MOLT MÉS QUE UNA SÈRIE D'ENJÒLIT AMARADA DE CRÍTICA SOCIAL

 

Amb molt bones referències ha arribat a Filmin la sèrie Sherwood, que aplega totes les virtuts habituals en les produccions de la BBC: grans actors i actrius, una ambientació excel·lent, personatges creïbles, anglesos i universals, un guio complex però comprensible... Dirigida per Lewis Arnold i Ben A. Williams, parteix d’un text de James Graham, qui es va inspirar en dos crims reals, que va conèixer, i en la persecució policial que va generar la recerca dels agressors.

La sèrie funciona en aparença com un thriller típic de misteri, amb referències al passat dels protagonistes, però va molt més enllà. Tot i que en algun moment es faci ús de petites trampes habituals destinades a mantenir l’atenció o a desviar el fil de la trama amb esdeveniments que, en aparença, tenen poc a veure amb l’eix argumental. Tampoc manquen algunes pistes una mica enganyoses. Però, al capdavall, tot plegat té poca importància davant del que ens mostra, el rerefons i el paisatge humà de Sherwood, una petita comunitat dividida des de fa més de trenta anys, quan les vagues de l’època Thatcher van generar violència, guerra bruta i enfrontaments entre amics i parents.

Encara que aquest no sigui el nostre poble ni el nostre barri sabem com les relacions es poden espatllar per motius diversos, més o menys greus, i que les ferides no acaben mai de tancar-se del tot quan la memòria, en lloc de servir per eliminar-les, serveix, més aviat, per atiar els ressentiments i els records inquietants. Un altre tema complex és la tasca policial, necessària però fàcil d’utilitzar i manipular pel poder en moments crítics, i que en ocasions genera divisions entre elements dels diferents cossos policials.

Les cases dels protagonistes mostren, així mateix, la diferència social i econòmica, més matisada que en d’altres èpoques però evident en molts casos. I també es mostra la incomoditat del foraster, sempre més sospitós per a la comunitat que l’autòcton, del qual se suposa que se’n saben els defectes i les virtuts. El mon sindical mostra els problemes que, en moltes ocasions, situen en dos bàndols els treballadors, sovint hi ha els més expeditius i els més contemporitzadors. Quanta gent no s’ha sentit pressionada davant d’una vaga que no volia fer o que no volia continuar, fins i tot amb violència, per part dels arrauxats i els seus piquets? És un tema espinós, que no es debat gaire en profunditat.

El bosc mític del títol, l’arma utilitzada, tot plegat evoca la coneguda historia de Robin Hood, però aviat es bandeja la referència llegendària, fins i tot per part d’un dels policies protagonistes, que insisteix en deixar de banda la temptació d’entrar en comparacions i paral·lelismes. Un altre tema recurrent és l’evocació del passat, lligat a la joventut, els seus riscos, la seva grandesa i la seva ingenuïtat. Sherwood ens situa, ja d’entrada, a les vagues de miners dels vuitanta del segle passat, no defuig les referències a la guerra bruta, a l’espionatge mal intencionat, coses que potser hem oblidat aviat i que la gent jove d’avui potser ni tan sols coneix a fons.

El conjunt d’actors i actrius és excel·lent i cal remarcar Lesley Manville, a qui darrerament hem tingut força ocasions de veure, al cinema i a la televisió, en un paper de categoria que li permet un bon repertori de matisos. Com a tot arreu aquí ens ensopeguem amb famílies més felices i d’altres que no ho son tant, amb relacions familiars malmeses i errònies, i fins i tot amb l’enveja que provoca al marginat la visió d’una certa felicitat estable. No hi falten pinzellades d’humor anglès, subtil i sense estridències. I també hi sura el valor de la bondat, de la pietat, de la compassió i de la comprensió, coses que avui no estan de moda.

La sèrie ha estat molt ben acollida a Gran Bretanya, probablement la implicació dels seus habitants amb l’ambient i els fets que s’evoquen hi tingui molt a veure. Els personatges poden semblar, cadascun amb la seva història, molt anglesos però crec que ens poden recordar a molta gent i que les relacions humanes ens evocaran moltes situacions viscudes, encara més en comunitats petites, més enllà de les grans ciutats. L’Anglaterra profunda és molt semblant a la Catalunya profunda i a totes les geografies profundes. Els humans i les humanes ens assemblem molt més del que voldríem admetre quan ens entestem en remarcar i magnificar les característiques 'culturals'.