2.11.20

VAMPIRS, VAMPIRESSES, MITES I CINEMA

 




Com si, realment, fossin éssers immortals, els vampirs revifen, de tant en tant, i s’adapten al nostre present. El mite del vampir és molt antic, sorgeix, fins on ho podem esbrinar, de contalles gregues i àrabs, s’estén per l’Europa Central durant l’Edat Mitjana i arriba als escrits científics i a la narrativa romàntica, amb diferents variants. El cinema el recull i l’interpreta i reinventa, a través de diferents creadors i transformant els seus protagonistes segons èpoques i tendències. 

Una pel·lícula emblemàtica va ser Nosferatu, de 1922, dirigida per Murnau, i que va fer passar molta por als nostres pares i avis. Es tracta d’una adaptació força lliure, com gairebé totes, de la novel·la Dràcula, de Bram Stocker. El mite aplega moltes dèries humanes, la por del desconegut, el temor davant de la mort, la inquietud davant la possibilitat d'una immortalitat maleïda, i amb tot plegat s’hi ha barrejat violència i sexe. El vampir tòpic és demoníac, en general es desintegra amb la llum i tem la simbologia cristiana.

Un gran nombre de cineastes han incidit en el mon del vampir, explotant les possibilitats artístiques que el tema oferia, però també des de mirades destinades a fomentar l’erotisme reprimit o, fins i tot, a partir d’una saludable ironia. Directors com Dreyer, Browning, Tourneur, Polanski, Herzog, Coppola, Burton i molts més, pel que fa als de primera fila, han recreat aquests personatges inquietats, fills de la foscor. Un munt de països n’han fet també recreacions i existeixen un munt de produccions de sèrie B destinades a fer-nos passar por o a excitar les nostres pulsions més pregones. 

L’exposició de CaixaForum, organitzada amb la col·laboració de la Cinémathèque Française, aplega una gran selecció de material gràfic, cartells, fragments de filmacions, llibres, revistes, peces de vestuari i atrezzo... I també incideix en l’art, des dels gravats de Goya als collages de Marx Ernst passant per uns quants avantguardistes agosarats. El vampir ens continua inspirant i atemorint, en podem donar una visió eròtica, política, mística. La mateixa paraula s’ha fet servir aplicada a les dames excitants, les vampiresses, a explotadors capitalistes o també a un tipus d’amistats i de relacions amb un rerefons destructor. 

Els vampirs s’han inspirat així mateix en éssers reals, estossinadors, torturadors, la història és plena de terribles crims perpetrats per personatges d’allò més atemoridors. De fet, Bram Stocker es va inspirar en un d’ells. En tot plegat també hi té un pes la sang, ja que es l’aliment del vampir. Darrerament s’ha esberlat, afortunadamet, l'absurd mite barceloní de la suposada vampira del Raval, i és que una cosa és la realitat i, l’altra, la llegenda, antiga o moderna i l’interès per vendre el que sigui, fins i tot rondalles de por ben elaborades.  

De vampirs en podem trobar de moltes menes, el mateix que de vampires. Poden ser seductors, elegants, horribles, sàdics o patètics. A l’exposició se’ls classifica pel seu vessant històric, poètic, polític, eròtic i pop, però admetrien moltes altres classificacions. El jovent actual ha accedit a uns vampirs diferents, més humans i bufons, a través de la saga Crepuscle i les seves seqüeles. 

Aquest tipus d’exposicions cerquen una certa espectacularitat, un ambient determinat, en aquest cas, en penombra. Van més encaminades a fer-nos viure una experiència que no pas a informar-nos, hi ha un excés de material i els fragments filmats, com ja és habitual, no es poden contemplar sense pressa ni en profunditat. És clar que, qui més qui menys, ja coneix el mite, ja ha vist molts pel·lícules i ha llegit llibres o còmics que es relacionen amb tot plegat. Un dels vampirs de ficció més patètics va ser Bela Lugosi, que va morir, expliquen, creient que era Dràcula. La gent de la meva generació va comptar amb l’elegant i atractiu Christopher Lee i, més endavant, Coppola va aconseguir una versió més moderna i atractiva gràcies a Gary Oldman, un vampir salvat per l'amor, més o menys. Hi ha vampirs, molts, i vampires, menys, per a tots els gustos.

El paper de la dona ha estat  sovint secundari, tot i que trobem excepcions notables i també hi sovintegen el lesbianisme o la bisexualitat. En general, les víctimes, forçades o voluntàries, son dones joves i atractives, moltes vegades virginals, i és que son vampirs però no tontos, vaja. Tot i que existeixen paròdies excel·lents, com aquell recordat Ball dels Vampirs de Polanski, amb la preciosa i tristament assassinada Sharon Tate, jo diria que la temàtica compta amb un excés de transcendència i seriositat, més aviat. I fins i tot amb un aclaparador pes d'una determinada filosofia pretensiosa.

Una exposició per passar una bona estona, sense pressa, i tornar-hi, és clar. Serà visible fins al mes de gener. El millor és reservar l’entrada online car l’aforament és limitat. De moment, i esperem que així continuï, és una de les poques activitats culturals vigents en aquests dies. La tardor i la situació, aquest virus invisible però viu, fan que sigui un bon moment per a gaudir dels misteris impenetrables. Una broma recurrent seria incidir en alguna referència entre el vampirisme i les entitats de crèdit, gràcies a una de les quals podem gaudir de l’exposició. Però, vaja, no cal fer acudits fàcils, seria de mal gust. I encara bo que tenim CaixaFòrum, ep.

2 comentaris:

Àngels ha dit...

Una evolució curiosa, la del cinema, de Nosferatu a Crepúsculo. Aquesta exposició em faria molta gràcia veure-la.

Júlia ha dit...

És interessant i hi ha molt de material exposat.