POESIA, CINEMA, SOMNIS I MALSONS. RUTH BECKERMANN, A LA FILMOTECA

Gairebé per una feliç casualitat ahir vaig poder veure a la Filmoteca l'interessant experiment cinematogràfic Die Geträumten, un títol de difícil traducció, una cosa així com ara Els somniats. La directora, Ruth Beckermann, era present a la sala i va respondre, en francès, a les qüestions que se li van plantejar durant el col·loqui. La pel·lícula s'insereix en l'homenatge dedicat a Beckermann en el marc del 21è festival de cinema jueu de Barcelona (del 12 al 26 de setembre), durant el qual es podrà veure un bon nombre d'obra seva. El Festival no se centra en els tòpics recurrents a l'entorn del tema jueu sinó que intenta oferir una revisió de temes ben actuals i, de fet, universals. 

Beckermann és una excel·lent documentalista, pel que fa a la gran pantalla. Es pot considerar experta -tot i que aquesta paraula, de tant fer-la servir de forma frívola ja em comença a fer una mica d'angúnia- en lluites socials, migracions, memòria històrica del nazisme, la construcció de la identitat europea o els problemes recurrents d'Orient Mitjà. La directora presenta durant el cicle dues de les seves darreres produccions, una de les quals Die Geträumten (2016), que es va projectar ahir, dia 13 de setembre, al vespre.

La formació de la cineasta ha passat pel periodisme i la història de l'art, ha estudiat i viscut a Viena, Tel-Aviv i Nova York. Des de l'any 1985 ha treballat en el mon del cinema i ha escrit llibres diversos. En el cas de Die Geträumten, de forma original i poc còmoda, es recrea una conversa epistolar entre els poetes Ingeborg Bachmann i Paul Celan. Aquesta pel·lícula ha passat per diferents festivals i ha estat molt premiada. La mostra dedicada a Beckermann es va obrir el dijous, dia 12, també amb presència de la directora, amb Waldheims Walzer (2018), una indagació sobre el passat nazi i la campanya electoral de Kurt Waldheim.

Ingeborg Bachmann va ser una molt interessant poeta austríaca. Per sort comptem amb una traducció de la seva obra completa, no gaire fàcil de trobar, a cura de Teresa Pascual i Karin Schepers, publicada l'any 1995 per Edicions Alfons el Magnànim-IVE. El seu pare havia estat un soldat nazi mentre que Celan, un home turmentat i complex, jueu, havia perdut els seus pares als camps d'extermini i ell mateix, de jove, hi havia estat, condemnat a treballs forçats, durant un parell d'anys. La seva relació física va durar poc, uns mesos, i després es van veure en alguna ocasió de forma puntual, però es van escriure moltes cartes, que mostren la seva complicada relació i la seva volada poètica i intel·lectual. 

Del gruix de cartes, que es poden trobar publicades en castellà, la directora en va fer una tria i va voler que dos joves del present, Anja Plaschg i Laurence Rupp, en fossin els protagonistes. Plaschg és una persona dedicada al mon de la música, força coneguda, i Rupp un jove actor en alça. Tenen una certa retirada als dos poetes, quan eren joves, i la pel·lícula mostra alguns moments distesos en els quals els actors xerren, fumen o descansen, i on es poc copsar com el contingut de les cartes llegides va fent forat en la seva sensibilitat. 

Celan i Bachmann van morir relativament joves, abans de fer cinquanta anys. Paul Celan, romanés de parla alemanya, que va viure a París, sembla que es va suïcidar i Bachmann va morir en un estrany accident domèstic, a causa d'un incendi. El passat terrible encara era molt present en aquella postguerra europea. Celan, a més a més, va ser força incomprès literàriament i va patir trastorns mentals importants. A França se li criticava l'ús de la llengua alemanya, al capdavall la seva llengua de cultura, com si les llengües tinguessin la culpa de la mala utilització que en fan els dolents. La seva poesia va ser mal entesa en molts casos i va rebre crítiques absurdes. I a França, com a tants altres llocs, l'antisemitisme visceral encara cuejava i diria que encara cueja en molts casos. 

Aquestes tràgiques històries no ens parlen tan sols de jueus, nazis, Àustria, França o Alemanya. Parlen de tots nosaltres, europeus o ciutadans de qualsevol indret del planeta, el passat no està mai ben resolt, potser és que sempre en queden restes, brases que poden revifar-se quan s'atien com cal, amb intenció de tornar a provocar el desastre. Els prejudicis i les injustícies continuen, aquí o allà, i les víctimes, en moltes ocasions, no tenen sortides positives ni senzilles. Pel que fa al que van patir o fer malament els nostres avantpassats,  en un context històric molt diferent del nostre, cal pensar en què tenim vida pròpia, una de sola, per cert. Però això no resulta gens senzill.

Manllevo aquests dos poemes de la imprescidible web de poesia A media voz.

El tiempo postergado

Vienen días más duros.
El tiempo postergado hasta nuevo aviso
asoma por el horizonte.
Pronto tendrás que atarte los zapatos
y correr los perros de vuelta a las granjas marismeñas.
Pues las vísceras de los peces
se han enfriado al viento.
Arde pobre la luz de los altramuces.
Tu mirada rastrea la niebla:
el tiempo postergado hasta nuevo aviso
asoma por el horizonte.

Allí se te hunde la amada en la arena,
sube por su cabello ondeante,
le quita la palabra,
le ordena callarse,
le parece mortal
y dispuesta a la despedida
tras cada abrazo.

No mires hacia atrás.
Átate los zapatos.
Corre los perros de vuelta.
Tira los peces al mar.
¡Apaga los altramuces!

Vienen días más duros.

Ingeborg Bachmann

De "El tiempo postergado" Ediciones Cátedra S. A. 1991
Versión de Arturo Parada


Fuga de la muerte

Negra leche del alba la bebemos al atardecer
la bebemos a mediodía y en la mañana y en la noche
bebemos y bebemos
cavamos una tumba en el aire no se yace estrechamente en él
Un hombre habita en la casa juega con las serpientes escribe
escribe al oscurecer en Alemania tus cabellos de oro Margarete
lo escribe y sale de la casa y brillan las estrellas silba a sus
mastines
silba a sus judíos hace cavar una tumba en la tierra
ordena tocad para la danza

Negra leche del alba te bebemos de noche
te bebemos en la mañana y al mediodía te bebemos al atardecer
bebemos y bebemos
Un hombre habita en la casa juega con las serpientes escribe
escribe al oscurecer en Alemania tus cabellos de oro Margarete
tus cabellos de ceniza Sulamita cavamos una tumba en el aire no
se yace estrechamente en él
Grita cavad unos la tierra más profunda y los otros cantad sonad
empuña el hierro en la cintura lo blande sus ojos son azules
cavad unos más hondo con las palas y los otros tocad para la
danza

Negra leche del alba te bebemos de noche
te bebemos al mediodía y la mañana y al atardecer
bebemos y bebemos
un hombre habita en la casa tus cabellos de oro Margarete
tus cabellos de ceniza Sulamita él juega con las serpientes
Grita sonad más dulcemente la muerte la muerte es un maestro
venido de Alemania
grita sonad con más tristeza sombríos violines y subiréis como
humo en el aire
y tendréis una tumba en las nubes no se yace estrechamente allí

Negra leche del alba te bebemos de noche
te bebemos a mediodía la muerte es un maestro venido de
Alemania
te bebemos en la tarde y la mañana bebemos y bebemos
la muerte es un maestro venido de Alemania sus ojos son azules
te hiere con una bala de plomo con precisión te hiere
un hombre habita en la casa tus cabellos de oro Margarete
azuza contra nosotros sus mastines nos sepulta en el aire
juega con las serpientes y sueña la muerte es un maestro venido
de Alemania
tus cabellos de oro Margarete
tus cabellos de ceniza Sulamita

Paul Celan

De "Amapola y memoria" 1952
Versión de José Ángel Valente