2.9.20

RUTES URBANES DEL PRESENT

 

LA NUEVA POBREZA: Amazon.es: CANDEL, Francisco: Libros

El tema dels planys pels suposats espais emblemàtics de la ciutat, sovint espais inventats, com el Gran Cafè, havia fet que allargués en excés l'anterior entrada amb algunes reflexions sobre la Barcelona real, poc present en els mitjans de comunicació, així que vaig reduir l'entrada, sempre hi ha gent que se'm queixa de l'excessiva extensió, i reprenc avui el tema. Un tema que no és nou, quan més sura la fatxenderia urbana i les pretensions de tot tipus, més incòmode resulta incidir sobre tot allò que fa nosa. Tampoc no vull dir pas que aquesta manera de fer sigui exclusiva de la nostra ciutat, a moltes ciutats del mon es poden veure paisatges de la misèria i la marginalitat i també en trobaríem a indrets pintorescos i, suposadament, rurals, com hem vist amb el tema dels temporers.

Les rutes turístiques i culturals ens expliquen coses del passat adaptades al present. Però qui vulgui aprofundir en l'art i la cultura, dues paraules que compten amb milers de definicions, totes inexactes, potser hauria de fer la ruta de la misèria, a Barcelona i rodalies, la dels menjadors benèfics i els llocs on la gent es fa una caseta efímera en un porta, o un llit en un banc de la placeta. Son imatges d'aquestes que, ben fotografiades, amb el temps, poden generar exposicions de prestigi, com passa amb les de Maspons, de Colom. Només que avui ja es fa més difícil retratar i exposar sense comptar amb els protagonistes de les imatges, al menys pels nostres verals, és clar. Retratar guerres i malvestats diverses, sense una finalitat seriosament política, sinó més aviat de promoció periodística i artística, aquest seria un tema per a debats profunds. Era el que es plantejava, de forma una mica tramposa, a l'obra 'La Treva', de Margulies.

aquí hi ha gana!: debat sobre la marginació soc - Buy Other Books of  Narrative at todocoleccion - 111624811

Fa anys, uns quants, ja van sacsejar una mica el context llibres com La Catalunya pobra o el de Candel sobre la nova pobresa. Candel va fer aleshores una ruta pels menjadors de beneficència i d'altres indrets assistencials. De forma paradoxal, les misèries del passat acaben per formar part d'una memòria històrica sobre un passat que sembla superat, és el que s'ha esdevingut amb els barris de barraques, reividicats avui, amb algunes iniciatives com ara la recuperació del nom 'Somorrostro'. En tot això, en moltes ocasions, hi ha una certa i inquietant idealització. 

Hi ha formes d'expressió que avui han anat de baixa, la poesia social, la novel·la realista sobre el present, la cançó protesta seriosa... No vull dir que tot això no existeixi, de forma minoritària, però no està de moda. Les informacions dels diaris, ràdios i televisions tan sols toquen molt de tant en tant i, encara, de passada, aquests temes. Costa saber qui és, d'on ve i com ha vingut la gent que demana menjar o les prostitutes jovenetes, de tot el mon, que fan el carrer. Hi ha, en tot plegat, un gran filó mal explotat, per al periodisme d'investigació. Per cert, aquests dies m'he trobat amb un fenòmen que abans era ja gairebé residual, gent estranya que se m'acosta demanant-me almoina en català genuí.

Aquests dies em moc molt a peu per la ciutat, fa anys la pobresa es concentava en uns indrets determinats, podies viure i morir sense haver-la vist. Avui sura per tot arreu, no crec que ningú pugui dir que no ha vist mai gent dormint al carrer o fent cua al menjador de beneficència. Diuen, els qui manen, de vegades fins i tot amb bona intenció i molta impotència, que son problemes estructurals, presents a les ciutats grans. I no tan sols a les ciutats. Hem pogut veure imatges de com viuen els temporers, fins i tot per la televisió, sobretot quan han representat un problema per a les nostres seguretats de tot tipus. Tan difícil és, a determinats pobles, que compten amb poliesporti, piscina i serveis diversos, construir uns bons albergs acollidors i en condicions?

