26.9.19

NARRACIONS MÍNIMES PLENES DE MÀXIMES








Fa més de deu anys Sánchez Piñol va endegar un espai breu, al Matí de Catalunya Ràdio, en l’època d’Antoni Bassas, i a petició del periodista, en el qual explicava històries i facècies, durant un parell de minuts. L’escriptor, amb molt bon criteri, va defugir la crònica a l’entorn de fets d’actualitat i el comentari d’opinió política. Aquelles històries, que es van acabar quan Bassas va haver de deixar l’espai radiofònic, a causa de motius que potser recordeu o que podeu esbrinar per les hemeroteques, s’han recuperat avui, en aquest bonic i ben editat llibre. El temps no les ha malmès ni els ha fet perdre vigència, més aviat els ha donat una nova dimensió. 

Per cert, la marxa, relativament forçada de Bassas, va provocar protestes diverses però, per experiència vital, constato que ràdios, diaris i teles es passen pel folre aquest tipus de queixes i, encara més, el nostre propi imaginari acaba acceptant les coses tal com venen. En força ocasions aquests fets tenen poc a veure amb les audiències, sinó que estan relacionades amb dèries i simpaties dels nous responsables, sovint poc aclarides. I tampoc no sempre tenen a veure amb la política, malgrat que tot acabi per ser política, sinó que responen així mateix a ignoràncies ignorades o a ganes de col·locar coneguts i saludats en algun indret.

Sánchez Piñol barreja històries reals, per inversemblants que semblin, amb fets més aviat lligats a llegendes urbanes, a rondalles universals o, fins i tot, a acudits populars i, gairebé, tradicionals. El resultat ha estat un volum per a un públic divers i transversal, un llibre divertit i incisiu, sarcàstic i poètic. 

Admeto que no he acabat de connectar mai amb les novel·les llargues de l’autor, ni he acabat d'entendre l'èxit assolit per alguns dels seus llibres més llegits i venuts, tot i que els gustos son diversos i, tots ells, respectables, però en aquests textos breus, amb ressons lligats a la millor tradició oral, sorgeix el millor de l’escriptor, qui també excel·leix en les col·laboracions a la premsa. D'un diari dels grossos, per cert, va guillar, molt honestament, quan li van posar massa pals a les rodes. 

Sánchez Piñol és, de fet, antropòleg. La seva professió sura en molts detalls dels textos i fins i tot en unes quantes narracions hi podem copsar l’experiència africana de l'escriptor i la seva visió, sarcàsticament antropològica, de l’espècie humana. L’antropologia seriosa relativitza, amb sàvia ironia, les nostres dèries, el nostre cofoisme, els nostres prejudicis i les nostres pretensions. 

Sánchez Piñol ha manifestat, amb motiu de la publicació del llibre, que no creu que la seva opinió sobre l’actualitat pugui ser més rellevant que la d’un lampista o la de qualsevol altre professional, i ha ironitzat a l’entorn de la suposada utilitat dels debats convencionals del present, tan habituals, fins a l'excés, avui, a les teles i ràdios. Defuig, amb causticitat molt personal, coses com ara la firma de manifestos per part de suposats intel·lectuals i, en alguns fragments del llibre, explica com hi ha cultures de molta volada que no son llibresques ni necessiten l’escriptura convencional. 

Sense donar lliçons ni fer prèdiques, el llibre traspua el seu component ètic o moral, en molts casos, lligat a l’essència complexa, en ocasions surrealista, dels éssers humans. Hi ha textos que inclouen més d’una història, però que tenen un objectiu concret, i son els lectors aquells que l’hauran de reconèixer i interpretar. Aquest és un llibre per a totes les edats, amb diferents nivells de lectura. No ha perdut ni perdrà vigència amb el pas del temps, al capdavall l’espècie humana, es si fa no fa, aquí o a les antípodes. Per això és aquest, també, un llibre que podrà llegir, si compta amb les traduccions adients, gent de moltes procedències, cultures i culturetes. 

La bonica coberta remet gairebé a un volum infantil o juvenil, el mateix que les evocadores i, aparentment modestes, il·lustracions de l’interior, de la Montse Galbany, que connecten de ple amb una tradició d’il·lustradors catalans, molt present en el nostre imaginari sentimental. 

Bassas va plegar, aquelles narracions de Sánchez Piñol també, tot i que sembla que en tenia unes quantes en espera, i encara bo que Rosa dels Vents hagi recuperat avui aquestes petites joies literàries, que van, però, molt més enllà de la literatura. El títol ja és una mena d'irònica declaració d'intencions, de fet. 


2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Doncs jo vaig deixar d'escoltar Catalunya Radio a ran de la marxa forçada d'Antoni Bassas, i no devia ser l'únic, sinó no, no s'entendria l'ascens meteóric d'audiencia de Rac1 en detriment de Catradio.

Júlia ha dit...

Hi va haver molta gent que va fer això, Francesc, alguns han retornat a la Terribas però, efectivament, RAC1 hi va sortir guanyant. No sé si s'ho han fet mirar en algun moment, els de Catràdio.