ELS PARANYS DE L'ESCALADA

 

La darrera i esperada obra de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel, s’ha estrenat amb gran èxit al Teatre Borràs, una de les sales actuals on es pot veure des de fa temps un molt bon teatre comercial i espectacles diversos, com ara interessants i divertits monòlegs. La història se situa en un relleix entre muntanyes, un petit espai en el qual quatre escaladores esperen el moment d’intentar una difícil via, amb l’esperança de ser el primer equip femení en aconseguir la fita. La fórmula de tancar pocs personatges en un espai reduït torna a funcionar, gràcies a un text ben escrit i brillant, amb moments d’humor i d’altres en els quals les tensions entre les quatre dones es manifesten amb girs inesperats de guió, que tampoc no resulten excessivament imprevisibles.

Les quatre dones juguen, per distreure’s, a allò de la frase maleïda, un entreteniment que anirà assolint una importància cabdal a l’hora de decidir temes seriosos, davant d’un problema inesperat. Ens mostren, cadascuna, la seva personalitat i quan la tensió augmenti també sorgiran els retrets i els secrets amagats. La grapa del text ve potenciada per la força i la interpretació de les quatre actrius, en estat de gràcia: Míriam Iscla, Sílvia Bel, Sara Espígul i Natalia Sánchez, que s’estrena en un català perfecte. La dicció i l’entonació son excel·lents, no sempre trobem al teatre actual una manera tan admirable de dir els textos, de forma entenedora i natural.

La narració entoma un cas d’afany de superació, de desig d’èxit, de repte personal, un tema que podria presentar-se en molts escenaris però que esdevé original en haver triat un espai poc habitual en el teatre actual. Amb humor intel·ligent l’obra navega per aspectes humans com ara la solidaritat, el coratge, la col·laboració, la gelosia, o el maquillatge amb el qual acompanyem les nostres idees i afirmacions quan volem aconseguir alguna cosa. Les referències del personatge que interpreta Míriam Iscla, psicòloga, recorden moltes parrafades contemporànies, habituals i admeses com a signe de progressia i com a referents de l'autoajuda de consum. Tot i que, com anirem veient, tot és comèdia, en el sentit vulgar i no teatral del terme.

Malgrat les seves moltes virtuts l’obra cau de tant en tant en un parany actual molt habitual, esquitxar el text de paraules gruixudes, repetides a dojo: collons, hòstia puta, referències als ovaris o a la figa, que, se suposa, cerquen una expressió natural i col·loquial i fan gràcia. No voldria semblar de la lliga del bon mot però no veig la necessitat de caure en l’excés, i no parlo d’aquesta obra en particular sinó de determinat teatre actual, en general. Com que son dones coratjoses se suposa que han d’expressar-se com un carreter, que deien abans, i parlar a l’estil tavernari dels mascles tradicionals.

Tot plegat no treu mèrit al conjunt. La direcció funciona i les actrius estan extraordinàries les quatre, tot i que potser Iscla i Bel compten amb més moments de lluïment en els seus textos. És una obra que funciona molt bé, diverteix i fins i tot emociona en algun moment. Bona comèdia, que agradarà a un públic divers, una estona de bon teatre que provoca aplaudiments sincers i entusiastes, no és habitual, avui, veure sales tan plenes com el Borràs dels darrers temps.

Tot i que a l’obra es menciona en algun moment que som a la Patagònia i a tres mil metres, cal saber que el Fitz Roy és una muntanya de 3.405 metres, que es troba a la frontera a l’Argentina, a tocar de Xile, molt difícil d’escalar a causa de les seves característiques i del clima de la zona. El seu nom original és El Chaltén, un mot indígena que sembla que vol dir ‘muntanya que fumeja’ a causa dels núvols que n’embolcallen sovint el cim. Malgrat els intents de rescatar el nom original, en part també pel tema polític anglès-argentí de la polèmica amb les Malvines, ha fet fortuna el de Fitz Roy, en referència a un mariner del Beagle, anglès.