2.5.22

ELS DOS DE MAIG UNIVERSALS, MITIFICATS I PATRIÒTICS.








Oigo, patria, tu aflicción,
y escucho el triste concierto
que forman, tocando a muerto,
la campana y el cañón;
sobre tu invicto pendón
miro flotantes pendones,
y oigo alzarse a otras regiones
en estrofas funerarias,
de la iglesia las plegarias,
y del arte las canciones.
 
El Dos de Mayo, fragment.

Bernardo López García (1838-1870)


Durant anys vaig pensar que l'anomenada, fins fa poc, Guerra de la Independencia, havia estat una guerra heroica, justificada i gloriosa. Amb els anys la meva opinió de les guerres i de les revolucions violentes, en general, ha canviat com una mitja. No hi ha guerres justes ni glorioses, un altre tema és com s'expliquen i glorifiquen, no tan sols els discurs dels vencedors sinó, com manifesta en un dels seus llibres Barnes, les revanxes dels vençuts.

Als llibres de gramàtica del meu temps hi havia uns quants poemes recurrents, entre els quals aquest en dècimes, del qual copio la primera estrofa, la més coneguda. Aquest poema, molt del gust del franquisme, ja formava part de les gramàtiques dels meus pares, en època republicana, fins i tot. A Primo de Rivera, el dictadoret, li agradava molt. També és molt del gust pictòric el famós i terrible quadre de Goya sobre els fets d'un dia que avui és festa a la comunitat de Madrid.

Goya era un home d'idees avançades, que hem de situar en el seu temps, i que va morir a l'exili. Bernardo López, l'autor d'aquest cant abrandat i patriòtic, era de Jaen, va morir a Madrid, molt jove, i la fama d'aquest poema va fer oblidar altres coses seves més rellevants. Va ser un home interessant, pobre, antimonàrquic i revolucionari, o sigui, res a veure amb la possible imatge de poeta oportunista de postguerra rància.




El patriotisme, amb la religió, i no tan sols amb la religió convencional sinó amb aspectes vitals i socials que acaben per tornar-se religiosos, son sentiments perillosos, molt manipulables. Poden portar la gent a la mort, de grat o per força, obligats o motivats per les proclames diverses. I,  de vegades, motivats per això que en diuen la fe. La fe en el que sigui. No creure en Déu et conduïa a l'infern però no ser patriota et porta. encara avui, al malentès i l'ostracisme, i ara no em refereixo al patriotisme hispànic sinó, també, al nostrat i a qualsevol patriotisme, petit o gran. Un dels insults més habituals davant de les tebiors patriòtiques nostrades és, com a tot arreu, traïdor, covard. O botifler.

Un dels textos més lúcids sobre les pressions a les quals se sotmet la descendència és la coneguda cançó de Serrat, aquella dels boixos baixets. Si s'hi medités a fons ningú portaria orgullós les seves criatures a misses ni manifestacions diverses. Però Serrat és un heterodox no sempre prou comprès, malgrat els seus èxits.


Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma
Nuestros rencores y nuestro porvenir
Por eso nos parece que son de goma
Y que les bastan nuestros cuentos
Para dormir...

Esos locos bajitos, Joan Manuel Serrat.


La literatura és relliscosa, escrius una cosa de bona fe, molt sentida, com aquest poema del Dos de Maig, i acaba en mans estranyes. Podria trobar manifestacions poètiques d'aquest estil en moltes llengües i a tot arreu, com ara allò de 'fou una pàtria, va morir tan bella...'. O les crides a la lluita d'himnes com La Marsellesa. 

Bernardo López, poc conegut, va morir massa jove, no sabem com hauria evolucionat de viure més anys. L'època era difícil, moria molta gent jove, una gran part de tuberculosi, per exemple. Les guerres napoleòniques,  glorificades, van estendre l'epidèmia i van acabar, com les guerres posteriors i anteriors, amb la flor i nata del jovent. Napoleó va ser el nostre gran enemic, volia afrancesar-nos amb bones intencions però ningú vol que el convencin a canonades. El seu germà, que no era embriac i tenia bones idees, hauria estat, com Amadeu de Saboia, un monarca més interessant que el desitjat, cruel i carallot, Ferran VII, que, segons diuen, va provocar la reacció madrilenya evocada per Goya. Napoleó gaudeix de bona salut al país veí, si fem cas dels molts monuments que l'evoquen. I la saga borbònica diria que, de moment, també. 

Segurament res de tot plegat no va ser ben bé com pensàvem ni com ens explicaven. En tot cas espero que la Comunitat madrilenya, petita i molt bonica, capital inclosa, i amb una gent agradable, educada i amable, que no té la culpa, com tampoc no la tenim nosaltres, de determinades manipulacions comunitàries i patriòtiques, ni de dirigents poc exemplars, passi avui un dia de primavera agradable i joiós. Ahir era el Primer de Maig, un dia que també els dictadors o aspirants a ser-ho han adaptat al seu gust i les seves conveniències, des de tot l'espectre ideològic. Fins i tot el van santificar amb el pobre Sant Josep Obrer, fuster rellevant, que més que un obrer convencional i solidari va ser un autònom, resignat a fer de pare putatiu.



Un neix despullat, ja ho deia Álvaro de la Iglesia, i hauríem de tenir la facultat de poder triar, fins i tot, origen i família, però les coses no son així, i com aquell infant d'una novel·la de Baroja, algú ens cus, des del moment de néixer, un escapulari a la xambreta, el qual no és gens senzill descosir amb èxit. Com aquestes etiquetes de les samarretes i jerseis, tan ben enganxades que, si les vols treure perquè et fan urticària al clatell, acabes per fer un forat inesperat a la roba que es pot estendre si no el sargeixes amb grapa. 

2 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Com sempre, com ja ho dius tot i molt bé, només cal afegir: Nus naixem i nus morim, i mentres tant ens entretenim o avorrim.

Júlia ha dit...

I totes les guerres son civils.