El nombre de directores de cinema s'ha incrementat de forma exponencial en els darrers anys. Moltes d'aquestes directores pertanyen a la generació nascuda a principis dels setanta, tenen estudis i, si provenen de països pobres o en procés de desenvolupament, han tingut l'oportunitat de formar-se i treballar a França, Gran Bretanya o els Estats Units.
Rohena Gera és una d'aquestes directores, que amb aquesta pel·lícula s'estrena en el camp de la ficció. Ho fa amb una història aparentment senzilla, l'esquema de la qual, situada en molts espais físics i temporals, hem vist i llegit a bastament. Però reduir SIR a una nova versió, en clau índia, del conte de la Ventafocs, seria injust. Hi ha molts elements que donen valor afegit a aquesta narració romàntica, amable i moderadament optimista. D'alguna manera es percep la visió femenina darrera la càmera i en el guió.
Cal pensar en el to de transgressió que aquesta narració pot tenir, situada en el seu país, un indret complex, amb contrasts de tot tipus, on la modernitat empeny amb força a les grans zones urbanes mentre que a les rurals, com ha passat a tot arreu, les coses son de tota una altra manera, gairebé medievals, en molts aspectes. Però el mon, avui, té massa escletxes perquè tot quedi com estava. Un dels grans motors de canvi ha estat la presa de consciència constant de la dona, de la dona benestant i de classe mitjana però també de la dona obrera o en una posició molt desafavorida.
No he vist encara la versió de La Rambla de les Floristes que estrenen al TNC. En aquesta obra de Sagarra la protagonista, a frec de la maduresa, rebutja l'oferta de matrimoni d'un home ben situat i un dels motius, que li fa saber en una d'aquestes admirables tirallongues teatrals sagarrianes és perquè pensaran que s'ha casat amb la minyona, en ser de dues classes socials ben diferents. Podem pensar que ara i aquí tot això de les diferències socials no pesa però, el fet, és que, per diferents motius, poques parelles estables pertanyen a mons massa diferents, encara avui.
En aquesta història la minyona és jove, vídua prematura, té consciència de com és el mon que l'envolta i té esperança en aconseguir millorar amb els propis mitjans i fer que una seva germana pugui, al menys, assolir uns estudis i una formació. La costura ha estat una sortida professional o de suport per a la dona treballadora però fins i tot en aquest camp els homes han tingut més prestigi. Un home és el sastre explotador de qui la protagonista vol aprendre i un home és el professor de l'escola on la noia podrà millorar els seus coneixements.
Una gran part de la pel·lícula transcorre en el pis del noi, un jove que ha estudiat als Estats Units, d'on ha tornat a contracor, per casar-se de forma convencional i pactada, un matrimoni que, finalment, s'ha trencat perquè les coses ja van estar mal plantejades d'entrada. El pis es fosc, modern, fred i convencional. L'exterior, en les poques ocasions en què sortim fora de l'apartament, és sorollós, acolorit, ple de vida. Entre l'interior i l'exterior hi ha el terrat, la terrassa, llocs on el mon real és llunyà i gairebé simbòlic.
L'obra és primerenca, pel que fa a la directora, i cal admetre que potser acull alguns tòpics inevitables, el nen ric avorrit, la seva colla de gent pija, una insatisfacció vital evident i un posat una mica erràtic. La jove serventa i ell s'enamoraran, com estem esperant els espectadors i espectadores des del principi, res no serà senzill i la directora defuig amollar-nos un final tràgic però, així mateix, un final excessivament happy flowers. I amb un lleuger canvi d'actitud de la noia, vers el xicot, ens adonem del fet de què ja no és la d'abans sinó que, com diuen ara, amb una certa pesadeta persistència, s'ha empoderat.
Els protagonistes ens son poc coneguts. A l'Índia es fa molt de cinema però ens n'arriba molt poc. Fa anys, els diumenges pel matí, havien passat sovint, per la tele, pel·lícules d'aquell país, eren contes una mica fulletinescos, sempre amb finals feliços i amb una gran contenció pel que feia a les relacions amoroses. De fet, en molts aspectes, SIR beu, de forma intel·ligent, d'aquesta tradició.
La tria de la parella protagonista,Tillotama Shome i Vivek Gomber, té molta grapa, ens mostra una noia aparentment fràgil, menuda, fins i tot poc afavorida si la comparem amb les ben peixades, espectaculars i modernes amiguetes del xicot, però amb una immensa capacitat d'expressió. Ell sembla sovint perdut en un mon incomprensible on, per atzar i per sort, es troba, amb mala consciència evident, de la part dels guanyadors, tot i que en el fons és allò que volien les mares d'abans, un bon noi, vaja. I es aquesta bondat mútua allò que conforma i consolida l'atracció dels dos joves, més enllà de coups de foudre passats de rosca. Els dona suport un grup de secundaris remarcables i eficaços, entre els quals destaca l'amiga de la protagonista, Geetanjali Kulkarni, en el paper d'una altra serventa més gran, que l'ajuda a moure's en moto per una ciutat atapeïda de gent i vehicles.
Pot ser que determinat públic acostumat a una altra mena d'històries no sigui capaç de copsar la subtilesa en els detalls de SIR, o pugui pensar que es tracta d'una rondalla una mica carrinclona sobre amors asimètrics i difícils. Hi ha romanticisme, és clar i, a més a més, l'acurat reflex d'una societat en transformació, en la qual la tradició pot ser un consol però també un pes feixuc i on, potser no sempre al ritme que voldríem, les coses estan canviant sense aturador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada