KENNEDY, LA SEVA GENT I NOSALTRES, MITOLOGIA HISTÒRICA I LITERATURA CONTEMPORÀNIA

 

No resulta senzill escriure sobre un llibre que se centra en un tema tan amarat de mitologia com és l’assassinat, la vida i l'entorn de John F. Kennedy i que, a més a més, és el darrer, editat de forma pòstuma, de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, traspassat de forma prematura l’agost de 2022. Aquesta tràgica desaparició no la podem obviar, de moment, en relació amb la lectura de Kennedyana. És possible que, d’aquí uns anys, tornem a fer aquesta lectura d’una altra manera i amb una percepció diferent. Confesso que no connecto amb aquest autor, al qual no trec mèrit, i que el llibre m'ha atret més pel tema que no pas per l'escriptor.

Pagès escrivia bé, això fa que un tema del qual sabem tant o més del que ens explica i evoca el llibre ens resulti tan original en molts moments. En molts llibres interessants els arguments son el de menys i allò important és com s’expliquen. Per altra banda, l'assassinat i la vida de Kennedy no poden tenir el mateix lloc en l’imaginari sentimental dels qui érem adults, joves o adolescents en el moment en el qual va esdevenir el magnicidi com en el de les generacions més joves.

L’inesperat atemptat ser un d’aquells fets que molta gent recorda, fins i tot es recorda, en general, què s’estava fent en el moment en el qual, a través dels mitjans de comunicació, vam saber el que havia passat. El mon estava canviant, potser no tan de pressa com pensàvem ni en la direcció positiva que havíem esperat, però aquella mort va atiar les pors sobre una possible tercera guerra mundial. Molta gent gran de la meva infantesa creia que cada generació havia de passar una guerra, fins i tot, encara que avui sembli un disbarat, que les guerres eren una mena de fenòmens naturals per tal de controlar la població en augment. De molts detalls d’aleshores, a tots nivells, n’hem anat sabent més coses amb el pas del temps. La televisió era la gran novetat de l’època, malgrat que molts encara no en tinguéssim sempre hi havia un conegut, un veí, un parent, un bar, fins i tot un aparador de botiga especialitzada que ens permetia accedir a la informació.

L’autor d’aquest llibre inclassificable pel que fa al gènere, tot i que avui els límits dels gèneres resten diluïts i barrejats, estableix un munt de relacions, de vegades evidents, d’altres confeccionades per l’escriptor, que no incideixen tant en els fets reals, que mai no podrem saber del cert, sinó a l’entorn de la percepció del que va passar. Pagès ens acosta als personatges principals, que son molts, a la família Kennedy, sobre tot, però també a les característiques familiars d’Oswald i d’altres personatges. La xarxa és infinita i encara podria ser molt més complexa. L’estil és el característic de l’autor. A banda dels personatges de l’entorn Kennedy, Pagès ens evoca cinema, llibres, sèries de televisió, reportatges de tot tipus, informes que cada dia semblen més boirosos, al·lusions a possibles o improbables conspiracions i el tema kennedià esdevé com una mena de paradigma de la percepció actual de l’actualitat i de la història.

Temps que passa, veritat que fuig, diu una antiga dita. Per això cada dia es fa més complicat esbrinar res segur sobre aquell assassinat, seguit per d'altres molt rellevants però que no han provocat tanta literatura. Els Kennedy ens evoquen els Bòrgia, els Grac, els fets de Mayerling que, de retruc, van portar a l’assassinat de Sarajevo. Però també ens fan pensar en sèries d’èxit, de ficció, com Dallas. Hi ha molts misteris històrics que no s’han resolt ni es resoldran mai, però que han comptat amb interpretacions especulatives interessants. Néstor Luján va donar tres respostes, per exemple, a través de tres detectius de ficció, sobre el tema de Mayerling, en una mena de joc de misteri que deixava oberta la interpretació del que va passar. Per a fer aquest tipus de llibres cal, com en el cas de Kennedyana, una cultura dilatada, diversa, eclèctica, capaç de construir xarxes de coneixement amb una base lògica. Avui es té el suport d'internet i l'erudició compta amb molts més suports.

En el fons, des d’un punt de vista innovador, actual, que alguns crítics interpreten com a postmodern, Pagès juga amb el nostre imaginari. Ens diu moltes coses que ja sabíem, el tema Kennedy és i serà un pou sense fons si no és que algun fet cabdal del futur en desplaça l’interès, però ens les diu d’una altra manera. Incideix en casualitats i curiositats, en el tarannà dels personatges, els rics i poderosos tenen i tindran ganxo, se suposa que ho poden fer i comprar tot però, humans i mortals al capdavall, poden caure en paranys, riscos i tragèdies que fins i tot han provocat títols gairebé humorístics de sèries banals, com ara allò de ‘els rics també ploren’.

Amb un munt de diners, amb molt de poder, amb una suposada llibertat per fer i desfer, en el fons els milionaris i poderosos son banals, son ben bé com qualsevol de nosaltres, i potser en algun moment superarem l’atracció una mica malaltissa que ens provoquen, fins i tot, gràcies a les noves tecnologies i l’accés a la informació de tot tipus. Malgrat tot, retrobar aquests personatges que van més enllà de la història convencional i entren en una mena de núvol capaç de desvetllar estranyes emocions i inquietants preguntes, excita la tafaneria, al menys, la meva.

La grapa i excel·lència del llibre rau en com està escrit, el de menys potser, al capdavall, és la impossible realitat objectiva, cosa que l'autor admet en diferents moments del llibre. Per damunt de la referència històrica, en aquest cas, ens trobem amb bona literatura, literatura per als lectors i lectores del present. Cadascú, com sol passar amb els productes culturals de qualitat, hi trobarà aspectes diferents i possiblement acabarà per accedir a les xarxes per allò de saber-ne més i recordar detalls oblidats.

El periodista i historiador gallec Miguel-Anxo Murado, en el seu llibre La invención del pasado, en el qual analitza, entre d'altres, un tema tan diferent i remot com la mitificada reconquesta hispànica, que no és pas que les coses fossin d'aquella manera o d'una altra, és que l'única certesa és que no ho podem saber.