Hi ha també, n'hi ha hagut sempre, gent voluntària, generosa, disposada a posar pedaços en aquesta mena de situacions. Malgrat l'evidència, els noticiaris d'aquests dies incideixen en uns temes concrets, i para de comptar: el virus, cosa comprensible tot i que també sobre la pandèmia les informacions s'estructuren segons convé, el futbol i el senyor Messi, i els intríngulis polítics, aquí entre partits catalans i allà entre els estatals. Després, una mica de cinema, de música, del que sigui, això de la cultura, vaja, que ningú no sap què és, ben bé. Un mon que, com tothom avui, reclama ajudes i subvencions a uns poders els quals, estil gauche divine, criticarà sense massa riscos en algun festival del sector, per quedar bé amb poc gasto

En el temps de l'Aquí hi ha gana una senyora de la política, d'un partit d'esquerra que aleshores remenava les cireres, molt radical però de casa bona, havia d'admetre que, després d'haver bescantat la caritat lligada a institucions amb rerefons religiós, al capdavall s'havien de refiar de Càritas i de les parròquies, de forma temporal. Temporal? Fer-te vella té això, si encara tens memòria recordes les coses del passat  i t'adones de les trampes i decorats de cartró-pedra del present.

Em ve sovint al cap aquella cançó, que avui ens pot semblar una mica ingènua, sobre el poeta eteri, que cantava Yupanqui. Avui el poeta eteri i la pobresa tenen perfils molt diferents, però, en essència, el tema de fons és el mateix.

Tú crees que eres distinto
Porque te dicen poeta
Y tienes un mundo aparte
Más allá de las estrellas.

De tanto mirar la luna
Ya nada sabes mirar
Eres como un pobre ciego
Que no sabe a dónde va.

Vete a mirar los mineros
Los hombres en el trigal
Y cántale a los que luchan
Por un pedazo de pan.

Poeta de ciertas rimas
Vete a vivir a la selva
Y aprenderás muchas cosas
Del hachero y sus miserias.

Vive junto con el pueblo
No lo mires desde afuera
Que lo primero es ser hombre
Y lo segundo, poeta



12 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

De forma paradoxal, les misèries del passat acaben per formar part d'una memòria històrica sobre un passat que sembla superat, és el que s'ha esdevingut amb els barris de barraques, reividicats avui, amb algunes iniciatives com ara la recuperació del nom 'Somorrostro'. En tot això, en moltes ocasions, hi ha una certa i inquietant idealització..."
Es un tema que me tiene hasta las narices, y es cierto, se está idealizando aquello. Sólo falta poner que cualquier tiempo pasado fue mejor. Ya te digo que no. Yo nací allí, y las barracas no eran lo mejor.

Tan difícil és, a determinats pobles, que compten amb poliesporti, piscina i serveis diversos, construir uns bons albergs acollidors i en condicions?
Tan complejo es, que cuando se llamen a los temporeros, estos tengan los papeles como se exigen en Francia para la vendimia, y a partir de aquí los contratantes tengan las instalaciones en regla en España?

després d'haver bescantat la caritat lligada a institucions amb rerefons religiós, al capdavall s'havien de refiar de Càritas i de les parròquies, de forma temporal. Temporal?
Y ahora el problema en TdC se ha agravado; las comidas se han de servir en tapers de microondas, porque ya no hay comedor social para que no se contagien, ni contagien, claro.
Cada taper sale a 0´10 (750CC, Pp , bisagra, rectagular más cuchara plastic). Eso se ha de multiplicar por 420/40 diarias, menos jueves. 2.500 semanales +/- =250 euros de envase, o sea, 1.000 al mes más 21% iva.
Si a esto se le añade que se utilizan bolsas camiseta de 20*50 a 1´50 la bolsa de 200 unidades, te sale un coste de 3 euros más DIARIOS. aparte IVA.
Se de los precios porque soy el que está en la lucha cotidiana de los mismos con fabricantes y proveedores, y aquí he de decir que está Cáritas detrás aportado, porque sino el comedor ya hubiera cerrado.
No ha habido ninguna aproximación del Ay untamiento, antes bien lo quería cerrar porque da mala imagen al estar tan cerca de Les Rambles de cara al turismo (Guardia Urbana dixit), ni tampoco nadie de la Generalitat que yo tenga constancia, ha venido a preguntar como está el patio.
PD: de vez en cuando, el maño Omella, arzobispo de Barcelona, aparece por allí. Creo que está implicado, pero no se hasta que punto.
Salut


Chiloé ha dit...

