REIVINDICACIONS I EVOCACIONS URBANES

Avui, nova reivindicació veïnal i barcelonina, en aquest cas sobre el lamentable estat del Colmado Torras del carrer de la Cera. Un cas més de tants com en podríem trobar pels nostres carrers i carrerons, jo ja he parlat en més d'una ocasió de llocs com la ganiveteria Planas del carrer del Carme, encara amb un bonic rètol vitrificat que va caient a trossos i que ens indica que es va obrir a  principis del segle XIX. 

Entenc que canviïn propietaris i orientació comercial dels llocs però el que no entenc és que s'hagi de malmetre sense cap necessitat i que es puguin fer destrosses a dins i a fora dels establiments quan, per altra banda, en algunes escales del meu carrer els han buscat les pessigolles en voler fer algun arranjament que no era 'prou modernista'. He de dir que un dels primers grans disgustos de la meva vida el vaig tenir quan vaig entrar, fa un munt d'anys, a Can Jorba, reconvertit aleshores en Preciados, van destrossar tot el seu elegant interior sense manies.

Tot és estrany i atzarós, incongruent i surrealista. Antoni Baños, en el seu parlament, ha llegit un text de Pasqual Maragall, alcalde olímpic molt ben valorat i que va ser un dels factòtums de la 'marca Barcelona', no tot és culpa de la Colau, ni tan sols del Porcioles, com sento comentar sovint. Pel mig n'hi hagut d'altres, ep. Les protestes veïnals, en ocasions, també son incoherents o contradictòries, unes coses es reivindiquen i unes altres no. Vaig escoltar fa algun temps a veïns de l'Eixample manifestant que, avui, el Xalet, l'edifici de la Gran Via, la Casa Goleferichs, ara Centre Cívic, es perdria, perquè no hi ha la força del passat, no sé si algu recordar que en uns cartells es comminava el senyor Núñez a no enderrocar-lo.

El Raval, també el meu barri, han canviat molt i s'han incorporat als carrers gent de tot el mon que, en molts casos, de forma inevitable, fins i tot els joves que ja han nascut aquí, encara no tenen records sentimental sobre l'entorn però que algun dia també enyoraran espais i botigues. Fa alguns anys es va dir que es rehabilitaria el que queda de Ca l'Erasme, casa on havia fet de minyona una meva besàvia i on es veu que hi ha unes pintures murals molt maques. Ja no se n'ha cantat ni gall ni gallina.

L'acte ha comptat amb diferents intervencions i dues actrius de casa nostra, Maria Jesús Lleonart i Pep Arenós, que han llegit, respectivament, Tot l'enyor de demà, de Salvat Papasseit, i uns fragments de l'admirable monòleg final de La Rambla de les Floristes, del gran Sagarra, autor que en ocasions s'ha volgut, també, 'esborrar del mapa', com els elements del paisatge urbà. Per cert, si en lloc de la Rambla de les Floristes es parlés de la dels Ocellets, la cosa encara seria més dramàtica, hores d'ara.

Després hem pogut escoltar el divertit xotis de La Botiguera, inclòs un avís inicial sobre algun aspecte que enguany pot semblar poc feminista, en aquestes ingènus advertències s'ha de caure avui per no desvetllar reticències. He d'anar amb compte que, en un moment de gresca, no se m'escapin coses com ara allò del senyor Ramon que enganya les criades o el remena, nena. Pecats d'avui, vaja. 

 I, finalment, Els Segadors i recollida de firmes en defensa de la rehabilitació del bonic colmado que es veu que per dins, ara, és un magatzem destraler d'electrodomèstics d'ocasió.

Tot l'enyor de demà és un text preciós que evoca, des de la melangia del poeta malalt, el que veurà l'endemà, si està millor i pot sortir de casa. Es un poema que vaig fer servir molt a l'escola, feia pensar i escriure als nois i noies el que veien en venir a l'escola cada dia, pel matí, coses en les quals no t'hi fixes quan fas un vida normal i tens salut. La malaltia, les limitacions, ens ajuden a veure-ho tot d'una altra manera, a valorar la senzillesa de les grans coses properes. 

He escoltat recitar a moltes persones, actrius professionals o afeccionades, el monòleg de l'Antònia de La Rambla de les Floristes però una de les vegades en què més em va emocionar va ser quan el vaig escoltar recitat per una amiga, actriu amateur, en una excursió en autocar. Sagarra ha estat durant anys, tot i que em temo que ara la cosa ja no és així, el gran autor emblemàtic dels grups d'aficionats catalans.

He de dir que el Raval i el Poble-sec d'ara, amb tots els seus canvis i la seva gent multicultural i els seus restaurants i adroguers de qui sap on, i restaurants xinesos, també em fan el pes. Tot depèn dels ulls amb què es mira, de fet molts mestres, si no hagués arribat tanta quitxalla de tot arreu, hauríem d'haver plegat de la feina fa anys. 

Si a determinats barris i escoles hi ha tanta diversitat també és perquè la gent, quan prospera, se'n va ciutat amunt o es compra un xalet a Tiana. De fet, deu ser l'edat, però pel que fa a determinats enyoraments m'estic tornant poc conservacionista. Un altre tema és la deixadesa gratuïta, el foment de la ignorància i la poca sensibilitat exercida des de dalt.

Un altre tema és que els ajuntaments siguin inoperants a l'hora de conservar i posar ordre. Maragall, tot s'ha de dir, crec que va ser l'únic alcalde que es va dedicar a passar caps de setmana als diferents barris de la ciutat. Fins i tot, en aquells anys, l'ajuntament va organitzar unes visites en autocar, de franc, per a coneixer els barris barcelonins. I és que ara la gent amb possibles viatja molt però sovint no té cap mena d'interès per anar més enllà dels seus limits urbans habituals, la veritat.

Tinc molts escrits amb evocacions de botigues perdudes, tancades o reconverties en comerços ximplets, algunes mostres:
 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/09/canvis-substitucions-i-relats-nostalgics.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2009/09/passejant-per-barcelona-un-dimecres-cap.html

Fotografies: Ferran Baile