CINEMA D'INDIS, PERÒ DE CATEGORIA

Al cinefòrum d'aquesta setmana, de l'associació Tot Història, vam comentar la pel·lícula The Searchers, que en castellà es va dir Centauros del desierto. En castellà d'Espanya, ja que a alguns països hispanoamericans es va titolar Más corazón que odio. Aquests canvis en el títol de les pel·lícules no els he acabat d'entendre mai, imagino que hi deu haver raons comercials, fins i tot ideològiques, o ganes de remarcar alguns aspectes de la pel·lícula  per damunt d'uns altres.

No és senzill, en el present, parlar de títols tan carregats de mitologia. És aquesta una pel·lícula que te adoradors incondicionals, admiradors moderats i, també, condemnes fonamentades que consideren que està sobrevalorada en molts aspectes. Té grans virtuts, el repartiment, la música, la fotografia, els paisatges, tot i que ens els situen on no estan, i, és clar, la direccio de John Ford que avui és un valor segur i gairebé intocable. Ford, pel meu gust, té coses molt millors.

A la pel·lícula hi ha qui hi va veure ressons de l'Odissea però també qui la va trobar masclista i racista, i, evidentment, no vull dir que Ford ho fos, que no ho sé, parlo d'aquest títol en concret. Masclista i racista eren penjaments que, en aquell any 1956, volien dir poca cosa. La història va sorgir d'una novel·la d'Alan le May, un autor que ha quedat eclipsat al darrera de la fama de les adaptacions d'alguns dels seus llibres. Una altra pel·lícula, en aquest cas de John Huston, de l'any 1960, i en la qual també sorgeix el tema de la identitat i dels indis, The Unforgiven, estrenada amb el nom Els que no perdonen, procedeix, així mateix, d'una novel·la de Le May. En aquests casos i en d'altres, i com sol passar sovint, el pas al cinema va fer variacions significatives a l'argument dels llibres.

En el cas de The Unforgiven, Huston no n'estava gens satisfet, del resultat, però hi té un pes el fet de què el rodatge va tenir un munt de problemes. Audrey Hepburn va patir un accident, va perdre un fill, i també tenia un mal record d'una història que la gent recorda menys que The Searchers, tot i que, si fem abstracció de la ideologia i anem a la qüestió cinematografica, jo crec que es pot considerar, fins i tot, superior. Si és que es poden fer comparacions, vaja, cosa que potser resulta poc adient en aquests dos casos. 

El pitjor, per a mi, de The Searchers, és que el guió em sembla fluix, que la pel·licula te dues parts molt diferenciades, que el personatge de John Wayne juga massa amb el seu misteri personal, cosa que es presta a un munt d'interpretacions que molta gent dona per seguretats. Les dones tenen poc pes i poca presència i no és tant, pel que fa al racisme, que els indis siguin els dolents de la pel·lícula, ja que no és ben bé així i, d'alguna manera, també es mostra la brutalitat dels contraris. És que els indis no tenen personalitat pròpia, el cap indi és una caricatura i el súmmum, per a mi, és el personatge de l'índia que casen amb el noi jove, sembla la còmica de les sarsueles, tot i que la pobra acabi molt malament. 

També queda molt mal explicada la reacció de la noia segrestada, primer sembla que ha admès que aquell és ara el seu poble, tot i que no acabem de saber ben bé si és una de les dones del cap indi o no. I després, amb una breu conversa malgrat la qual no es desperta ningú més, dels qui comparteixen tenda, el germanastre la convenç per tal que torni amb ells. Wayne es repensa i ja no la mata, sinó que l'agafa a coll amorosament. I tots tan contents, pel que fa a aquest tema. O no, perquè queden molts punts foscos lligats al personatge principal, aquest Ethan misteriós que se'n va per on va venir, al capdavall, en uns plans, el de l'arribada i aquell en el qual torna a marxar, extraordinaris, fílmicament parlant.

No és pas que a una pel·lícula ni a una novel·la els haguem de demanar massa explicacions, és clar, però sí una mínima coherència que trobo a faltar en moltes situacions. Hi ha un moment que a molta gent li sembla cruel, la visió d'una dona i unes nenes segrestades pels indis i que han embogit. Em va venir al cap, de forma inevitable, la terrible The Homesman, que en castellà es va titolar Deuda de Honor, dirigida i interpretada per Tommy Lee Jones, de 2014, en la qual el tema principal és el de recollir dones que han embogit, a causa de la vida que porten en una Nebraska solitària i hostil, i portar-les a un centre d'acollida on puguin ser tractades i cuidades. Aquí la bogeria no té res a veure amb els indis sinó amb marits abusadors, fills morts, i misèries diverses. És una visió realista de la situació de la dona, que ja no és el pal de paller familiar ni una noia bonica amb pretendents bufons i valents, sinó una víctima de la situació i de la solitud.

Un tema habitual, quan es parla d'indis i vaquers, es posar tots els indis al mateix sac, i, com ha passat amb grups com ara el de les bruixes, en temps happy flowers hem passat de considerar-los els salvatges cruels i exterminables a ser gent amb idees ecològiques, sàvia i lloable en general. Quan,  de fet, n'hi havia molts, de grups d'indis, i també es barallaven entre ells, encara que no agradi recordar-ho. I, de masclistes, n'eren força. Al capdavall l'espècie humana es si fa no fa a tot arreu, pel bo i pel dolent.  Però aquest seria tot un altre tema. La visió de l'indi de pel·licula, com la del moro medieval, és una abstracció, va lligada a la visió de l'altre, i no és fàcil ser objectiu ni just, a l'hora de contemplar els homes i les dones com homes i dones, més enllà de la seva filiació.

Ford té un llarg curriculum, amb pel·lícules de tota mena, les de l'oest son una minoria. The Searchers no va ser molt valorada quan es va estrenar, ha anat agafant fama i mitologia amb el pas del temps. Moltes pel·lícules de l'oest, de l'època, semblants o millors, s'han oblidat o mig oblidat. La visió de l'indi ha evolucionat i ha tingut alts i baixos, en el cinema mut era una persona normal, en molts casos. Expliquen que els indis de veritat, els que devien quedar, no volien fer cinema, en general, per això sovint fan d'indis actors emmorenits o hispans. Però, per exemple, a la pel·lícula hi surt una índia comanxe de veritat, Beulah Archuletta, la noia que casen amb Jeffrey Hunter, per cert, i a qui aquest tracta de mala manera i, el pitjor, fins i tot fa riure que la tracti així. Per cert, l'actor que fa de cap indi, Harry Brandon,  era d'origen alemany i, a causa de la seva aparença fisica, va fer sovint papers exòtics.

Hunter va ser un bon actor, condicionat una mica pel seu aspecte de guaperes, que va morir força jove, com a conseqüència d'un accident i dels errors amb els quals es va tractar el tema a l'hospital. L'accident, per cert, el va patir a Espanya, en el rodatge d'una peli de gàngsters, La vera storia di Franck Manata, que en castellà es va dir Viva America. La dirigia Javier Setó, de qui fa poc parlava, rememorant Mercado prohibido. Hunter va ser el Jesucrist més guapo de la Història Sagrada, a Rey de Reyes, per cert. Malgrat els seus bons inicis durant els seixanta, amb l'increment de la televisió, el cinema va tenir problemes que van fer que molts bons actors com ell haguessin de recórrer a produccions de poca volada.

Sobre John Wayne també s'ha escrit molt, en tot cas, quan el va dirigir John Ford va ser capaç de fer-ho prou bé i matisar les seves interpretacions. No puc evitar fer broma sobre un monòleg de Capri en el qual parlava d'una pel·lícula en la qual la dona té un passat i aquest passat és John Wayne, que de passat ja ho està... I és que mes enllà dels seixanta i força envellit, l'actor encara feia d'heroi de l'Oest i enamorava -se suposava- jovenetes de bon veure. No era l'únic, és clar, però vestit de vaquer la cosa encara es feia més evident.