A les xarxes i a d'altres indrets, diaris convencionals i virtuals inclosos, hi ha hagut una mica d'agre safareig perquè el senyor Garolera ha dit algun penjament sobre el premiat i lloat llibre d'Irene Solà. Jo, gairebé me n'alegro, de què en el mon literari hi hagi una mica de soroll, ho trobava a faltar, la veritat. Fa anys, molts, aquests tipus de coses eren habituals, tot i que, com que no existien les xarxes socials, en general eren del consum intern de lletraferits i el seu entorn.
En això dels llibres, com en música o cinema o pintura, tot son gustos. I, encara més, els gustos canvien. Per això sempre aviso, quan escric sobre alguna cosa d'aquestes, que no es tracta de cap recomanació sino d'una opinió personal. Els gustos canvien i pot ser que una cosa que ens va agradar al cap d'uns anys no ens agradi, i a l'inrevés.
El resultat de la polèmica, si és que a polèmica ha arribat la facècia, és que al compte de twiter de Garolera s'hi ha apuntat molta més gent, jo inclosa, per pura tafaneria, i que el llibre segurament encara es vendrà més. Tot i que sabem que els premis i el nombre de lectors no sempre tenen a veure amb la qualitat, que potser sigui, aixi mateix, quelcom subjectiu i variable, l'èxit, éls óscars i els Nobel conserven un estrany prestigi, encara avui.
En això, a més a més, s'ha barrejat el tema home gran i situat versus escriptora dona jove en alça. Abans moltes polèmiques se centraven en joves i vells, a tot estirar. La concessió del Sant Jordi havia generat molts agres debats i desqualificacions diverses, a les biografies d'escriptors o llibres que expliquen la vida cultural catalana en èpoques diverses -catalana, castellana o d'on sigui- es poden trobar penjaments de molt més gruix i insults abrandats de tot tipus, en el mon de les culturetes. Avui crec que tot plegat passa sense pena ni glòria.
Aquí i ara, el de menys ja és si el llibre agrada o no o està ben escrit o mal escrit. L'èxit de vendes genera certes devocions, fins i tot jo crec que el senyor Garolera s'ha esforçat, en tuits posteriors al polèmic, en matisar el que ha dit o deixat de dir. Avui Rodoreda, escriptora que ell menciona, és un valor admès però no sempre va ser així, l'autora va rebre moltes desqualificacions i sarcasmes. I avui, si dius que alguna cosa d'ella no et fa el pes, et miren de cua d'ull. La gent del senyor Molas va desqualificar autors com Sagarra, de mala manera i de forma perversa. Una de les formes de crítica més punyents és això del 'ninguneo', no parlar del criticat, com si fos oblidable. Seria el cas avui de, per exemple, Olga Xirinacs, sempre 'oblidada' a l'hora de considerar-la candidata al Premi d'Honor. Un tema espinós son les capelletes, que fan molt de mal, ja que compten amb els mandarinatges del moment i aquests tenen un pes.
El mon cultural, per dir-ne d'alguna manera, avui és més gran, divers i sotmès a opinions de tota mena, que abans. Abans, fa anys, moltes coses no passaven dels suplements culturals i literaris, avui a la baixa. Txèkhov deia que no coneixia més bona valoració que això de 'm'agrada o no m'agrada'. De tota manera crec que en això dels llibres funciona allò de 'que parlin de mi ni que sigui malament'. De molts bons llibres que es publiquen, entre tanta fullaraca, un gran nombre no tenen qui en parli, ni bé ni malament, més enllà de quatre amics lletraferits que aprecien l'autor o autora. En aquesta polèmica molts opinadors de les xarxes ni sabem qui és ni què ha fet Garolera ni s'han llegit de forma aprofundida el llibre en qüestió.
Sempre em ve al cap aquella divertida obra de Soldevila, 'Bola de neu', en la qual un crític de pintura lloa, per enfotre's d'ell, l'obra d'un amic amb la dona del qual té un rotllo. La crítica funciona en un sentit no esperat, la gent comença a lloar el pintor, la dona del pintor se'n torna a enamorar i planta el crític, i el mateix crític es pregunta si el pintor no serà millor del que ell mateix pensava. I és que la propaganda té un gran pes, en tots els sentits. I això dels gustos personals és ben bé una cosa subjectiva, atzarosa i temporal.
