hi ha pocs exemplars. El cas de Vergés me n'evoca d'altres, els quals recordem gràcies a alguna cançó emblemàtica, Joan Argenté, Josep Gual... Son falsament secundaris ja que, en general, la gent valora allò que és conegut i citat o recordat als llibres de text. 

Vergés va ser metge, té una obra una mica intermitent i, en general, se'l coneix molt menys del que mereixeria. Va guanyar molts premis, però no tants com Olga Xirinacs, qui tan sols per la seva poesia ja mereixeria un molt més gran reconeixement. Vergés va ironitzar sobre els poetes immortals en una poesia la qual, per sort, he trobat per la xarxa. Va morir el 2014, li anaven a fer un homenatge i ja no va ser a temps de gaudir-ne, tot i que alguna cosa institucional es va fer després de la seva mort. 

Els diaris i les persones que havien cantat o musicat lletres seves i d'altres poetes, homes i dones, el van recordar amb afecte. Cada dia surten noves generacions de poetes i els prestatges encara son petitons, a casa nostra, com ironitzava Calders tot i que em temo que fins i tot físicament els prestatges de les llibreries tampoc donen abast. I les promocions a través dels mitjans encara son més petites que no pas els prestatges. Una manera d'homenatjar els escriptors parcialment oblidats seria aconseguir que els seus llibres publicats es reeditessin i augmentessin els seus fons a les biblioteques o que per la xarxa es poguessin trobar antologies acurades. O que ràdios i teles nostrades dediquessin espais en hores de màxima audiència a la nostra literatura, no tan sols a les novetats, com sol passar i, encara, molt de tant en tant.

Als poetes immortals, planxats i clenxinats, que menciona Vergés, hi podríem afegir poetes immortals despentinats i amb un aspecte falsament atrotinat. L'èxit, el reconeixement, la pervivència en el record, tot és atzarós. 

Poetes immortals:

Hi ha poetes
que es diuen immortals
perquè res no els afecta.
Planxats i clenxinats
tenen dolços esclats
i fan el seu paper
de poetes de bé.

Hi ha poetes
que es diuen intemporals
i només els captiva
la rosa,
l’alosa
o la paraula viva.

I si parlo d’això
és perquè hi ha poetes
que es diuen immortals
perquè toquen timbals
i trompetes.

Jo els conec
de quan era un noiet.
Una tarda,
armats dels instruments,
em van venir a buscar
i vam anar tots junts
a la casa de la vila.
Recordo l’espinguet,
i les roses a la paret,
i la música del sonet,
i el vi ranci, i el pastisset,
i el somriure de l’alcaldessa.

No vaig tornar-hi més.
Deu ser per això
que, quan em troben pel carrer,
certs poetes immortals
no em saluden.


Em dius que el nostre amor
Joan Vergés (musicat per Toti Soler)
Em dius que el nostre amor
va ser com un infant
que dóna al teu cor
els dies que vindran.
Perdut i sense nau,
mirall de coses belles,
em dius que el nostre amor
s'acaba a les estrelles.

Em dius que el nostre amor
només era el primer,
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé.
A punt de ser record,
claror de flor collida,
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida.

Em dius que plori,
si vull plorar,
em dius que mori
fins a demà,
no pots comprendre
com el dolor
dura per sempre
si es fa cançó.

Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremolant al teu cor,
somniant al meu pit.
Amiga de la mort,
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca.