Avui espigolava pel blog, per tal de recuperar evocacions a l'entorn de Kirk Douglas i m'ha sorprès comprovar les moltes vegades que vaig escriure sobre el personatge o sobre les pel·lícules en què havia treballat. Tenia un any més que el meu pare, crec que deu ser l'actor emblemàtic més longeu de la seva generació.
La majoria de pel·lícules en les quals va treballar son, per un motiu o un altre, interessants, fins i tot aquelles en les quals, de jovenet, tenia un paper secundari o poc rellevant. No era gaire alt però al cinema semblava immens. No cal escriure gaire, avui se'n parlarà força car suposo que ja era evident, a causa de l'edat que tenia, que un dia o un altre moriria, com hem de morir tots, per altra banda.
El sobreviu la seva segona dona, que té cent anys. La primera, amb qui mantenia una bona relació, també va morir molt gran. Coses de la casualitat i la causalitat genètiques. Douglas va néixer pobre, el pare els va abandonar, i, com els grans mites americans, va vendre diaris de petit, pels carrers. Era jueu, una de tantes famílies emigrants empesa per les amenaces que planaven damunt d'ells a Rússia, i per la pobresa.
Vaig escriure sobre dos llibres importants de l'actor, El hijo del trapero i Yo soy Espartaco. La meva vida cinèfila i sentimental està lligada a títols com Brigada 21, Ulises, Espartaco, El compromiso, Caminos de glòria, El loco de pelo rojo i unes quantes més. Va tenir sort o grapa, en triar. I valentia, com quan va reivindicar el guionista Dalton Trumbo, en temps difícils per als esquerrans declarats.
Admeto que Douglas no era, físicament, dels meus preferits, de joveneta. Coses de les modes i les tendències. Era petita quan em va trasbalsar aquell Brigada 21, que no vaig acabar d'entendre i que em va semblar una història molt trista, el mateix que El ídolo de barro. Hi havia pelis no aptes per a menors, però al cinema del barri entraves sempre sense problema, excepció feta d'algun moment puntual, n'hi va haver molt pocs, en el qual la taquillera ens avisava de què aquell dia tenien inspector per allà.
Douglas feia papers de perdedor, d'incomprès, de desclassat i, en una època d'exaltació dels herois bufons, allò resultava inquietant. Aquests lluitadors supervivents i triomfadors a la vegada desvetllen admiració, sana enveja, però segurament també va tenir, com tothom, els seus mals moments. La vellesa, ni que sigui llarga i còmoda, no ho és, d'envejable, malgrat que la majoria de la gent hi volem arribar, ni que sigui amb xacres sostenibles però altament molestes.
Moltes pel·lícules interpretades per ell les he valorat més a fons amb els anys, en tornar-les a veure. Ulises, la primera vegada, em va fer por i tot, vaig passar una mala estona amb el gegant d'un ull o la Circe malèvola. Douglas va trepitjar tots els escenaris, una de les darreres, que vaig veure a la Filmoteca, va ser El compromiso, també em va agradar més que no pas la primera vegada. Es el que tenen els anys i l'experiència, relaciones, valores de forma diferent, t'adones de les trampes i de les genialitats. O això em sembla. Tot i que les primeres vegades tenen, ai, el perfum de la joventut i la descoberta.
Descansi en pau. Per cert, encara ens queda Olivia de Havilland, entre els vells mites vius, però no son comparables.
4 comentaris:
Queda encara Olivia de Havilland que en té 103. I compte que Douglas portava casat amb la mateixa senyora des del 1954. Aixó si que es de nota.
Salut
Casat sí, però havia fet de les seves, ep.
pecadillos de juventud que dirien abans.
De joventut i de maduresa, ell mateix ho explica a les memòries, aquella gent feia festes molt desfassades. Ara s'ha dit que potser havia violat Natalie Wood de joveneta però trobo que si hi ha alguna cosa podien haver-ho dit abans, en tot cas tots son morts i no es pot provar res i tenen fotos posteriors junts. De tota manera eren altres temps i ves a saber.
Publica un comentari a l'entrada