I que en una època on tothom desqualifica qui sigui, des del seu raconet virtual, això inquieti, resulta ben curiós. I que es consideri una fatxenderia que algú s'ancori en l'experiència pròpia sobre el tema per opinar sobre el 'seu tema', doncs, no ho sé... Ja sabem que avui l'experiència compta poc i els vells, encara que siguin savis vanitosos, compten ben poc.
10 comentaris:
Per descomptat, l'opinió sobre la qualitat d'un llibre és lliure i respectable. El que passa és que en Garolera ho ha acompanyat de moltes bajanades (i ha començat molt malament en posar la seva qualitat de catedràtic emèrit com argument d'autoritat).
Son els riscos del twiter i les xarxes, et passes de voltes, de tota manera tampoc no és tan dolent que algú faci referència a l'experiència pròpia per donar consistència a les seves opinions, per ximpletes que siguin, si fos un metge no hauria desvetllat tants penjaments.
I, el que dic, això encara anima el context, que està molt ensopit, fa anys es deien coses més bèsties i de més gruix, entre 'intel·lectuals', tot ajuda a vendre i a fer més 'seguidors'.
En tot cas, una mica més d'humor i ironia, en general, no ens aniria malament, trobo que ens prenem les coses de forma molt seriosa, darrerament.
Si jo, per exemple, dic que no m'ha agradat un llibre d'èxit, em diran que no soc qui i que el que passa és que amb el que publico no guanyo ni per la T10 de jubilada, cosa certa. Sobre el llibre en qüestió, algú de pes ja em va remarcar les patinades lingüístiques que ara semblen, després d'això del Garolera, un mèrit. És clar que se suposa que hi ha correctors però no deuen estar de moda.
No veig perquè no pots tenir dret a donar la teva opinió (i qui t'ho retregui és un carallot).
Un parell de patinades lingüístiques no invaliden un llibre (patinades que, per a segons qui, no ho són).
La ciència no és com l'art, ni la medecina com la literatura: anys d'ofici no garanteixen que tinguis millor gust.
Em sembla molt bé no prendre's les coses tan seriosament, però en Garolera és el primer que no ho fa.
D'acord, de tota manera, en general, crec que avui no hi ha gairebé debats sobre el tema, com en el passat, ni sobre formes ni sobre fons, per aquest motiu tot això gairebe m'ha divertit, com també que opini gent que ni ha llegit el llibre ni li sona de res el Garolera.
Allau ha definit quin és el problema de la crítica de Garolera, que de fet és el que se li critica a ell - (...i ha començat molt malament en posar la seva qualitat de catedràtic emèrit com argument d'autoritat), afegint-hi que ha escrit 100 llibres i dient que no s'ha de llegir la novel·la, 'por que yo lo valgo'.
Puigtobella parla del tema i del personatge i dona pistes de qui estem parlant:
https://blocfpr.blogspot.com/2020/08/garolera-canta-i-la-muntanya-balla.html
a banda, amb aquesta bajanada ha creat un efecte Streissand, tot un clàssic.
Lo que no es admisible es que en "tu calidad de cátedro y de haber escrito cien libros" recomiendes NO comprar el libro.
Simplemente mezquino.
Salut
Allau, Miquel, no crec que tot plegat tingui la importància que se li dona, per la xarxa llegeixo desqualificacions molt més ximpletes i absurdes. Que surti ara que aquest senyor va ser seminarista com a penjament també em sembla surrealista, ben mirat. De fet, és que gaire gent farà cas del consell d'aquest senyor?
Puede ser que tengas razón, JÚLIA. Más que posible. pero a mi personalmente me hubiera herido si hubiera hablado descalificando algo que hubiera escrito.
No tiene derecho a proclamarlo por la red, por más que se signifique cátedro y autor , sacerdote rebotado y filólogo.
Otra cosa, insisto, es un comentario personal a modo propio, de gusto.
En fin, ell mateix, el mal ja está fet.
salut
Publica un comentari a l'entrada