Fa temps, amb un amic, comentàvem les excel·lències de la primavera i la tardor, pel que fa als seus referents estètics i emocionals. Ell deia que eren dues èpoques boniques però que per la primavera 'tot va amunt' i per la tardor 'tot va avall'.
Aquests dies humits, malgrat que entenc la falta que fa la pluja, acaben per entristir, sobretot quan tu ja vas avall, com la tardor. Em venien el cap, ahir, uns versos de Joan Maragall, 'aquesta primavera que no ve', que no sabia d'on els havia tret.
Per sort internet ajuda molt la nostra precària memòria, i acostumes a trobar moltes coses, coses que algú, evidentment, ha fet possible que trobéssim. El poema és una mena de diàleg entre un home i una dona, ell ha deixat l'estimada amb una certa insatisfacció, per tot allò que no volia dir i ha dit i pel que ha dit i no volia dir. La primavera que no ve s'identifica amb el seu estat d'ànim.
(...)
Deu meu, aquest hivern que mai s'acaba!
I aquesta primavera que no ve!
He trobat els passeigs arrèu fangosos,
sadollats per la pluja de la nit;
els brots tendres brillaven temorosos
al bell damunt del fosc brancatge humit,de
i tot d'una, volant a la ventura,
com lleu companya de mon greu afany,
he vist creuar l'espai, balba, insegura,
la primera oreneta d'aquest any.
Jo l'he vista arribar, vola que vola,
fins al balcó del blanc palau discret,
i allí aturar-se arrupideta i sola,
guaitant poruga y tremolant de fred (...)
Ahir també em venia al cap allò llegit i recitat de Machado, sobre aquell vell om al qual tornen a brollar branquetes: mi corazón espera otro milagro de la primavera. Machado, avui, em resulta de vegades un poeta de rimes poc acurades, una mica 'fàcils, però, evidentment, hi ha fragments seus que ens resulten molt emotius, a banda de què és d'aquells poetes molt promocionats dels quals ens en sabem poesies diverses i les versions musicades que gent ben coneguda ha fet dels seus textos. De vegades un autor es promociona tant t'acabes empatxant.
A una persona amiga, en una ocasió, no li va agradar gaire que li recordés que Machado té textos poc amables amb els catalans i Catalunya, textos en prosa. Alberti encara havia estat més anticatalà, en alguna ocasió va dir, fins i tot, que un cop es guanyés la guerra ja es posarien a fons amb el tema catalanista. De tota manera aquí se'l rebia en olor de multitud quan la guerra i molts jovenets lletraferits l'anave a visitar a Roma en temps ombrívols. Aquestes coses no desmereixen el tema poètic, ep, però hi ha qui té mania persecutòria a determinats autors per motius semblants i a alguns del passat els tenim mitificats en un altar, a nivell personal, a més de literari. És ben curiós com de la viquipèdia desapareixen i apareixen referències biogràfiques, segon el personatge i el moment polític.
Martí i Pol, de qui en algun lloc he llegit que està 'sobrevalorat', i encara no sé quins son els experts que atorguen valoracions i sobrevaloracions, té uns poemes precisos sobre les estacions de l'any. El de la primavera em recorda molt l'escola perquè una mestra jove, en una ocasió, va elaborar amb els nois i noies un mural esplèndid sobre el poema, una preciositat, art efímer. A escola he vist molts murals maldestres, he vist de tot, però aquell el recordo com una veritable obra d'art. Descriu la gent del poble, el paisatge, i és que la primera oreneta, com en el poema de Maragall, ha arribat al poble.
L'escola El Puig, d'Esparreguera, va elaborar uns llibres magnífics, amb dibuixos dels alumnes i textos de Miquel Martí i Pol, a iniciativa del seu director d'aleshores, Ramon Besora, també escriptor. Martí i Pol és un poeta que, més enllà de valoracions i sobrevaloracions, connecta molt amb la gent, si se'l llegeix bé. No és cap mèrit especial, però molts dels seus poemes han estat habituals en els comiats funeraris i en les estampes que, per sort, encara es reparteixen en aquestes ocasions, els 'recordatoris', com en dèiem abans. Serrat una vegada feia broma sobre les seves entranyables Paraules d'amor, que s'han fet servir a tota mena de celebracions, des dels casaments als enterraments.
Quan jo era joveneta llegíem molt Bécquer, allò de les mareselves i les orenetes que tornaran però mai no seran les mateixes. Té un poema sobre una noia molt maca que és tonta i el poeta acaba dient que millor i tot, que val més el que ella no diu que el que diuen d'altres menys boniques. Avui moltes coses del passat, fins i tot del passat recent, les veiem amb uns altres ulls. Alberti exiliat recitava als qui el visitaven mentre la seva dona, pel meu gust de més volada intel·lectual que no pas ell, feia els cafès.
També les guerres, cosa més aviat d'homes, al menys pel que fa a la lluita èpica i armada, avui semblen un anacronisme però ja hem vist que encara existeixen, per desgràcia. Els homes encara han de lluitar i les dones, protegir les criatures, amb poques excepcions. No sé si no podria ser d'una altra manera, a l'inrevés, qui sap.
La primavera, amb pluja i boira, ha arribat, com sempre, en els nostres verals. Tenim la sort de poder viure l'extraordinari pas de les estacions, en el nostre clima. Hi ha indrets d'Espanya on pateixen allò dels nou mesos d'hivern i tres d'infern.
He de dir que Alberti té poemes molt bonics, crec que ja soc capaç de separar el rebuig personal de l'obra artística o literària però... qui sap.
La primavera ha venido
La primavera ha venido
dejando en el olivar
un libro en cada nido.
Vivir leyendo, leyendo
mientras la paz en el mundo
no se nos vaya muriendo.
Paz, paz, paz para leer
un libro abierto en el alba
y otro en el atardecer.
Rafael Alberti
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada