16.1.22

MONUMENTS INCOMÒDES I REALITATS COMPLEXES


Expliquen que Talleyrand, un senyor molt espavilat que va viure per damunt de la mitjana de l'època, en morir un seu enemic polític, també d'edat avançada, que en aquest moment no recordo,va dir que li sabia greu. Els seus coneguts es van sorprendre, creien que se n'alegraria, i Talleyrand va dir, més o menys, que a partir dels vuitanta anys els de la seva edat ja eren tots amics seus. En una novel·la italiana que vaig llegir fa anys un home tan sols desitjava veure passar per davant de casa seva el cadàver d'un seu enemic. Al final, quan això s'esdevenia i ell era, també molt vell, no se n'alegrava gens, més aviat al contrari.

Això m'ha vingut al cap aquests dies quan he llegit que, de forma molt discreta, s'ha acabat per retirar el monument carlista de Montserrat, que ja no feia mal a ningú i que ha estat objecte d'un llarg estira i arronsa. El carlisme va ser un fenomen estrany i sòlid, molt present a la Catalunya profunda, que per això n'han dit 'la Navarra catalana'. Com que, a més a mes del monument, hi ha soldats carlistes enterrats a Montserrat, algun diari una mica incendiari ha titllat el lloc de Valle de los Caídos catalán. Per cert, no he trobat enlloc el nom de l'autor de l'estàtua del carlista malferit, una bona estàtua, si n'obviem la carrega política, li podien haver tret el barret i reconvertir-lo en un soldat universal, intemporal i anònim. Una víctima sense ideologia, com tantes altres, vaja.

Com que el carlisme va ser tan viu a Catalunya hi ha hagut historiadors molt catalans que han fet mans i mànigues per fer-ne una lectura 'nacionalista' que no sigui rància i justificar una ideologia que va tenir un gran seguiment en el mon rural i va generar enfrontaments horribles i molt patiment. Sobre les guerres carlistes, que estan en part en el rerefons de la guerra civil, es va estendre una mena de mantell romàntic i encara estan poc i mal estudiades.

A mi la iconoclastia dogmàtica no em fa el pes i, al capdavall, semblarà que ni tan sols hi va haver guerra, però crec que els monjos han fet santament ja que el lloc era objecte d'atacs diversos per un costat, cosa que podia contribuir a què el monument acabés com aquella caravel·leta del port, i de trobades fatxes per l'altra banda, perquè tothom es fa seus els espais, segons convé. La gent jove entenc que no entengui segons què, però els que ja tenim una edat i hem escoltat moltes històries familiars horribles ho entenem, potser, una mica més.

A les Terres de l'Ebre hi ha molts espais relacionats amb el tema de la guerra, espais que en ocasions incomoden uns i altres perquè en els pobles i poblets van passar coses de tots colors, encara més en aquella zona tan propera al front i on ara arribaven els uns i ara venien els altres, hi havia allò de la misèria contra la pobresa i aquell òmnibus de la mort que s'hi passejava sense manies. De vegades s'hi han fet trobades de vells combatents, gent de les brigades internacionals, de la quinta del biberó, i, en alguna ocasió han coïncidit amb vellets del terç de la Mare de Déu de Montserrat, doncs, amb poques excepcions, han confraternitzat i han recordat plegats, els supervivents, aquells temps i aquella tragèdia que els va arrossegar en plena joventut uns i altres. 

La gent del temps dels meus pares, a banda de la por a parlar de segons què, també creia, en molts casos, que valia més no entrar en detalls i deixar el  jovent al marge de la tragèdia. La gent que durant la guerra, per circumstàncies, havia estat en bàndols diferents i ara era del mateix veïnat i fins i tot, amics, i a les tertúlies estivals del terrat, ens explicaven que el que calia era posar els qui manaven en una mena de plaça de braus i que, si volien guerra, lluitessin ells solets. La gent supervivent va anar fent com va poder i molta progressia d'esquerres i benestant ho va poder ser perquè la família era molt de dretes i tenien les espatlles cobertes i bufaven cullera. Paradoxalment, en ocasions, aquests descendents eren els més dogmàtics a l'hora de fer això que ara en diuen memòria històrica i que és una memòria, com totes, sovint inexacta o relativa. 

Es deia que la memòria l'escrivien els vencedors i no és ben bé així, l'escriu tothom que en sap i vol escriure i que pensa que li publicaran allò que escriu. En un llibre de Barnes es parla d'això i de què també l'escriuen els vençuts revanxistes. La sort que hem tingut els qui no hem viscut una guerra en directa és immensa, encara, fins i tot, que haguem passat per la vida modestament. I als mes desaforits, aquesta gent de rebuig que malviu al carrer o en barracots d'on també els fan fora, em temo que, de moment, té d'altres maldecaps i tot això de les batalles i els carlistes els queda molt lluny, això si saben de que va el tema i en senten comentar alguna cosa.

En molts aspectes hem evolucionat i tot, al menys una mica, avui hi ha acudits sobre dones, negres, xinesos, homosexuals, deficients i la resta que sonen molt malament. Un mossèn gallec explicava fa un temps  que havia enretirat una estàtua de Sant Jaume perquè el moro estossinat es veia 'molt moro' i ara, per allà, hi va gent de tot arreu a fer el turista. I, de fet, ja hem vist que ningú no s'escandalitza per anar a jugar a futbol a terra d'infidels, si paguen bé. Mon de mones, efectivament. I, fins i tot amb el virus al volt, contemplant les desgràcies que s'esdevenen pel mon, els pobres refugiats de tants llocs, el fred que passen, abandonats de la mà de Déu i de la cooperacio internacional, i la nostra impotència inoperant, sovint em ve al cap aquell acudit 'Mare de Déu, que em quedi com estic'. Potser no viuré una guerra però, per als vells, caure en un centre assistencial o en una residència, tal i com estan les coses, és perdre tots els nostres drets i les nostres llibertats en el context d'una indefensió total.

En la darrera  novel·la que he publicat vaig intentar explicar la història d'un pobre home que tan sols intenta sobreviure en el context d'aquelles guerres carlistes i, sense cap ideologia concreta, ha d'anar amb els uns o els altres segons toca, si no vol que l'estossinin. La realitat és molt poc gloriosa i el blanc i el negre estan bé per jugar a escacs.