EL ÚLTIMO RECURSO

En los malos momentos, no os pongáis a llorar,
porque os harán callar
con la limosnita de un poco de pan.

En los malos momentos, decid que no entendéis.
Y tras escuchar,
decid, porque es verdad, que seguís sin entender.

Cuando os digan: «Caridad», vosotros decid: «Justicia»,
porque pedís lo que es vuestro,
no descanso de conciencia para los que dormitan.

Cuando os digan que el problema va a estudiarse,
salid gritando a la calle
las razones que los justos llamarán irracionales.

Gabriel Celaya

(A día de hoy, la palabra hambre, más allá de las metáforas, continúa siendo terrible. El hambre asesina y mata. ¿Sabes lo que se come en muchos campamentos de refugiados: NADA)

Júlia ha dit...

Miquel, poca cosa puedo añadir, tampoco quiero negar que algunas cosas han mejorado pero todo cuesta tanto!!!

Júlia ha dit...

Gran Celaya, encuentro a faltar poetas de este tipo. O cantantes.

Júlia ha dit...

Chiloé, probablemente existen, puede que tengan poca difusión.

Francesc Puigcarbó ha dit...

A Caritas també estan desbordats, li ho comentava ahir al Miquel, fan bona feina i no tenen massa a veure amb l'esglesia i si amb el cristianisme. D'aquests temes se'n parla poc a la tele i una mica més a la radio, no venen, no són noticia, malauradament vent molt més el sarau de Messi.
Avui fa cinc anys de la foto d'AYLAN, tothom s'esquinçava les vestidures, i? han passat quatre anys i tot segueix igual. Quants Aylans hauran mort en aquests 4 anys? a ningú l'importa, i la foto no va servir per a res.

Júlia ha dit...

El pitjor és que no resulta tan fàcil 'fer alguna cosa' a nivell general, més enllà de bones intencions individuals o les queixes que podem fer nosaltres mateixos. Càritas sí que és església, a dins de l'església hi ha molts sectors i tendències.

Tot Barcelona ha dit...

Cierto, JÚLIA. "...Càritas sí que és església, a dins de l'església hi ha molts sectors i tendències...", lo que sucede es que no son tan casposos como los del Opus o los Legionarios, que he visto algunos pululando por allí, en plan voluntariado, pero con más ganas de mandar que de actuar. Menos mal que la superiora tiene un par (se ha de tener porque sino aquello no funciona), y manda a cada uno una función (fregar, cocinar, cortar, empaquetar, rellenar, repartir, barrer, limpiar cámaras, ordenar...y para casa...).
Cuando aparece alguno/a del Opus (yo he trabajado coco a codo) te dan ganas de vomitar. Esta semana sin ir más lejos criticaban entre ellos, que se tuviera que poner más maestros en las aulas para repartir los alumnos, porque eso encarecía el coste del centro escolar. De alucine, vamos. Ahora empieza la temporada escolar y ya dejarán de venir, pero siempre ponen la guinda.
De todo hay en la viña.
salut

Tot Barcelona ha dit...

Perdona mi insistencia, pero es aterrador.
Hoy en La Vanguardia:
https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20200903/483279302217/barcelona-pobreza-sintecho.html

Júlia ha dit...

Avui a TV3 entrevistaven l'alcaldessa, l'entrevistadora es ficava molt amb ella sobre temes diversos, però d'això no li ha preguntat res. Es molt significatiu, o no interessa o 'no toca'.

Júlia ha dit...

He penjat l'article a facebook també, al menys que se sàpiga, si no se sap

Júlia ha dit...

Hores d'ara crec que és el problema que més hauria de preocupar i no tan sols a Barcelona, em temo que a París i la resta també estan les coses si fa no fa, pel que m'expliquen.