L'any 2003 es va publicar el llibre La fascinació del periodisme, un recull d'articles de la periodista Irene Polo, fins aleshores poc recordada, amb referències a la seva biografia. Vam tenir la gran sort de què les autores vinguessin a la Biblioteca del barri a parlar-ne i, amb alts i baixos, la figura de la periodista ha anat creixent i, fins i tot, en molts aspectes, mitificant-se i guarnint-se amb aspectes de dubtosa veracitat. Les autores del recull eren Glòria Santa-Maria i Pilar Tur.
Les mateixes autores han publicat fa poc un petit gran llibre que aplega cartes de l'escriptora al seu amic, el pintor Miquel Villà i d'altres documents, una bona bibliografia i fotografies inèdites. Tot gràcies a l'editorial Cal Carré, un d'aquests miracles literaris que el país ens ofereix de tant en tant. El llibre inclou un epíleg de l'escriptora i filòloga Antònia Carré-Pons, ànima d'aquesta petita gran editorial que tant de bo duri molts i molts anys.
Irene Polo té tots els elements per a esdevenir objecte de mitificació, periodista pionera, des de molt jove, en un mon d'homes, lesbiana, secretària de Margarida Xirgu, i amb una mort prematura, un suïcidi que va ser amagat per la mateixa família, com passava sovint amb els suïcidis fins fa quatre dies, i encara avui. Com que la Xirgu ha estat també un personatge molt mitificat es va fer córrer la brama de què Polo tenia una passió no corresposta per l'actriu, que la va empènyer al dramàtic final. Tot plegat especulacions d'aquestes a les quals hi ha tanta afició, encara recordo, amb angúnia, el tema de la suposada vampira del Raval.
Molts aspectes de la vida privada de Polo no les podrem saber mai, a través de les cartes constatem que tenia una forta depressió, malaltia que sol ser la causa més directa dels suïcidis, més enllà de situacions personals i desenganys possibles, i per a la qual es medicava. La situació política, a Espanya, a Catalunya, a Europa, i també a Amèrica, era angoixant. Polo menciona en una de les cartes, i comprèn, el suïcidi de Zweig.
També hi trobem referències a una tal Judith, de la qual sabrem poca cosa. I, de la Xirgu, tan sols un breu comentari ens fa suposar que la seva relació professional i personal s'havia deterioriat. Més enllà d'això, la resta és especulació. D'Irene Polo ens hauria d'interessar més aviat l'obra periodística i desitjar més reedicions dels seus nombrosos articles a la premsa de l'època. Uns dels que més em van impressionar, quan els vaig llegir, van ser les seves cròniques d'uns problemes que hi va haver a Sallent, amb algun mort, amb els immigrants d'aleshores, i la descripció de com vivien i eren tractats al poble.
Miquel Villà, l'amic de Polo, va voltar força i va morir al Masnou, l'any 1988. Si en aquells anys ens haguéssim interessat per la periodista n'hauríem pogut saber més coses, a través de gent que l'havia conegut i que encara era viva. Avui ja es fa mes difícil. Les cartes ens mostren a una persona intel·ligent, afable, amoïnada per la situació personal i els trasbalsos històrics. Villà va ser un pintor magnífic, encara poc conegut per la majoria, fa poc temps es va fer una exposició sobre la seva obra Sitges que Manel Haro va comentar al blog Llegir.cat. Molta obra seva es troba en col·leccions privades.
https://www.llegir.cat/2021/07/el-museu-de-maricel-de-sitges-exposa-lobra-de-miquel-villa/
Xirgu va néixer, gairebé per casualitat, a Molins de Rei. Fa uns quants anys l'ajuntament socialista d'aleshores va muntar una parafernàlia per fer tornar les seves restes al país i a Molins li van construir una tomba artística. Considerant la gran tasca que va fer a l'Uruguai encara m'estranya que la cosa prosperés. Les restes mortals donen rendiments polítics, malauradament. L'afició als homenatges pòstums no m'agrada gents, com tampoc les sacralitzacions de persones diverses que van ser, al capdavall, éssers humans amb llums i ombres. I en això incloc les ofrenes florals, amb aquests muntatges vegetals horribles, amb etiqueta dels donants inclosa.
Polo va néixer o viure, per casualitat, al Poble-sec, a causa d'això fa alguns anys li vaig dedicar una xerrada, gràcies a la qual em vaig escriure alguns emails amb una de les autores dels llibres mencionats, que em va atendre molt amablement i ja em va anunciar que tenien alguna documentació interessant, entre la qual m'imagino que les cartes del llibre de Cal Carré. Això del Poble-sec s'ha sabut gràcies a un dels articles de Polo, en el qual comenta els bateigs laics que es feien davant de casa seva, en un centre anarquista.
Les restes d'Irene Polo van anar a parar a una fosa comuna, a Buenos Aires.
3 comentaris:
Hi ha gent important i valuosa que ha passat per la història de puntetes, com Irene Polo i el seu amic pintor. Per cert, si no tú, algu va parlar fa uns mesos d'Irene Polo.
Salut.
Ja ho he trobat. Sergi Pàmies a la vanguardia, al setembre.
https://www.lavanguardia.com/cultura/20220930/8548961/legado-irene-polo.html
Sí, ho vaig llegir, tothom s'hi apunta, darrerament, era sobre aquest llibre que comento.
Publica un comentari a l'entrada