Des del 12 de juliol i fins al 22 d’octubre es pot veure a CaixaForum la mostra Cinema i moda, ideada per Jean Paul Gaultier, un dels comissaris i director artístic de l’exposició. S’hi pot trobar un conjunt força heterogeni de peces, vestits i complements, cartells, fotografies i breus fragments de pel·lícules, tot plegat enfocat des de la relació entre el cinema i la moda.
De forma aparentment lliure i que pot semblar desordenada, l’exposició incideix en el tema de la creació i a la relació de cinema i moda amb la modernitat, el futurisme, els moviments feministes o l’erotisme. La gran majoria de peces provenen de La Cinémathèque française, que compta amb una col·lecció rellevant sobre aquesta temàtica.
Hi podem trobar obres de dissenyadors importants, com Chanel, Saint Laurent o Pierre Cardin, això com vestits que vam veure lluir a gent rellevant del cinema com ara Audrey Hepburn, Sharon Stone i d’altres, però també els vestits de Superman o la màscara del Zorro, així com cartells de cinema i breus projeccions audiovisuals. La mostra ha passat recentment per Madrid, i Gaultier ofereix també referents al context espanyol, amb figures com Almodóvar, Balenciaga, Sara Montiel...
Tot plegat compta amb la visió eclèctica i subjectiva de Jean Paul Gaultier que cerca, més aviat, sorprendre i emocionar que no pas un passeig convencional o educatiu per una temàtica amb tants aspectes i tantes variables. HI ha, això sí, una reflexió sobre el paper de la moda i el cinema com a activitats industrials, però contemplant aquesta activitat inserida en una determinada mitologia.
L’exposició s’inicia amb una referència important a una pel·lícula relativament oblidada a casa nostra, Falbalas (Jacques Becker, 1945), ambientada en una casa de costura, que Gaultier va descobrir d’adolescent. Una altre pel·lícula de referència és Qui ets tu, Polly Maggoo? (William Klein, 1966), que ofereix una mirada incisiva sobre el mon de l’època, aquells anys seixanta del segle passat, creatius, agosarats i extravagants. En aquella època es van oferir imatges iròniques sobre les models, el glamour o la clientela burgesa del mon de l’alta costura.
L’exposició no és exhaustiva, malgrat l’acumulació de material, sinó més aviat immersiva i emocional. També la figura masculina esdevé en determinats moments icònica, hi ha un trencament en els costums i en la forma de vestir amb la generació anterior. Més endavant la moda passarà per damunt dels estereotips masculí-femení, amb la presència exponencial del mon homoeròtic o queer en el cinema.
L’exposició es divideix en cinc àmbits, podrien ser uns altres o molts més, parteixen de la mencionada Falbalas, passen pel mon transgressor exemplificat en una determinada androgínia, per la influència de la carrera de l’espai i l’underground en el cinema i per les desfilades, una mena de celebració de la moda, que té molta relació amb la ficció i el cinema. Les referències al mon hispànic evidencien l’interès de Gaultier pel nostre país, el seu cinema i els seus dissenyadors.
L’exposició està dedicada a una amiga de Gaultier, la cineasta Tonie Marshall (1951-2020), filla de l’actriu Michelin Presle, que Gaultier va descobrir a Falbalas.
En general, com s’esdevé en un gran nombre d’aquest tipus d’exposicions, l’excés de material s’empassa una mica la intenció de fons. Els fragments de cinema s’han de gaudir de forma incòmoda, encara més si en aquell moment a l’exposició hi ha un excés de gent i a causa de les limitacions de l’espai, tot plegat conforma un cert sentiment d’amuntegament. O potser sigui aquesta la intenció de la mostra, que, per altra banda, exerceix una certa fascinació inevitable als visitants. En tot cas és una bona proposta per a aquests dies d’estiu, sempre que no se cerqui una excessiva placidesa contemplativa. Una exposició, a més a més, per visitar més d’una vegada, si pot ser, perquè, més enllà del seu interessant contingut, ofereix un munt de temes de reflexió sobre la nostra història recent i els miratges i les fantasies que han conformat el nostre tarannà, de forma inevitable.
2 comentaris:
Aquest Gaultier és parent de Gualtier Casaseca?. Perdona la boutade, es que a vegades no hi ha res a contestar o no se m'acut res, pero vull deixar constancia que he passat per aqui.
Salut.
Doncs mira, ves a saber, perquè de fet es veu que el nom real del 'dissenyador de culte' era Gautier però es va posar Gaultier perque li semblava més 'sonor' i guai.
Una vegada em van demanar que escrivís una novel·la rosa per a una col·lecció que no va reeixir, o sigui, que la novel·la no va sortir i jo em vaig quedar amb un pam de nas. Doncs la vaig firmar amb el pseudònim 'Margalida Gautier Casaseca', fent un homenatge a la dama de les camèlies i el Sautier (que ni Gautier) Casaseca dels meus novel·lons de la ràdio, que acostumava a seguir quan era petita i només teníem ràdio. Malgrat aquest prodigi d'imaginació en el pseudònim ja veus, novel·la inèdita i frustre literari.
Publica un comentari a l'entrada