CRIMS FRANCESOS PER A UN CONFINAMENT TELEVISIU

Aquests dies he començat a mirar, de forma una mica desordenada, la sèrie de la Inspectora Marleau. Admeto que ho desconeixia tot, fins ara, sobre la sèrie i sobre la seva protagonista, l'actriu francesa Corinne Masiero. En aquests darrers anys és habitual, i potser en tindrem un empatx, que les comissàries i investigadores siguin senyores, podríem fer una llarga llista sobre produccions diverses, i de tot arreu, on les qui manen, a les comissaries del món mundial, sembla que son les senyores. 

La majoria d'aquestes produccions son molt convencionals i quan n'he mirat un parell ja me n'he cansat, tot i que a mí, això tan típic de descobrir el culpable d'un crim, encara aconsegueix que em planti una estona davant de la televisió. Això sí, ha de ser sense excessos de violència explícita ni cadàvers fastigosos coberts de cucs i mosques, que avui es passen molt amb el realisme macabre.

Una cosa que no m'acaba de fer el pes és quan els protagonistes tenen família pròpia, la qual acaba per ocupar un paper rellevant en el conjunt. Si a una polícia de prestigi li surt una parella és molt possible que aquesta acabi malament, ja s'esdevenia això en el passat, a les sèries com ara el Virginiano o Bonanza, amb les enamorades dels noiets protagonistes, feien mala fi. 

De vegades hi ha fills i filles que tenen molts problemes o criatures que no creixen, com en el cas dels del senyor Brunetti. Com que, de vegades, els capitols els passen desordenats o repetits, si la història familiar continua acabes per fer-te un embolic. Això em va passar amb una altra francesa que ha anat fent-se gran amb la seva sèrie, la Julie Lescaut.

Per sort, de moment, la Marleau se n'ha escapat, d'aquesta mena de coses, si té un rotllet amb un forense és de passada i sense complicacions. Intuïm que va passar una infantesa difícil però no en fa bandera ni sembla que no l'hagi pogut, més o menys, superar. La seva joventut també va ser mogudeta, pel que explica, amb el pas per un grup punk i tot, però té una cultura eclèctica que es reflecteix en les moltes referències que fa, com qui no vol la cosa, sobre  llibres, cançons, pel·lícules, personatges televisius populars, pintors, músics i el que sigui. Tant pot citar Shakespeare com la frase d'una cançó xarona i popular i això m'encanta.

El cas és que m'he ensopegat aquests dies amb aquesta entranyable inspectora que no coneixia, fins ara, tot i que descobreix crims televisius des del 2015 i han passat la seva vida professional per Antena 3. El confinament ja ho té això, descobreixes coses que ja eren aquí, retrobes pel·lícules ignorades, carn congelada, samarretes per estrenar i llibres oblidats a les lleixes, que vas comprar pel Sant Jordi de l'any olímpic. 

Marleau és francesa, pertany al grup de les dames del crim poc atractives, com ara la Vera anglesa, que també m'encantava i que van deixar d'emetre per les bones. És una senyora que fa moltes ximpleries, un excés, ho admeto. Les seves gracietes s'alternen amb frases brillants i intel·ligents i amb ironies amb un rerefons no sempre fàcil de copsar. Els crims que esbrina son d'aquells explicables des d'un punt de vista humà i que, en ocasions, et fan compadir el delinqüent i tot. 

La sèrie ens passeja per França, una cosa que als del país veí els agrada molt, això d'aprofitar la geografia pròpia. Són habituals títols francesos televisius de sobretaula com ara Assassinat a la Bretanya, Crim a la Dordonya, Estossinats a Carcassona, Sang a les vinyes de la Champagne i coses semblants. La majoria d'aquestes produccions acostumen a ser un rotllo i per allà s'hi passegen fantasmes celtes, templers nostàlgics i d'altres exotismes.

Les pel·licules de la sèrie de la Marleau compten amb actors de gruix, convidats, com ara Dépardieu, poca broma. Els guions estan molt bé tot i que a les pelis, fins i tot als llibres, d'enjòlit, sempre trobo que queden aspectes per acabar d'aclarir. Masiero és una senyora d'origens molt humils, filla d'immigrant italià, miner, molt implicada en política, comunista -ara que no es moda ser comunista, aquest fet m'arriba a emocionar- i molt activa en el tema. 

Va neixer l'any 1964, va tenir una joventut força esbojarrada i al final es va encarrilar vers la interpretació però, potser a causa del seu físic, poc convencional, en el cinema i la televisió va fer, més aviat, papers secundaris fins que no va tenir millors oportunitats. Fins l'any 2012 no va aconseguir un bon paper principal i molt lloat, en una pel·lícula que es diu Louise Wimmer i que per aquí, que jo sàpiga, no hem vist encara. 

La directora de la sèrie és una dona gran, molt reconeguda a França i poc coneguda aquí, que ha treballat sobretot en el camp de la televisió, Josée Dayan. Expliquen que no volia a Masiero, de moment, per al paper de la Marleau, ja que la trobava massa prima. És curiós, ja que més aviat hi ha dones a qui les refusen per tot el contrari. Masiero va insistir molt i va dir que s'engreixaria i així ho va fer, o sigui que, considerant com la veiem a la sèrie, devia estar com un fideu, de fet. 

El cas és que el personatge té ganxo i grapa, encara que en ocasions ens sembli excessiva tanta brometa i et faci angúnia que gairebé ni es tregui el barret del cap, faci el temps que faci. De fet, la Marleau em recorda gent coneguda, potser per això em cau tan bé aquesta senyora. I aquests dies una sobretaula arrepapada al sofà mirant la Marleau és, per a mi, tot un goig, la veritat.