23.1.21

LA INDEFUGIBLE ATRACCIÓ DELS VAMPIRS MODERNS

 


Al cinefòrum d'ahir, de Tot Història, vam comentar la pel·lícula The Hunger/El ansia. En relació amb l'exposició sobre els vampirs, de CaixaFòrum es va cercar un títol relacionat amb el tema. N'hi ha molts i per a tots els gustos però jo crec que aquesta va ser una bona tria. La pel·lícula té valors evidents, encara que desvetlli un cert rebuig en molta gent, ja des de la seva estrena. Jo tenia l'opinió de què, agradi o no, no et deixa indiferent quan la veus, però em vaig adonar que també hi havia persones a qui no interessava gaire. 

La pel·lícula va ser una de les primeres de Tony Scott, germà de Ridley Scott, un director singular, menys valorat del que mereix, amb pel·lícules comercials orientades a fer calaix i algunes perles inoblidables potser, no tan conegudes i reconegudes com caldria. Expliquen que la seva intenció era filmar la, després popular, Entrevista amb el vampir, però que els estudis li van imposar aquesta, basada en un llibre de Whitley Strieber, un autor de llibres de terror jo diria que poc conegut entre nosaltres, en general. Sembla que les diferències amb el llibre son significatives i de gruix, cosa, per altra banda, força habitual. La pel·lícula va fracassar, es van perdre diners, Tony Scott va estar un temps sense fer cinema i després va optar per la comercialitat més productiva.

El ansia compta amb un trio protagonista de categoria i també de culte, Deneuve, Sarandon i Bowie. Deneuve és una vampira ancestral i immortal, que viu en una casa plena d'antiguitats, en la qual no saps mai qui els deu treure la pols. Precisa de companyia, malauradament no pot traspassar la immortalitat a les seves parelles, tan sols una vida relativament llarga, quan les parelles envelleixen les diposita en tauts, a les golfes. Sarandon una doctora racional, que estudia l'envelliment i experimenta amb micos capaços d'embogir.

La història aplega els temes habituals en el gènere vampíric, l'amor, la violència, el destí, el domini personal, la sang, la immortalitat, la solitud, el sexe, la por a l'envelliment. S'ha escrit molt sobre la pel·lícula, a favor i en contra, tot i que el temps, segons la meva opinió hi ha jugat a favor. Hi ha qui li retreu l'estètica tirant a 'videoclipera',  els Scott venien del mon de la publicitat i aquella estètica, aleshores, principis dels vuitanta, era innovadora i moderna.


La música és un punt a favor, música clàssica i actual, inserida de forma eficaç i brillant en la història. Molta penombra i foscor, un ambient de malson, clarobscurs i moviment de visillos i cortines i molta poesia, també, en les relacions entre aquests personatges, en els quals el sexe és un element més de comunicació, tot i que a principis dels vuitanta algunes escenes, les lèsbiques sobre tot, encara desvetllaven morbo popular. Potser per això, segons diuen, Deneuve va optar perquè la doblessin, en alguns tòrrids moments de seducció.

Bowie, que manifestava haver estat content de treballar-hi, la va trobar, en algun moment, una mica massa violenta. A Sarandon no li va agradar el final ja que se n'havia previst un altre de més entendor. Un excés de zombies fastigosos, en moviment, cap al final, potser perjudica la contenció general. També hi ha, però, qui valora molt el final triat, amb el personatge de Sarah contemplant el mon des d'un balcó i acceptant el seu inevitable destí.

Les interpretacions poden ser moltes, la pel·lícula és plena de detalls i simbologia, intencionada o no tant. Sovint s'ha relacionat El ansia amb el desenvolupament de la sida, però l'epidèmia es trobava tot just al començament, aleshores, i encara era molt poc coneguda i poc diagnosticada. 

El cas és que el tema del vampirisme sembla avui tan etern com els mateixos vampirs, va lligat a l'interès pel misteri, per la crueltat, tot i que visions actuals han humanitzat aquests éssers de ficció tan especials i amb uns gustos gastronòmics indefugibles. De fet, més enllà dels vampirs trobem també morts vivents, ressuscitats, apareguts, ànimes en pena que el que volen, en el fons, es descansar i passar el problema a algú altre.

Aquests vampirs glamourosos dels vuitanta es poden mirar al mirall, surten a comprar, visiten discoteques i fumen molt, una cosa que potser en una producció actual limitarien, donades les circumstàncies. Deneuve explota aquí la seva fredor habitual, en aquest cas amb resultats excel·lents. Bowie mostra el seu carisma i el seu físic inquietant i Saradon, la més humana del trio, explota tots els seus registres. 

Deien que en volien fer un remake, fa uns anys. És possible, els vampirs, ja ho sabem, no moren mai, sempre revifen, per molts alls que pengem i més estaques que els clavem, amb bones intencions, és clar. Sabem que no existeixen pero la por a la mort i a l'envelliment no ens ha abandonat ni és probable que ho faci mai. La pandèmia ha estès damunt nostre perills imprevistos, el tema de la sang que possibilita la supervivència ha estat substituït per la por a no poder respirar i cobejar aire, més aviat.

Tony Scott, probablement a causa d'un estat depressiu provocat per un càncer, malatia que ja s'havia emportat, de forma molt prematura, un altre germà, es va tirar d'un pont abans de fer setanta anys. El suïcidi, tan comprensible en molts casos, encara és un tema espinós, un mal a evitar. El Ansia, contemplada tants anys després, em va semblar absolutament actual i em va agradar més que la primera vegada. Potser perquè he envellit, he, he.

6 comentaris:

àngels guil bieto ha dit...

Sembla interessantíssima, pel que expliques

Júlia ha dit...

Jo li trobo, però tot son gustos, i al cinefòrum es va veure.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

No la recordo, pero Bowie segur que donava el perfil del perfecte vampir.

Cinefilia ha dit...

Gràcies a aquesta pel·lícula molts vam descobrir el "Duet de les flors" de l'òpera "Lakmé", de Léo Delibes, que després s'ha utilitzat tantes vegades en publicitat.

Júlia ha dit...

Francesc, Bowie era un vampir gamourós i postmodern, llàstima que a mitja pel·licula les coses ja no li van be i envelleix en un tres i no res.

Júlia ha dit...

Cert, Joan, fa anys hi havia uns discos molt macos que es deien 'clásicos populares', la peça es va covertir en un d'ells.